La fantasia del gall d’indi

Doncs no, en principi el blog no està a la venda, però imaginem-nos que passa, imaginem-nos que algú m’envia un gall d’indi per Nadal. Un gall d’indi viu! Obro la porta, i allí em trobo la bestiola, lligada amb una corda més o menys llarga a un taco de fusta pesada que li fa de contrapès i picotejant tot el que troba al seu voltant. Com que no em vull comprometre, no puc acceptar un gall d’indi que no sé d’on bé, i decideixo treure-me’l de sobre. Vaig a buscar una escombra, per, ajudada pel raspall, agafar el gall d’indi pel contrapès i mantenir la bestiola apartada del meu cos, perquè no em picotegi, cosa que aviat comprovo a la meva pell que té molta tendència a fer. I ja em veus a mi, l’escombra brandada com una espasa i el gall d’indi penjat per la corda del meu braç fent camí fins al contenidor més proper. Arribo allà i poso el contrapès a terra, davant per davant, en un lloc on no faci nosa pels cotxes. Com que això és una fantasia, també he portat una mica de blat de moro perquè la bestiola vagi picotejant mentre s’espera. El meu barri és un barri senzill, la gent no hi passa gana, però sempre que hi ha llençada una cosa interessant al contenidor, encara que sigui una escala de pintor sense escalons, aquesta cosa interessant desapareix abans que tingui temps d’arribar el camió de les escombraries. No sé si passa a tots el barris això, però al meu us asseguro que sabem aprofitar-ho tot. M’amago rera un cotxe aparcat i m’espero que el gall d’indi desaparegui. M’hi estic allà amagada mitja horeta i quan miro: voilà, el gall d’indi ha desaparegut, una ànima caritativa se n’ha fet càrrec... i se l’ha endut sense l’ajuda de l’escombra! Sabia que els veïns no em fallarien en aquest mal pas i m’alliberarien del gall d’indi comprometedor. Ara puc tornar a casa ben tranquil·la amb l’escombra (que ja no em cal brandar) i el blat de moro que m’ha sobrat (el gall d’indi l’ha trobat molt bo, potser em faré unes crispetes... ).