Connivència

Quan vaig llegir aquella crítica tan extremada a en Joan Margarit, que en la meva ingenuïtat em va frapar (el tractaven de neocursi!), m’adono que vaig pecar d’ingènua en no adonar-me que no es tractava només de criticar la seva poesia. La poesia, com sempre, és el de menys. El que es criticava d’aquest poeta és la seva connivència amb el poder, per dir-ho d’alguna manera, la seva capacitat per guanyar els premis importants i el fet d’estar editorialment ben relacionat. Fins i tot el fet d’escriure una poesia “popular” (dins del poc popular que és la poesia). Pel que he anat llegint a internet, els únics poetes que es consideren “purs” són els que estan al marge dels circuits de poder, els que publiquen en editorials petites i no guanyen premis. Un poeta que guanyi un premi sempre és sospitós, sospitós de tenir els amics adequats i de saber trucar a les portes adequades. Crec que es tractava d’això principalment la crítica que se feia a aquest poeta, no de la seva poesia, i vaig ser una ingènua de sortir a defensar-lo sense haver tingut en compte això, perquè, es clar, si defenses un poeta en connivència amb el poder, no es llegeix entre línies que tu també ho estàs, i que estàs d’acord amb tota aquesta parafernàlia que tenen montada? No ho havia tingut en compte, això, i la meva defensa d’aquest poeta va ser pensant en la poesia d’ell que havia llegit; mai se’m va acudir que estigués en connivència amb el poder i que, per tant, si volia estar al bàndol correcte, el bàndols dels poetes “purs”, no l’havia de defensar. Es que normalment, els textos que guanyen els premis literaris de poesia són un gènere literari per si mateix, una de les raons per les que llegeixo –i compro- poquíssima poesia actual. Els poetes morts segur que no estan en connivència amb els poders d’ara i sempre calcen una talla que et va bé a tu com a lectora; els poetes actuals –sobretot si han guanyat premis- massa vegades són d’una talla que no toca... és com comprar roba de saldo. Ara, tampoc estic d’acord que el criteri per determinar que un poeta té autèntica qualitat sigui la seva “puresa”: que no ha guanyat mai cap premi i que publica en una editorial que ningú coneix. Com sempre, hi ha de tot en tot, i bons poetes que guanyen premis i mals poetes que són “puríssims”. És que de vegades sembla que si no et fots de gana amb la poesia no puguis escriure res de bo, i tampoc hi estic d’acord. El problema és tenir el criteri per destriar entre tanta fressa de fons. He dit fressa? Fresa en la poesia? Doncs sí, on hi ha premis hi ha diners, i gent que volen guanyar aquest diners, i per tant hi ha fressa. Moltes vegades la gent que critiquen la connivència amb el poder dels que guanyen premis de poesia l’únic que voldrien es guanyar ells aquests diners, i el que els cou és això, el fet de no poder accedir als calés del premi per no tenir els amics adequats, no la mala poesia del que ha guanyat, com ho demostra la quantitat de gent que encara aspira a guanyar aquest premis malgrat que se sap perfectament el pa que s’hi dona. Dic jo que si el que coés fos que guanyen poetes dolents, i no els diners que no són capaços de guanyar ells, el més lògic seria que ningú es volgués presentar a aquestes xarlotades. Però en canvi la gent continua volent guanyar-les, sabent que són xarlotades. La poesia, com sempre, és el de menys.