L’aventura de la vida de cada dia

Me’n recordo una vegada que vam anar de vacances a la bretanya francesa amb unes amigues, i se’ns va acudir que volíem olives farcides d’anxova. Vam entrar en un supermercat... i no hi havia olives farcides d’anxova! En comptes d’això hi havia uns paquets enormes d’olives completament verdes i amb pinyol que ens van tirar enrera només de veure-les. L’única altra vegada que havia anat a un supermercat en un país estranger havia estat en un viatge de final de curs a Hongria, quan Hongria encara era un país mig comunista. Els supermercats comunistes eren realment per posar-se a plorar, suposo que ara ja no deuen pas ser així. Però França no és un país on passin necessitat i al supermercat hi havia moltes coses, només que eren coses diferents de les que jo estava acostumada a trobar al supermercat (no era un supermercat per turistes com els de Perpinyà, era un supermercat per la gent que vivia allà). Aquest simple fet, el fet d’haver de comprar marques que no coneixies, aliments que no coneixies en envasos que no coneixies, em va angoixar moltíssim, molt més del que seria raonable, i potser és una de les raons per les que no he viatjat més. Jo no he anat gaire enlloc i no m’esperava que un supermercat pogués ser un lloc on no trobes el que t’esperes. No vam pas passar gana, es clar, en aquell viatge, al final ja em van trobar de coses, fins i tot va ser divertida l’exploració, però em va quedar l’angoixa de la primera impressió, com una mena de terror als productes indesxifrables. A mi m’agrada anar al supermercat de sempre amb la meva llista de sempre i trobar-hi el que hi trobo sempre i comprar el que compro sempre. No és un temperament gaire adequat per les grans aventures... Ja ho entenc que explicar que t’angoixa anar al supermercat en un país estranger perquè els productes són diferents pugui semblar una solemne bestiesa. Tot hi ha qui pot trobar divertit explorar coses noves sóc conscient que molts trobaran l’exploració d’un supermercat completament irrellevant i poc digne de considerar-se una “aventura”... Ara, res no tranquil·litza més el meu esperit que no tenir aventures en aquest sentit, res no em tranquil·litza més que poder anar cada setmana al supermercat de sempre i trobar-hi les mateixes coses de sempre i les meves olives farcides d’anxova de sempre. I ja sé que això no és gaire “enrotllat”...