Escriure alguna
cosa especial per Nadal...
Recordar altres
Nadals...
Viure aquest
Nadal...
Il·lusions?
En fi,
anar tirant...
* * *
Un dia com un
altre,
amb una mica més de
menjar, potser,
sense regals
superflus,
i amb una mica més
de consciència a taula de les presències i les absències...
Un dia més.
* * *
La família, aquella
gent a qui no has triat... Seria diferent si qui m’envoltés fos gent a qui jo
hagués triat? Si hagués format una família?
En fi,
anar tirant...
* * *
Però estic contenta
que el Nadal sigui avorridot com cada any, com sempre... Ves a saber fins quan
podrà ser així... Fins quan podrem estar tots junts...
* * *
Recordo una
persona, ja gran, a la fase final, que em va dir una vegada que no “havia
escrit” perquè precisament havia format una família, amb totes les exigències
de manca de temps lliure per escriure que això suposa... No se’n penedia, es
clar, formar una família sempre és bonic... Però no “havia escrit”, tal i com
havia somniat de jove. No havia pogut.
* * *
Es pot triar una
família i a més es pot fer seguir l’escriptura, em dirà algú. – Quan dic alguna
cosa d’aquestes de “renunciar” sempre em surt algú que parla des d’un punt de
vista superficial, que no ha entès de què va la meva pel·lícula, i a més veu
ben poc de la realitat dels que l’envolten. – Tinc molt en compte que el
concepte “renunciar” (a fer una vida social, a formar una família), no és pel
que se’ns prepara, que no està de moda, que sempre se’ns exigeix fer-ho seguir
tot o morir-nos de ràbia.
Tinc molt en compte
el concepte de “superdona” que ens venen els mitjans, la “supermare” que ho fa
seguir tot (la relació, la família, la feina). No crec que hi hagi gaire
veritat en aquest mite (perquè és un mite, encara que la gent s’ho cregui, i ho
repeteixin tots convençuts i satisfets; se’l fan seu).
No és cert, però.
I, si fos cert, la meva veritat tampoc passaria per aquí. Jo no puc fer-ho
seguir tot. Però sé que sortirà algú retraient-me la renuncia, i dient que no
és veritat que calgui renunciar, perquè és la realitat general en la que nedem
com peixets: és el que ens venen els mitjans de comunicació; que fer-ho seguir
tot és, ja no possible, sinó obligatori, i que som “superdones”, “supermares” i
“superpersones”, i que una dona pot fer bé diverses coses alhora, a diferència
de l’altra meitat de la humanitat (!!!), que és una de les bestieses més grans
amb les que ens aborreguen i ens pressionen amb impossibles.
Tothom hauria de
tenir clar quins són els seus límits, a què no té més remei que renunciar. Jo
no tinc una família com la dels anuncis, i estic contenta, no em moro pas de
ràbia... Es clar que seria bonic tenir una família triada per seure a la taula de Nadal... tots rossets i
blanquets... Però sóc conscient que per a la majoria de les persones reals
d’aquest món imperfecte les coses no són tan fàcils, i que la realitat és
imperfecte, molt imperfecte... Fins i tot el seu Nadal és imperfecte. (Quin
sacrilegi dir això! Un Nadal imperfecte, on vas a parar!) El seu Nadal és
imperfecte, però ningú els atraparà renunciant a res!
En fi, feliç Nadal
tirant a imperfecte per tothom!
* * *
(Havia començat
aquest post baixa de moral, amb un lacònic “anar tirant”. Però escrivint el
post m’he anat animant i ara estic més contenta... I, com per art de màgia, el
meu Bon Nadal és un Bon Nadal alegre... I només he escrit un post... Res més
que això.
Poder escriure -que se m’acudeixin coses- és
el millor regal de Nadal per mi. I, encara que renunciï a coses, no sento cap
sensació de “carència”. Espero que s’entengui.)
