Ara, gràcies a
tenir una connexió a internet més aviat passable, puc escoltar força música.
Però m’adono que no en parlo pas gaire, al blog, de la música que escolto.
Això és perquè no
em considero preparada per parlar de música. És un tema que em fa molt
respecte. I com que no podria dir res més enllà de que m’agrada escoltar el què
escolto... Dons m’estimo més no ficar-me en camises d’onze vares i no parlar de
segons quina música, que a més sé que amb això de la música i de la música
preferida hi ha gent molt susceptible.
Pel cas, que
m’agrada escoltar música, i encara m’agradaria més que es pogués materialitzar
un quartet de corda de carn i ossos i fusta al meu menjador... Però m’estimo
més no parlar-ne, de tota la música que escolto, per això, perquè és un tema
que em fa molt respecte, i si bé els mitjans de comunicació ens demostren amb
els seus ínclits tertulians que saben de tots els temes que no cal saber gaire
de res si saps opinar de tot, em sembla que d’això de la música alguna cosa sí
que se n’ha de saber, per parlar-ne, i no només com a simple oient, com seria
el cas.
* * *
Per cert que,
parlant de tertúlies radiofòniques, escoltaria amb delit una tertúlia de músics
en la que es tiressin els plats pel cap i es fessin quedar malament els uns als
altres com fan els de les tertúlies esportives o polítiques de vegades, que
segons com bombollegen com l’aigua amb gas... O una tertúlia de músics o
crítics musicals mai ho farien, això? Que en una tertúlia de músics tindrien
més cultura i més saber estar, segur. I en realitat les esbroncades no serien el
que més interessa, espero, en general. Ara, una tertúlia com les esportives
–amb la seva vivacitat però sense esbroncades-, feta per músics i parlant de música,
estaria bé...
