El metge diu que m’haig d’aprimar. Però jo no vull renunciar a mi mateixa. M’estimo cada gram de més d’aquest cos grassonet com si fos el meu. És com si l’acció de perdre pes m’obligues a desprendre’m d’una part de la meva ànima. Em vull amb el meu sobrepès. No em vull aprimar.
dijous, 4 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
m'encantes!
No ho facis...això d'estimar-se al complet ho hauríem de saber fer totes!
Publica un comentari a l'entrada