El meu castell per unes sabates

Un dilluns qualsevol, a primer hora, jo m’estava tota sola sota l’arcada d’una cèntrica plaça gironina esperant-me perquè obrissin una botiga, que anaven tard. M’entretenia observant la gent que passava, uns més atrafegats que d’altres. De cop, veig que es dirigeix cap a mi tota decidida una noia jove una mica més gran que jo guapíssima amb roba nova i elegant i una profunda mirada d’anhel. Venia cap a mi amb una convicció que em va deixar sorpresa i fins i tot em vaig espantar. De què em coneix aquesta tia, vaig pensar? Deu estar sonada! Socors! Però va resultar que quan va arribar a la meva altura em va passar de llarg... El que es mirava amb aquell anhel era el que hi havia darrera meu! I què hi havia darrera meu? L’aparador d’una sabateria! Es va abocar a aquell aparador amb tota la seva energia (va faltar poc perquè l’acaricies amb les mans esteses) i en saber-se davant fins i tot els músculs de l’espatlla se li van relaxar. Es va mirar les sabates un moment amb un somriure tendre i es va afanyar a entrar cap a dintre, puig que aquella botiga sí que era oberta. Válgam déu, vaig pensar! Si que hi ha gent sonada pel món! Tot això per unes sabates! (Amb lo mudada que anava, segur que en devia tenir l’armari ple). Una addicta a comprar-se coses! Però ja diuen que cap japerut es veu la pròpia jepa... a mi la roba i les sabates no em diuen gaire res, però potser jo no en sigui conscient, i, quan m’acosto a una llibreria, tingui la mateixa expressió... el mateix anhel addictiu que espera la descarrega de l’adquisició...