Prendre mesures

Doncs sí, des que tinc el servei d’estadístiques de blogger s’ha demostrat que no tinc ni deu lectors habituals, entre els dos blogs. Sí amics, sou una selecta micro-minoria els que gaudiu dels meus escrits. Tinc pocs lectors, però bons lectors, i jo estic per la qualitat, no per la quantitat. Ara, si he de ser sincera, saber que en tinc tant i tant pocs m’ha deixat una mica moixa. Si vull ser una gran escriptora i passar a la història i aquestes coses... vaig una mica desencaminada, francament. Per això s’imposa prendre alguna mesura.

Se m’ha acudit que igual si publico una foto meva en bikini pujarà l’audiència... però llavors he pensat que veure una noia grassoneta en bikini no puja cap audiència i que potser el que faré serà espantar els pocs lectors que ja tinc... A més, és que en aquests moments no tinc ni un bikini decent on encabir-me. Em sembla que hauré de pensar alguna altra cosa.

Què més podria fer? Cantar una caramella? Regalar piruletes? No sé, però aquí sí que s’imposa “pensar molt sobre el tema”, perquè pujar l’audiència es una cosa que em fa l’efecte que costarà.

Malgrat això... per què escric? Per expressar-me. I sentir-me escoltada m’hi sento igual tan si tinc deu lectors com si en tinc només un. Vull dir que, encara que em llegeixi poca gent, em llegeix algú, i això ja és alguna cosa. Es que per un sol lector també escriuria. No diré allò de “escric per mi mateixa”, perquè si escrivís només per mi mateixa no ho publicaria al blog, però si que considero important a l’hora d’escriure escriure per satisfer-se a una mateixa, sense fer concessions a si pensem que tindrà èxit o no. Això no és un anunci de nocilla. No es tracta de donar al públic el que vol sinó el que tu li vols donar, el que pots donar i el que necessites donar. Ara, ja entenc que d’aquesta manera no tindré mai gaire lectors... però en fi. Suposo que és molt fàcil si no tens gaires lectors dir que no t’importa gaire tenir pocs lectors. A mi sí que em sap greu tenir tant pocs lectors, però el que no faré serà canviar els temes o la manera d’escriure per arrossegar-ne algun més, perquè a més segur que no serien de tanta qualitat com els que tinc, i encara els espantaria. I a més jo sempre he volgut tenir èxit entre els “happy few”, i ja ho diu la parauleta, “few” (pocs en anglès). Però en un món on tot es mesura en milers de seguidors (els dels twitter per exemple, sembla que si no tens cinc mil seguidors ja no ets ningú), costa fer-se a la idea que fer una cosa tant minoritària té algun valor. I és molt fàcil dir que no vols competir en el terreny del gegantisme quan ets un barrufet i encara que volguessis competir-hi no podries. Ara, qui no es conforma és perquè no vol, i s’ha de mirar la part positiva de les coses. Tot i que a mi m’encanta recrear-me en la part negativa... La voluntat de tenir molts lectors hi és, però tal i com escric ara, no havent de canviar alguna cosa per tenir-los, que llavors ja no tindria cap gràcia, ateses les raons per les que escric, que principalment són poder fer les coses a la meva manera, com a mínim en aquesta parcel·la de la meva vida, ja que en d’altres no tinc tant poder de decisió. El fet de no tenir remuneració pecuniària em permet poder permetre’m el luxe de tenir només deu lectors i continuar funcionant i de poder fer el que vulgui. Algun avantatge havia de tenir no guanyar diners escrivint... Vull dir que la llibertat i independència de que gaudeixo no la tindria si el meu blog no tingués un micro-tamany o uns patrocinadors a satisfer. Qui té el cul llogat no seu quan vol.

O sigui que res... us seguiré el rastre a les estadístiques... i, si mai publico una foto meva en bikini serà per pujar l’audiència, no us espanteu...