Tornant al tema del
futbol, a l’agraït i auxiliariat (?) tema del futbol, (no us preocupeu, que
vaig dir que no en parlaria, i no en parlaré), la meva excusa per parlar de
futbol és precisament aquesta: que parlar del temps i del futbol és la mena de
cosa que sembla feta expressament per parlar-ne i entrar en comunicació, i no
cal saber-ne absolutament res.
No s’ha de parlar del
què no se sap, és a dir, que no haig de parlar de futbol si no sé res de
futbol, encara que sigui parlar-ne només per trencar el gel, és a dir, per
entrar en conversa.
I m’agradaria
afegir una explicació; un detall que jo no havia tingut en compte: ja sabeu que
jo no vaig bars, que és al blog on la faig petar. Si anés a un bar, i hi parlés
de futbol, i hi digués el mateix que podria dir per escrit, això no tindria cap
mena de transcendència, i ningú s’hi fixaria. En canvi, dient el mateix, si es
fa per escrit amb una certa gràcia, sembla que es sigui qui sap què, sembla que
allò dit es revesteixi d’una definitivitat que la paraula no escrita normalment
no té. A través de la paraula escrita el missatge es magnifica, i sempre sembla
molt més important del què és. (Passa molt al twitter, això!) És a dir,
que si saps dir el què penses o el què diries en veu alta per escrit, sempre
sembla que sàpigues més del què saps, encara que parlis d’un tema del què
realment no saps res.
Al bar es notaria
de seguida, que no en sé res, si pretengués parlar de futbol, i tampoc seria
cap problema: per això existeix el futbol, per poder parlar-ne encara que no
se’n sàpiga res.
Al blog, també es
nota, i potser d’una manera més evident, però les voltes mateixes del
llenguatge poden dissimular-ho com rera una boira. El fet que un text que diu
alguna cosa estigui ben redactat fa com de pantalla, i val per fer oblidar si
se’n sap o no se’n sap, del tema del què es parla, pel plaer mateix del text.
El qui escriu pot saber-ne poc, però com a mínim que el text que ho testimoniï
faci de bon llegir. Aquesta és la idea sempre que s’escriu: que el ben escrit
que pugi estar faci oblidar altres mancances; t’emborratxes amb la musiqueta, i
ja no saps ben bé ni el què dius.
Amb tot això només
vull dir que no parlaré de futbol, però que si en parlés, (o el que ja he dit
sobre el tema), no se n’hauria de fer cap mena de cas, encara que estigués ben
redactat, ni ningú s’hauria de sentir aludit. La mateixa mena de transcendència
que tindria al bar, vaja.
* * *
I ha sé que això és
contradictori per a algú que vol que parlant de llibres se’l tingui en compte.
I, precisament
perquè no podria parlar de llibres al bar, no parlaré de futbol al blog. Em sembla
i de moment.
Ara, heu de
reconèixer que el futbol és un gran tema per “entrar en comunicació”...
... sobretot si
portes uns dies en els què t’has quedat sense paraules.
