dissabte, 21 d’agost del 2010

L’articlet del dia

Ara mateix escoltava per la radio la lletra d’una cançó anti-sistema d’un grup català molt famós i molt de moda. Entenc que hi hagi gent que s’enganxi a això perquè sembla de debò una critica i sembla de debò que faci pensar... Però a mi em sembla només el tipus de crítica al sistema que es genera dins la part pop del sistema, la mena de crítica al sistema que el sistema permet y a la que dóna alè per no donar la possibilitat que aquesta crítica l’erosioni ni una miqueta.

Darrerament he estat llegint... (llegir, uix massa complicat...) doncs darrerament he estat llegint a uns autors que fan vertaderes crítiques al sistema, punyents i profundes, que no et deixen indiferent ni caben en una cançó. Per això quan sento aquestes cançons em semblen molt superficials i mal fetes, tot i que entenc que puguin semblar poesia a qui no ha llegit mai poesia. No diré res d’aquest autors perquè encara us pensaríeu que presumeixo de lectures elevades. Us desafio a que trobeu aquest autors vosaltres mateixos... segur que sereu capaços de trobar les cançons anti-sistema del grup abans esmentat, no?

Suposo que hi ha un sector de la població que es “consumidor” (no podem ser altra cosa) de missatges anti-sistema. La crítica anti-sistema és un producte de consum més, sempre dins els paràmetres del sistema. Ara, si bé no pots triar no ser consumidor, sí que pots triar quina mena de consumidor ets: pots triar quedar-te a la superfície (amb cançons de lletra més o menys crítica i més o menys pseudo-filosòfica), o anar allà on la crítica és profunda i vertadera: als llibres de filosofia (uuuhhhh... quina por).

Les crítiques anti-sistema fetes des de les cançons pop em semblen una cosa així com un gall amo d’un galliner fent una cançó de protesta sobre el masclisme entre les gallines... Jo crec que la vertadera mirada crítica a l’entorn és als llibres. Ara, estic d’acord que no sempre estem en l’estat d’ànim adient per aprofundir, i que hi ha qui mai de a vida no tindrà necessitat d’aprofundir en res. A aquestes mena de persones les cançons superficials anti-sistema no els fan cap mal, i encara els fan passar una bona estona, o sigui que no sé perquè haig de sortir jo amb els meus llibrots a aixafar-los la guitarra.

4 comentaris:

josep maria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
josep maria ha dit...

Extraordinària i saludable, aquesta reflexió, no té ni una fissura. Em fa una sana enveja, jo només sé articular comentaris curts. Bé, com dius al final cadascú que triï el discurs més li agradi; però també hi ha una qüestió d'estètica: “La gallina ha dit que no....” Oh............ quina pedanteria!!!!!!!! i no hi afegiré un dels poetes més nostrats. La cursileria i la pedanteria es volen distingir. Què hi vols fer!. El meu filòsof preferit diu: Passar de llarg!

Elfreelang ha dit...

Se't felicita Clarissa el que has escrit és brillant ( magnífica reflexió!)

Seny ha dit...

El dèficit de valors del jovent procedeix de la nostra dropada, o bé, de les circumstàncies en què hem crescut?


No podem ser responsables de no tenir valors si els estímuls rebuts durant la nostra vida no ens han suscitat a filosofar. Pensa que no hem viscut la postguerra: PSOE, ETA, democràcia, amnistia, esperança, comunisme, anarquisme,...

Som uns inútils i hi estic absolutament d'acord, la generació perduda. Això sí, som la punta de l'iceberg. Si pots reflexionar en el que et dic veuràs que a la part submergida de l'iceberg hi ha consumisme, vaques grasses, bonança, videoconsoles i mil objectes pesants més dels quals no en tenim la culpa de què hi siguin perquè senyors i senyores o bé no havíem nescut o bé no teníem criteri per a decidir.



He generalitzat molt, però la generalització del text amb els entre parèntesis incissius m'han fet sentir al·ludit. Ja sé que hi han excepcions i per això vull remarcar que els pocs que tenim ideals ho hem tingut molt més difícil.