Me’n recordo d’uns
llibres que llegia a la meva infantesa, en els què una colla d’amics jugaven –i
competien- a ser observadors.
Es tractava d’anar
a passejar per un lloc on hi hagués gent –tampoc gaire gent-, i fixar-se en com
anaven vestits, i, després, al lloc de reunió, posar-ho en comú a veure qui
recordava més detalls de com anava vestit cadascú, i veure si a partir d’això,
de com anaven vestits, podien deduir alguna cosa de qui eren aquelles persones,
què feien, què els interessava.
A mi això (és a
dir, descobrir coses dels altres a través de la observació), em semblava
fascinant, encara m’ho sembla, però... observar a partir de la roba que porta
cadascú em semblava –i em continua semblant- mancat d’interès... per què...
quina importància té la roba? Què importa com va vestit cadascú?
(Tot i què amb el
matís que jo parlo a l’època actual, en què les robes de tothom s’igualen.
Potser, en l’època i el país en el què aquesta colla observaven, provablement
la roba sí que fos prou diferenciadora com per deduir coses dels altres només a
través dels seus vestits. Era sens dubte abans del prêt-a-porter, i un
lloc i una època on cadascú devia anar vestit segons quina era la seva classe social.
Però ara i aquí les robes de les persones ja no es diferencien pas segons quina és la seva classe social, sempre parlant en general, i tenint en compte que sempre hi
haurà roba bona i roba menys bona, i gent que és elegant i gent que no és
elegant. Però a mi la roba no m’interessa, i deduir coses de la gent a partir
de la seva roba que porten em continua semblant una bestiesa. Després de la popularització dels
texans i des que existeix “la moda”, gairebé tothom va vestit més o menys
igual, cosa que no m’agrada gens, però... en fi.)
L’important no és
llegir la roba, l’important és llegir els ulls! I estic segura que es pot
deduir més d’algú llegint-li els ulls que fixant-se en la seva roba...
(continuarà)
2 comentaris:
No saps prou lo bé que parlen de mi els meus ulls freds, que si, que son blaus, però es un blau fred tirant a gris, maldat en estat pur.
No sé perquè, m'ho imaginava que tenies els ulls blaus... ho has dit alguna vegada al blog?
De totes maneres, a mi sempre m'han agradat més els ulls foscos, com els meus propis... ep! sense desmerèixer a ningu! i molt menys algú amb sentit de l'humor, tingui els ulls del color que els tingui...
maldat i sentit de l'humor... no sé jo si pot ser... sempre sembla que aquell o aquella que aconsegueix arrancar-te un somriure ha de ser bona persona... però, és clar!, què sé jo!
Publica un comentari a l'entrada