La fantasia del gall d’indi

Doncs no, en principi el blog no està a la venda, però imaginem-nos que passa, imaginem-nos que algú m’envia un gall d’indi per Nadal. Un gall d’indi viu! Obro la porta, i allí em trobo la bestiola, lligada amb una corda més o menys llarga a un taco de fusta pesada que li fa de contrapès i picotejant tot el que troba al seu voltant. Com que no em vull comprometre, no puc acceptar un gall d’indi que no sé d’on bé, i decideixo treure-me’l de sobre. Vaig a buscar una escombra, per, ajudada pel raspall, agafar el gall d’indi pel contrapès i mantenir la bestiola apartada del meu cos, perquè no em picotegi, cosa que aviat comprovo a la meva pell que té molta tendència a fer. I ja em veus a mi, l’escombra brandada com una espasa i el gall d’indi penjat per la corda del meu braç fent camí fins al contenidor més proper. Arribo allà i poso el contrapès a terra, davant per davant, en un lloc on no faci nosa pels cotxes. Com que això és una fantasia, també he portat una mica de blat de moro perquè la bestiola vagi picotejant mentre s’espera. El meu barri és un barri senzill, la gent no hi passa gana, però sempre que hi ha llençada una cosa interessant al contenidor, encara que sigui una escala de pintor sense escalons, aquesta cosa interessant desapareix abans que tingui temps d’arribar el camió de les escombraries. No sé si passa a tots el barris això, però al meu us asseguro que sabem aprofitar-ho tot. M’amago rera un cotxe aparcat i m’espero que el gall d’indi desaparegui. M’hi estic allà amagada mitja horeta i quan miro: voilà, el gall d’indi ha desaparegut, una ànima caritativa se n’ha fet càrrec... i se l’ha endut sense l’ajuda de l’escombra! Sabia que els veïns no em fallarien en aquest mal pas i m’alliberarien del gall d’indi comprometedor. Ara puc tornar a casa ben tranquil·la amb l’escombra (que ja no em cal brandar) i el blat de moro que m’ha sobrat (el gall d’indi l’ha trobat molt bo, potser em faré unes crispetes... ).

Opinions sucoses

L’espontani aprofita per dir-me amablement que aquest dies ha esperat en va la meva “sucosa opinió” sobre aquest trist accident de tren que hi ha hagut al nostre país. Ho esperava perquè com que jo vaig intentar tirar-me al tren, cosa que no he amagat al blog, se li ha acudit (!) que la meva opinió sobre el tema podia ser per llogar-hi cadires...

Ostres, de debò que tinc lectors tan gilipolles?

Rajar el níquel

Ja sé el que us vaig dir ahir sobre els blogs “patrocinats”, però m’adono que, en això del blog, costarà, tocar-ne de calents...

Compte!

«Eren anys d’una gran crisi econòmica. L’atur afectava àmples capes de la població. El jovent universitari, que vivia sense diners i sense l’esperança de trobar feina en acabar la carrera, es trobava radicalitzat. Aquest radicalisme prenia la forma dels joves vivint l’agudització del nacionalisme.»

(1953)
La ment captiva
Czeslaw Milosz

Mala jeia

De vegades, sentir com els petits monstres del barri es posen a sota la finestra de casa a burlar-se de la meva mare, que és una persona malalta, em continua semblant una bona raó per exterminar la humanitat.

Els blogs es fan grans

Llegint Global Voices (la versió en castellà, que la versió en català està molt morta, com a mínim al meu ordinador) m’assabento que hi ha molts blogs al món que no són “espontanis”, sinó que reben diners o prevendes de certes entitats, fins i tot governamentals, a canvi de dir segons què o fer publicitat d’algun producte. A mi la idea que algú em pogués donar diners per escriure alguna cosa em sembla tant al·lucinant que ja ni m’ho plantejo. Tampoc us dic que no em deixés comprar per parlar bé d’algun llibre, la meva butxaca està molt prima... Vull dir que aquí sí que hi veig una oportunitat real de fer la primera pela... Però en fi, de moment ningú m’ha enviat cap gall d’indi per res que hagi pogut dir, i si me l’enviessin tampoc sabria què fer-ne, sobretot si fos viu. (Perquè si el reps cuinat i a trossets, encara, però si el reps viu... encara que tampoc em menjaria una cosa que m’arribes cuinada a casa i que jo no hagués demanat.) El cas es que de moment no sembla que hi hagi pas gaire ningú interessat en comprar la meva “potència comunicativa”... Avantatges de tenir un blog minoritari.

Però, el que més em preocupa de tot això és si tinc la capacitat per seleccionar blogs realment “espontanis”, es a dir, si tinc prou perspicàcia per saber notar quan un blocaire cobra per dir una cosa o és sincer. Aquí és on hi ha el problema. Posaria la mà al foc que els pocs blogs que segueixo són “espontanis”, i que al petit espai de blogosfera que jo puc tenir la capacitat de controlar (més que res la dels blocs relacionats amb llibres o de desfogament personal) els blocaires “patrocinats” no són tan freqüents com, per exemple, entre els blogs de política que jo no segueixo. M’agrada pensar que és així, com a mínim. Estaria bé que algú independent estudies el fenomen dels blogs “patrocinats” a la blogosfera catalana i espanyola, qui paga a aquest blocaries i perquè, i si la gent els segueix. Ara, ja dic, entre els blogs que he seguit fins ara no n’he detectat mai cap que pogués dir segur “aquest cobra per dir això”, no sé si perquè sóc molt burra o perquè realment els blogs que segueixo són molt minoritaris. Però em preocuparia estar seguint un blog “manipulat” i no adonar-me de la manipulació. Ara, una cosa és que un blog estigui manipulat, cosa que tampoc em sembla tan criticable en el nostre món de mercaders, però una altra de molt diferent és no saber detectar-ho i que en donin gat per llebre. Però tampoc es tracta de veure conspiracions a tot arreu... Coses així són les que em preocupen.

Una altra cosa que volia dir és que, si hem arribat als blogs manipulats, aquest ja no són tan diferents de la premsa, la mateixa premsa que ens considera un mitjà “desprestigiat” (vull dir, si em arribat al punt que en que servim als mateixos interessos). Ara es pot dir que comencem a ser com ells... La qual cosa no sé pas si és un elogi...

Embriaguesa literària

Què vau fet la nit de Sant Joan? Us vau emborratxar? A mi, quan arriben dates d’aquestes, em venen ganes d’amargar-me en un forat i no sortir-ne fins que hagi passat el xivarri. Però, de fet, això ja és el que faig sempre... Dies així el que fan per la radio és ben bé “el carro del peix”. Bueno, vaig llegir una mica. Això sempre em funciona.

Somni amb impressora

Avui he somniat que passava per davant d’una llibreria on hi havia un dependent molt simpàtic i ple de llibres com els que m’agraden a mi. Sovint somnio que remeno entre llibres, sobretot quan fa temps que no me n’he comprat cap. Però... al somni, he passat de llarg. He caminat un tros i he rebut un missatge al mòbil que deia: “default error”. “Default error” per passar de llarg d’una llibreria? Llavors, havia d’imprimir el missatge, i els problemes que he tingut per acoplar el mòbil a una impressora! Problemes per imprimir “default error”? Al final he tret el paper de la impressora i era paper continuu d’aquell que durava cinc pàgines. Em podia haver fet una camiseta de paper amb el paper que m’ha sortit, i de la meva talla! Però el missatge quedava clar: “default error”. Per passar de llarg quan aquesta era la meva intenció i el que sentia que havia de fer! Default error. Quan s’està com una xota es somnien aquestes coses...

La literatura és exposició de misèries

Pel que he pogut veure, a internet es critica bastant a un escriptor que m’agrada: Joan Margarit. (M’agrada, però em reservo l’opinió definitiva sobre els seus poemes fins d’aquí deu anys, en que em sembla que tindré més perspectiva.) Me’n recordo que una cosa que em fa frapar molt d’unes crítiques a la seva poesia que vaig llegir a la xarxa va ser que se l’acusés “d’exhibir impúdicament la seva intimitat”. Això em va frapar perquè, sobre què ha d’escriure un escriptor sinó sobre les seves coses? M’agradaria saber quina mena de literatura escriu, llegeix o pensa que es bona la persona que va fer aquesta crítica. (Segur que està empapat d’autors catalans del noucentisme, ja, ja!) De què vol que parli un escriptor? De les floretes del bocs? De temes “políticament correctes”? De coses que el facin quedar bé? Les floretes del bosc estaven bé a l’època dels trobadors, però avui en dia ja no hi queden ni floretes, al bosc... Parlar de les floretes del bosc tenia sentit quan les floretes del bosc eren una veritat per aquell qui escrivia. Per la gent del nostre temps les floretes del bosc no són una veritat... Si un escriptor no pot parlar del que li surt dels nassos... (es que li ha de sortir dels nassos!), ja podem plegar. No és el que han fet tants grans poetes des de temps immemorials, exposar impúdicament la seva intimitat? (Com a mínim la intimitat de la seva vida interior?) De que va la literatura sinó de la veritat de la persona que escriu? Del que la persona que escriu necessita exposar? Es que jo no veig que “exposar impúdicament la pròpia intimitat” sigui cap mal per un escriptor, o una cosa a criticar. Si l’escriptor té la necessitat d’explicar allò... totes les consideracions són supérflues i ningú hi pot tenir res a dir. Com a lector pots decidir si allò t’interessa o no, però a partir del moment en que el text existeix, és que necessitava existir, i si una cosa tenen de bo els textos d’en Margarit és que necessitaven existir.

Aquesta crítica em va afectar perquè jo també ho faig una mica, això “d’exposar pudorosament la meva intimitat”. He pensat moltes vegades en si això que faig és correcte, si tinc dret a exposar la intimitat d’altres persones, si això no acabarà semblant una revista del cor, on es fa espectacle de la própia intimitat. Perquè es clar, a part de que ells cobren, quina diferencia hi ha entre una famosa que explica l’últim home que l’ha deixat i jo explicant les meves desgràcies amb l’Anicet o amb el meu desencontre amb la Lara? Podríem dir que jo també exposo la meva intimitat (i la seva), i que intenti fer-ho amb qualitat literària i que no hi mercadegi no veig perquè hauria de fer la diferencia, si el fet és el mateix. Escriure, si es fa bé, ha de ser “exposar” la pròpia intimitat. Per això no les acabo de tenir totes explicant segons què. Es que hi ha coses de les que ningú no n’ha de fer res, o que hauria de poder explicar a un bon psiquiatra i que quedés entre nosaltres. Però no em puc permetre anar a un bon psiquiatra un cop per setmana i explicar-ho i que hi hagi qui s’ho llegeix és molt terapèutic i em desfoga molt. Es que jo si no pogués escriure rebentaria, literalment. Ja he “rebentat” més d’una vegada per no poder expresar-me, literalment. Per això quan veig que a un escriptor se li retreu explicar la seva intimitat, penso, si poder explicar la teva intimitat i que algú t’escolti no és una de les raons de ser escriptor, ja podem plegar.

Pecats de la vida moderna

M’he trobat una coneguda que sempre fa règim. Què voleu que us digui: ja sé que menjar és “pecat” i que tenir cura de la línia està molt bé, però arriba un moment en que s’ha de menjar alguna cosa... i haver de sentir-se culpable cada cop que es menja alguna cosa no me sembla gens pràctic... Està molt prima, però fa molt mala cara, està “xuclada”. No és gens “sexy” una persona amargada pels règims.