Els dies sense internet

Em pensava que aquests dies sense internet me’n recordaria de com era la vida quan no existia internet. Però no me n’he recordat de res especial o especialment destacable. Abans aquest desig difús de voler tenir connexió i no poder tenir-la era una frustració que no existia, i bé que es vivia i bé que no ho trobàvem a faltar. Ni ens podíem imaginar què era sentir-nos frustrats per no poder tenir internet. Només he recordat que ara tenir internet es considera un dret humà, i que una finestra d’ordinador amb connexió és la clau d’accés a tot, és una finestra oberta al món, i que ja no puc viure sense. Ja ho diuen: el passat és un país estranger, allí les coses es fan d’una altra manera. Ara, avui en dia, l’accés a internet és la clau de volta d’accés a tot. Poder navegar per internet et fa sentir existent. Aquest dies sense internet també he existit, però en blanc i negre, sense relleu. Existir amb connexió a internet és existir en colors, és existir en relleu, és existir. És tenir el poder, és estar connectat, és tenir totes les possibilitats. Per mi significa escoltar i ser escoltada (el blog), i sobretot significa poder escoltar tota mena de música, i significa engegar l’ordinador amb aquella il·lusió... Abans no existia l’internet ni existia la frustració de no tenir connexió a internet... i també vivíem, i no ho trobàvem a faltar, i també escoltàvem música, i també somrèiem (de vegades)... Però... qui se’n recorda? I, qui ho troba a faltar? I, qui hi voldria tornar? Amb internet la solitud és molt més entretinguda...