He llegit (en
català), la novel·la autobiogràfica Els mots, de Sartre, en la que
aquest explica el seu despertar al món, despertar que inclou sobretot els
llibres i la lectura.
Aquest llibre el
podríem considerar equivalent a la novel·la autobiogràfica de Simone de
Beauvoir Memorias de una joven formal, que vaig llegir (en castellà)
abans de començar el blog.
Els mots és molt abstracte i gairebé no hi ha acció, però tot i així és
interessant de llegir. El llibre de Simone toca més de peus a terra, podríem
dir, mentre que el de Sartre té més volada filosòfica.
* * *
Al començament
d’escriure el blog, vaig llegir (en castellà) la biografia Las hermanas
Beauvoir, i ho vaig fer sobretot per a saber xafarderies de la relació entre
Sartre i Simone. En això aquest llibre no em va decebre, i explica coses que a
les autobiografies en prou feines s’hi para atenció. Aquesta biografia parla
clar, vaja, en segons quins temes, i parla clar d’una manera que ni Sartre ni
Simone arriben a parla clar de si mateixos en les seves respectives
autobiografies.
Després d’haver
llegit aquest llibre biogràfic em vaig quedar amb la idea que respectava a
Simone, però que Sartre no em queia bé.
* * *
I ara resulta que
he acabat llegint aquest llibre de Sartre Els mots (i el llegeixo perquè
Sartre és Sartre, em caigui o no em caigui bé), llibre que segons es diu és la
lectura ideal per començar a llegir les seves obres, per introduir-se en la
seva filosofia, podríem dir, i resulta que Sartre potser ja no em cauria tan
malament com això...
Devia ser un nen
molt repel·lent, però la seva fidelitat a la fragilitat de la paraula escrita
el salva.
Què és el que m’ha
convençut d’ell en aquest llibre, si de fet ell no em cau bé?
* * *
L’única explicació
que hi trobo: Sartre és un encantador de serps, un seductor... que la sap molt
llarga, vaja. La seva manera d’ajuntar paraules sedueix, simplement, encara que
ell com a persona ens caigui malament.
Sartre no em queia
bé, continua sense caure'm bé... Però he de reconèixer que sap escriure... La
seva recerca em sembla valuosa.
Es tracta d’un
llibre autobiogràfic tirant a filosòfic, però que és assequible per a qualsevol
lector de novel·les, tot i que no té el ritme ni la intriga d’una novel·la.
L’autor principalment reflexiona i divaga, res més. I és per això que m’ha
agradat, a mi, perquè no hi ha “acció”.
* * *
Una idea
interessant que hi trobem és la de l’escriptor com a heroi. Sartre es fa
escriptor perquè aquesta és la seva manera de poder ser un heroi. Així, des de
les seves primeres lectures solitàries, passa a escriure, i això el realitza i
li proporciona un sentit a la vida, encara que ell mateix reconeix que
l’existència és molt fràgil, i que també l’existència de l’escriptura és molt
fràgil, i que voler ser un heroi mitjançant l’escriptura encara és una cosa més
fràgil.
Vagament, em sembla
que en el fons Sartre es pregunta “què és ser”, i conclou que només pot buscar
la resposta. (A través de la lectura i l’escriptura, això sí).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada