(on segueix encara
la discussió sobre Roma, Nápoles y Florencia, d’Stendhal)
D’aquest llibre
també em crida l’atenció la modèstia amb què Henry Beyle tracta als
lletraferits que es troba en el seu viatge per Itàlia, que no és només un
viatge per la geografia, sinó també per la cultura i per la història, i
sobretot per la música i per l’ànima d’Itàlia; i per l’ànima del propi
Stendhal.
Encara que ell
encara no hagués escrit La cartoixa de Parma i El roig i el negre, novel·les cabdals, Henry Beyle era ja
Stendhal? – Si un gran escriptor ja és o no és un gran escriptor abans d’haver
escrit... – Podien percebre o intuir les persones amb les que va coincidir en
el seu recorregut en aquell xafarder, xerraire i preguntaire de Henry Beyle al
gran escriptor, al Stendhal que seria?
* * *
Pel què sembla, pel
que li diu la gent amb qui es troba, les persones intel·ligents de l’Itàlia de
l’època, (homes, s’entén; ningú es plantejava que una dona pogués escriure);
elles a estimar amb passió i grandesa... i a escriure cartes.
Doncs, els homes
intel·ligents, si escrivien, no publicaven, perquè en la Itàlia d’aquell moment
si els teus escrits passaven la censura volia dir que no deies
res..., era un deshonor i
una vergonya... i si no la passaves podies tenir problemes amb la justícia.
(Com a mínim
aquesta és la conclusió que em sembla extreure de les seves converses amb
lletraferits a les balconades dels teatres d’òpera durant el seu viatge).
* * *
Jo em pregunto...
Ara i aquí... Hi podria haver també una mena de censura també, però del mercat?
Si no escrius una cosa comercial no publiques?
(No m’atreveixo a
dir res més, perquè em sembla que no hi entenc prou. I, a més, és evident que
hi ha molts llibres no comercials que són publicats.)
En tot cas, hi
hauria molt a discutir.
