Quan va sortir aquest invent del llibre de cares no se’m va acudir, però se m’acudeix ara: si m’apuntés, em podria retrobar amb gent que fa deu anys que no veig, que segur que s’hi ha apuntat. Dues persones, concretament, un noi i una noia. Són amics d’aquella època, res de lligar, parelles o rotllos. I també altres persones. Es clar que, com va dir aquella, si fa deu anys que no el veus algú, deu ser per alguna cosa... Però com a mínim dir “hola què tal”, “què feu”. Potser si hagués tingut èxit a la vida valdria la pena de presumir una mica, però com que no és cas... En fi, que no vull pas que em trobin. Potser fins i tot tenen fills i cabells blancs... no me’ls imagino en aquesta situació, sincerament. Si tenen compromisos familiars no crec que m’hagin buscat, però si estan sols i solters... més que res perquè quan estàs sol i solter tens més temps lliure i més ganes de relacionar-te i sempre es divertit recordar vells temps. Però no crec que estiguin sols i solters... A què es deuen dedicar? Segur que els han anat bé les coses i que estan muntats en el dòlar, tal i com eren... (i amb això no vull dir que visquin als Estats Units). Espero que les coses els vagin bé. Em faria una mica de vergonya dir que m’estic a casa... ara, segur que no els estranyaria gaire. De totes maneres no m’hi apuntaré. Es clar que m’agradaria saber on són ara, però... si fa deu anys que no ens veiem deu ser per alguna cosa, no?
dimecres, 18 d’agost del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Aquesta reflexió teva m'ha fet recordar que l'any passat, a començaments de juny, quan em sentia la mar de bé, em va telefonar un antic amic del col·legi de la infància per dir-me que havia localitzat a tots el alumnes de l'últim curs i que havien quedat per celebrar una trobada tots plegats. A part de la constatació del pas del temps – almenys això va ser a tots igual- no vaig poder estar-me de comparar-me amb els altres – error colossal!- i vaig adonar-me que a diferència meva n'hi havia una bona colla que havien reeixit molt a la seva vida. Després d'aquesta trobada vaig estar uns dies deprimit fins que vaig aconseguir retrobar-me altre vegada a mi mateix tal com estava abans. I a més: qui no em diu que aquells que vaig veure en aparença més reeixits, no s'hi sentien en absolut interiorment.
Vaig pensar que no podem jutjar.
El llibre de cares no m'ha fet mai el pes....si han passat anys i no hagut retrobament per alguna cosa serà....
Publica un comentari a l'entrada