L’exemple del vinils

Els vinils: deixen de ser majoritaris, però encara hi ha gent que s’hi interessa, com una mena de segell de bon gust per la música que la massa no comparteix; un interès que potser pot denotar fins i tot un cert snobisme, però un snobisme simpàtic.

Una cosa que em preocupa del mitjans de comunicació és allò que en diuen el gigantisme. Vull dir que sembla que només siguin remarcables les persones-accions-o-esdeveniments que mouen grans quantitats, ja siguin monetàries o de persones o d’audiències. Allò que en diuen “és un fenomen”.

Però què passa amb les coses minoritàries, amb les coses que també existeixen i que interessen a poca gent? Per exemple, la literatura... per exemple, l’art... per exemple, la poesia... Què, a més, tenen el mèrit que qui s’hi interessa no ho fa com a rebot d’una campanya de publicitat, sinó per l’interès genuí d’aquestes coses en elles mateixes... No parlo de lectures patriòtiques, o de llibres d’autoajuda, o de la preponderància de novetats literàries fantàstiques provinents del món anglo-saxó... (Tot i que entenc que algú cansat de treballar tot el dia preferirà una novel·la d’evasió preparada perquè agradi a molts que un totxo de qualitat literària més minoritari encara què a més és d’una altra època; ja ho entenc, això.)

En fi, que crec que és saludable a la nostra vida passar una estona llegint alguna cosa més enllà de l’autor de moda, dels textos del mòbils, dels subtítols de la darrera tele-sèrie.... Llegint alguna cosa del què la caixera del supermercat no hagi sentit a parlar... I, perquè enganyar-nos, que segurament consideraria “friki” i que no llegiria per por de no “encaixar” a la seva colla...

I és per això que parlo del valor de tenir una afició literària minoritària... Els blogs podrien ser una cosa així? Amb lo frikis que arribem a ser tots plegats!