Ludopatia, bibliopatia

Una vegada vaig llegir en una novel·la el cas d’un taxista afeccionat a les apostes als cavalls a qui s’havia diagnosticat una ludopatia. No podia continuar jugant, i ell mateix va trobar la solució: apuntar-se en un quadern totes les apostes que hagués fet si li ho haguessin permès, quant hagués guanyat i quant hagués perdut, tot igual com si apostés de debò, però sense apostar.

Pels resultats que reflectia la llibreta s’alegrava de tot cor de no estar apostant de debò, però ell mai no renunciaria al seu nas pels cavalls, a l’atzar, ni es retiraria del món de les apostes. Jugar d’aquella manera era com beure cafè amb llet i sucre, sense cafè, ni llet, ni sucre; però ja veia que no tenia altre remei.

A mi em passa amb els llibres una mica el que li passava a aquest taxista amb les curses de cavalls. Tinc “la cobdícia dels llibres”, i me’n compraria moltíssims, molts més dels que sóc físicament capaç de llegir-me, només per col·leccionar.

Per això tinc una llista de tots els llibres que em compraria si pogués, il·limitada, paradisíaca. I, encara que a la realitat pugui comprar-ne pocs, a la llista els apunto (“els capturo”) com si me’ls pogués permetre tots...

Fer una llista dels llibres que em compraria si em pogués permetre tots els llibres del món m’ha ajudat molt a no comprar-me llibres a la babalà. Ara sé que per cada llibre que em compro estic renunciant a una pila, i això fa de cada nou llibre que afegeixo al sarró un bé molt preuat.

Sí senyor, les llistes serveixen, i tant que serveixen!

De literatura en femení

Hi va haver un moment en què em va interessar molt tota la literatura escrita per dones, encara que sense fanatismes. Més ben dit, m’interessava com havia estat possible que aquelles dones escriguessin, en un món d’homes i masclista. Se sap, em sembla, que hi hagut èpoques i llocs en que les dones tenien prohibit escriure. Encara ara... (Això a part, es considera que moltes obres publicades com a anònimes podrien haver estat escrites per dones precisament per això).

Però, amb el temps, m’ho he repensat, i he tornat a interessar-me més per les obres escrites per homes... No ho sabria explicar. Sempre que es parla de com de bé escriu una dona en concret, o de les poques escriptores que hi ha i lo bones que són, em sembla que se les tracta amb condescendència, volguen dir “pobretes”, “fan el que poden, però anem a l’escriptura de debò, que és l’escrita pels homes...” Potser sigui només una impressió meva, no ho sé.

Ara estic més per les obres bones, independentment de qui les hagi escrit. Ara, la majoria han estat escrites per homes... De totes maneres jo no crec que s’hagi de ser home per escriure bé, i aquella pregaria tan famosa de la Dorothy Parker, en que demanava a déu escriure com un home, em sembla un pèl absurda...

No he cregut mai en la lectura com a militància, ni tan sols per una causa justa; s’ha de llegir per plaer. Però em sap una mica de greu que, a part d’algunes honroses excepcions, tot allò escrit per dones es consideri “menor” o testimonial. Queda camí per recórrer, encara.

Escriure segons el gènere

«Quan un escriptor fa una novel·la protagonitzada per un home es considera que està parlant del gènere humà, però quan una dona escriu una novel·la protagonitzada per una dona, es considera que està escrivint sobre les dones. No és així. Tots, escriptores i escriptors, parlem sobre el gènere humà.»  

Rosa Montero

Pes literari

Pel què sembla, en el transcurs de la història, hi hagut artistes que han volgut dotar d’altura literària el rock...

A mi m’agradaria dotar d’altura literària el blog.

Transcendir la transcendència

M’adono que l’altre dia vaig fer servir la paraula “transcendència”. En la nostra època de mòbils i superficialitat, potser un post d’un blog no sigui el context més adequat per fer servir aquesta paraula...

Això m’havia preocupat molt, com inserir paraules “elevades” en un text planer escrit a i per a la nostra època... Pot semblar una bestiesa, però moltes vegades aquestes paraules elevades doten al text d’una pompositat que l’afeixuga, i ja es veu que la cosa no flueix. Com crear un context per inserir paraules elevades de manera natural... aquest havia estat un dels reptes, des de sempre...

Pel que fa al concepte de transcendència en sí, sé que avui en dia, època de desafecció laica, s’associa la transcendència a l’avorriment. Jo mateixa no em referia a res religiós (uix), sinó a quelcom només a l’abast de la millor poesia... Però fer servir la paraula “transcendència” en un post d’un blog qualsevol, quan els blogs són una cosa de consum ràpid, on la gent s’acosta per l’aspecte lúdic, per distreure’s entre albarà i albarà, em continua semblant potser desproporcionat. Seria necessari un altre context, potser, un context de més profunditat i silenci, on una paraula així pogués commoure de debò.

Continuaré llegint molt sobre el tema.

De llegenda...

Segurament heu sentit parlar de les ordalies medievals: per defensar la seva causa, algú es veu obligat a passar una prova terrible, com per exemple engrapar un ferro roent. Si en surt viu, o la prova no li deixa seqüeles, vol dir que déu està a favor seu i la seva causa triomfa i és tinguda per vertadera. És el judici de déu.

També deveu haver sentit que, quan s’enfrontaven dos cavallers en torneig singular, el que guanyava podia presumir de tenir el favor diví, per ell i per la seva causa –i per la seva dama-, i la raó. Era el judici de déu.

Què endarrerits que estaven a l’època medieval, oi? Què primitius!

Fixeu-vos en el futbol. Com va dir una vegada un, qui guanya sembla que tingui raó. Ras i curt: qui guanya té raó. Qui venç convenç, sempre, en aquest casos futbolístics d’audiències massificades. No serien els resultats dels partits de futbol dels equips importants com una mena de judici diví? (Els que guanyen sempre són els més guapos, sexies i atractius... Es tornen més alts i glamurosos encara que siguin baixets i pagesots...) És què el resultat d’un enfrontament important no dóna o treu la raó segons un equip guanyi o perdi?

Què endarrerits que estaven a l’època medieval!

Art i joc: vida

Ja fa temps vaig treure de la biblioteca un petit llibre: Intermedio, de Luis Cernuda. Es tracta de la seva poètica. (Per cert, quina gran col·lecció de poètiques la de l’editorial Pre-textos!). Es tracta de la seva poètica, però no és una poètica escrita expressament, sinó d’una selecció d’escrits triada d’entre tot el material de les seves obres en prosa.

Com que aquest petit volum em va agradar tant, vaig pensar que m’agradaria llegir els totxos de les seves obres completes en prosa; ja ho he començat a fer, i així ha estat, m’agrada molt tot el què diu sobre la poesia en la seva prosa.

El llibret estava estructurat al voltant del “daimon” que anima la poesia de Cernuda, una idea super atractiva per qualsevol que escrigui, però les obres completes en prosa analitzen la poesia d’una manera molt més amplia i completa.

*  *  *

Cernuda no critica els poetes segons els seus poemes, que també, sinó que els classifica principalment segons la seva visió i actitud envers la poesia. No li agraden els que se la prenen com un joc, els que consideren que l’art és un joc. Combrega més amb els que se la prenen com a filosofia o com a transcendència o com una pregaria. Li agraden les actituds envers la poesia que posen en joc tot el què una persona és, sense considerar-ho un joc. Per Cernuda la poesia és una cosa important, seriosa, profunda, un vertader camí interior que no té res a veure amb l’art com a divertiment o com a ornament.

*  *  *

Durant molts anys he pensat que escriure era com un joc. Però llegint Cernuda m’adono que, sense obviar la part lúdica, que hi ha de ser, (perquè si no t’ho passes bé escrivint ja pots plegar), l’escriptura, l’art, és molt més que un joc. És un camí personal cap a la transcendència, cap allò que no sabem com anomenar i que desconeixem, un camí personal cap a l’infinit i cap a la mort, però també una manera de reconciliar-se amb la vida.

M’agrada escriure perquè em fa sentir viva. M’agrada jugar a sentir-me viva a través de l’escriptura, encara que ni la vida ni l’art siguin un joc.

Potser poden semblar un joc, fins i tot poden ser un joc de vegades, però és un joc fatal en que arrisques tot el què ets, el millor i el pitjor de tu mateix, un joc que fa que la vida valgui la pena perquè no és només un joc.

S’ha de jugar a escriure, a estar viu, per adonar-se que tot això, escriure, no és només un joc: que pel que es veu escriure és important i vol dir alguna cosa.

Hem de somniar desperts i jugar a ser artistes per arribar a esdevenir-ho realment, i descobrir jugant que l’art no és un joc.

* * *

Però... l’art és o no és un joc?

Jo crec que ens l’hem de prendre com un joc perquè sigui alguna cosa més, alguna cosa important per nosaltres, perquè no sigui només un joc sinó la vida.

L’angoixa davant del paper en blanc

Encara que (gràcies a internet) estiguem hiperconnectats...

... l’escriptor (l’artista) –el blocaire, si voleu-, continua estan sol davant el paper el blanc...

Creació i expressió

Crear és l’activitat més elevada que pot dur a terme un esperit humà. (I sinó pregunteu-li a en Vincent...)

Poder expressar-se alleuja molt, i a més beneficia la salut mental.

Per crear, per expressar-me, he decidit que aquest estiu tornaré a publicar un post al dia, o com a mínim ho intentaré. (El fet que molta gent estigui desconnectada durant l’estiu també m’anima, així si faig una mica el ridícul amb algun post podria ser que no fos gaire llegit, o que fins i tot passés desapercebut...).

Fins demà! 

L’elaboració de l’escriptura

«Els temes no tenen gaire importància per la literatura; el que compta és la manera com són plantejats i processats artísticament. Amb una senyora de províncies Blasco Ibáñez fa un no-res folletinesc i Flaubert Madame Bobary...» – (frase trobada per internet)