Fa anys (molts
anys), passejant pel poble, algú va dir: “Aquí hi viu un noi que està en cadira
de rodes, i que passa tot el seu temps dedicant-se a fer coses amb el seu
ordinador.” En aquell moment els ordinadors no eren gaire comuns, internet no
existia. I aquella persona va continuar: “Si jo em quedés impedit, em penso que
també em llançaria als ordinadors.”
Llavors, que aquell
noi impedit es tanqués a casa per entretenir-se amb un ordinador –i no amb la
tele, per exemple-, era tan estrany com aquells adolescents japonesos que es
tanquen a la seva habitació, i no en surten durant anys. Això encara que
estigués impedit, i que per tant tingués una bona raó per no sortir de casa.
Me n’he recordat
aquests dies que he estat sense connexió a internet. Avui en dia, sense
connexió a internet l’ordinador sol serveix de ben poc. És com si li manqués
alguna cosa, i se’ns dubte li manca alguna cosa.
Van ser curiosament
premonitòries aquelles paraules: “Em llançaria als ordinadors”, com si això fos
la darrera cosa desesperada a fer només en cas d’absoluta necessitat.
I ara, en canvi,
tots ens hem “llençat als ordinadors”.
És ben bé que el
futur no el veus a venir fins que t’ha atropellat. (I no ho dic només
metafòricament).
3 comentaris:
ja, t'imagines haver nascut en una època anterior? Quan de talent que hauria perdut la humanitat si el meu blog no hagués vist mai la llum! :P
ja, t'imagines haver nascut en una època anterior? Quan de talent que hauria perdut la humanitat si el meu blog no hagués vist mai la llum! :P
Segur que el teu talent hagués sortit a relluir d'una manera o altra, Pons, encara que no hi hagués internet!
(Per cert, he somrigut molt amb tots els teus post de la castanyada, els panellets i els moniatos.)
En quan a sentir-me d'una època anterior... em sento de l'edat de pedra! Crec que tot va molt ràpid, massa.
Publica un comentari a l'entrada