Saber passar el temps

«He passat tot aquest temps enmig de les meves tauletes i opúscles en la més deliciosa tranquil·litat. » – Plini el Jove

Imperfecció nadalenca o El post de Nadal

Escriure alguna cosa especial per Nadal...

Recordar altres Nadals...

Viure aquest Nadal...

Il·lusions?

En fi,

anar tirant...

* * *

Un dia com un altre,

amb una mica més de menjar, potser,

sense regals superflus,

i amb una mica més de consciència a taula de les presències i les absències...

Un dia més.

* * *

La família, aquella gent a qui no has triat... Seria diferent si qui m’envoltés fos gent a qui jo hagués triat? Si hagués format una família?

En fi,

anar tirant...

* * *

Però estic contenta que el Nadal sigui avorridot com cada any, com sempre... Ves a saber fins quan podrà ser així... Fins quan podrem estar tots junts...

* * *

Recordo una persona, ja gran, a la fase final, que em va dir una vegada que no “havia escrit” perquè precisament havia format una família, amb totes les exigències de manca de temps lliure per escriure que això suposa... No se’n penedia, es clar, formar una família sempre és bonic... Però no “havia escrit”, tal i com havia somniat de jove. No havia pogut.

* * *

Es pot triar una família i a més es pot fer seguir l’escriptura, em dirà algú. – Quan dic alguna cosa d’aquestes de “renunciar” sempre em surt algú que parla des d’un punt de vista superficial, que no ha entès de què va la meva pel·lícula, i a més veu ben poc de la realitat dels que l’envolten. – Tinc molt en compte que el concepte “renunciar” (a fer una vida social, a formar una família), no és pel que se’ns prepara, que no està de moda, que sempre se’ns exigeix fer-ho seguir tot o morir-nos de ràbia.

Tinc molt en compte el concepte de “superdona” que ens venen els mitjans, la “supermare” que ho fa seguir tot (la relació, la família, la feina). No crec que hi hagi gaire veritat en aquest mite (perquè és un mite, encara que la gent s’ho cregui, i ho repeteixin tots convençuts i satisfets; se’l fan seu).

No és cert, però. I, si fos cert, la meva veritat tampoc passaria per aquí. Jo no puc fer-ho seguir tot. Però sé que sortirà algú retraient-me la renuncia, i dient que no és veritat que calgui renunciar, perquè és la realitat general en la que nedem com peixets: és el que ens venen els mitjans de comunicació; que fer-ho seguir tot és, ja no possible, sinó obligatori, i que som “superdones”, “supermares” i “superpersones”, i que una dona pot fer bé diverses coses alhora, a diferència de l’altra meitat de la humanitat (!!!), que és una de les bestieses més grans amb les que ens aborreguen i ens pressionen amb impossibles.

Tothom hauria de tenir clar quins són els seus límits, a què no té més remei que renunciar. Jo no tinc una família com la dels anuncis, i estic contenta, no em moro pas de ràbia... Es clar que seria bonic tenir una família triada per seure  a la taula de Nadal... tots rossets i blanquets... Però sóc conscient que per a la majoria de les persones reals d’aquest món imperfecte les coses no són tan fàcils, i que la realitat és imperfecte, molt imperfecte... Fins i tot el seu Nadal és imperfecte. (Quin sacrilegi dir això! Un Nadal imperfecte, on vas a parar!) El seu Nadal és imperfecte, però ningú els atraparà renunciant a res!

En fi, feliç Nadal tirant a imperfecte per tothom!

* * *

(Havia començat aquest post baixa de moral, amb un lacònic “anar tirant”. Però escrivint el post m’he anat animant i ara estic més contenta... I, com per art de màgia, el meu Bon Nadal és un Bon Nadal alegre... I només he escrit un post... Res més que això.

Poder escriure -que se m’acudeixin coses- és el millor regal de Nadal per mi. I, encara que renunciï a coses, no sento cap sensació de “carència”. Espero que s’entengui.)

La màgia de llegir

«Quan es llegeix no s’aprèn alguna cosa, es converteix un mateix en alguna cosa. »- Goethe

Eixint de la trampa virtual

Es parla d’un món compulsivament emissor, d’una societat compulsivament emissora: tothom parla, parla, parla; tothom escriu, escriu; tothom produeix...

Però hi ha poca gent que escolti, que llegeixi... Sí, llegir també significa escoltar...

* * *

Aquesta setmana farà nou anys que vaig començar a escriure el blog (felicitats!), i sento que durant aquest temps he sadollat moltes urgències comunicatives, i que ja no tinc aquelles ganes omnívores de dir coses que tenia quan vaig començar... El que abans era una necessitat d’expressió profunda i explosiva ara s’ha convertit en un meandre fluvial tranquil, tranquil... Ja he dit tot el què havia de dir? Jo també m’ho pregunto. (Ara, com que quant més s’escriu més bestieses es diuen, això de no escriure tan sovint com abans també podria ser un punt a favor...)

* * *

Això del món compulsivament emissor i poc escoltador és una  idea a recordar per tots aquests blocaires que “emetem”, aquí i ara, per recordar, sobretot, la nostra insignificància. Tothom emet o pot emetre, tothom pot tenir accés a la “microcelebritat”...

* * *

No vull plegar de fer el blog, però tampoc tinc ni l’energia ni la cadència comunicativa que tenia abans. Sento que s’ha tancat un cicle.

En un món on gairebé ningú escolta... Quin sentit té el blog? L’interessa a algú?

(Abans només m’interessava a mi, i amb això en tenia prou... De fet, encara en tinc prou...)

* * *

Després d’aquest nou anys (amb intermitències)... té sentit continuar?

Els posts ja no se m’atropellen els uns amb els altres...

Ja no sento tan fort aquell “caure en l’abisme” que fins fa poc significava per mi prémer el botó de “publicar”... Publicar!

Ja no somnio que el blog és un puzzle que he de resoldre...

Però... és el meu blog, i n’estic contenta. I, encara que escrigui menys que abans, no vull plegar....

De fet, quan feia poc que el tenia em vaig proposar arribar com a mínim als deu anys (encara que fos amb intermitències). Només me’n queda un!

Doncs som-hi!

* * *

Que quedi entre nosaltres; un consell per algú que vulgui començar un blog:

... això del blog comença de la manera més inofensiva, parlant d’un llibre que has llegit, d’una peli, d’una anècdota...

... i acabes fent-te a tu mateixa sense adonar-te’n una radiografia a l’ànima...

El llibre

«Dels diversos instruments inventats per l’home, el més sorprenent és el llibre; els altres són extensions del seu cos... Només el llibre és una extensió de la imaginació i la memòria.»– Jorge Luis Borges

Expectatives

Si ens quedem molt temps en un mateix lloc, establim llaços d’afecte amb la gent que hi viu, i llavors aquestes persones, que com que ens veuen cada dia es preocupen per nosaltres, volen interferir en les nostres decisions. Com que ens veuen cada dia formen part de la nostra vida, i si formen part de la nostra vida, la volen modificar.

Així, sense adonar-nos-en podem acabar vivint la vida que els altres volen que visquem; podem acabar vivint pels altres, i complint les seves expectatives, i no les nostres, encara que en principi fins i tot pugui semblar que són les mateixes.

Escriure mentre es fan altres plans

«L’escriptor que esperi a tenir les condicions ideals per a treballar, li passarà el temps sense haver escrit ni una sola línia.» – E.B. White

Les ales de la metàfora

Intento pensar en alguna cosa interessant per escriure un post, i una mica tristament, m’adono que tot el que se m’acudeix està relacionat amb els llibres, la lectura o l’escriptura. Llibres llegits, lectures interessants, escriptura replicant-se a si mateixa en una recurrència metaliterària que esgota tots els recursos.

És que no sé parlar de res més?

De què hauria de parlar, sinó?

És el què em surt, el què m’agrada...

* * *

Malgrat tot, de totes maneres, en això hi veig clarament la prova que moltes vegades escrivim per nosaltres mateixos abans que perquè ens llegeixin un gran nombre de persones. És evident que un possible lector o lectora massiu (no parlo de lectors individuals de bona fe), amb tant monotema, si hi fos ja hauria fugit avorrit i hauria emigrat cap a altres blogs més enrollats com les orenetes  a la tardor...

Si el blog fos un “producte” per encolomar al màxim nombre possible de “consumidors” (sic), hauria de canviar de peli, i oferir més varietat, com aquell qui posa un super... Començar a parlar de temes polèmics d’aquest que tothom hi té alguna cosa a dir encara que no en sàpiga ni un borrall...

Però realment sóc jo qui necessita parlar tant de llibres, potser per una carència d’aquestes converses en el món real,  i per això tinc el blog, per parlar del què m’agrada...

* * *

Per cert que aquesta metàfora de les orenetes a la tardor ja l’he fet servir moltes vegades... Si aquí s’aspira a una qualitat literària i a un públic minoritari però selecte, en aquest blog s’haurien d’oferir metàfores de més categoria...

Per exemple:

Gent que fuig del blog com una bandada de lemurs llaçant-se al mar...

Gent que passen del blog com els televidents de Fahrenheit 451 passaven dels llibres...

Gent a qui el blog interessa menys que a un esquimal una nevereta de càmping...

...?

(En fi, es fa el què es pot...)

De caps contra la realitat

Jo sempre he cregut molt en el psicoanàlisi: “la curació per la paraula”. (!) Sempre he cregut molt en el poder de les paraules, en l’expressar-se, en el ser escoltat.

Però... amb pocs dies de diferència he llegit, tant per internet, en un blog, com en aquell llibre sobre l’esquizofrènia que us vaig dir que estava llegint, que no s’aconsella gens ni mica el psicoanàlisi orientat a l’afloració de records i pensaments interiors per tractar a algú que no distingeix la realitat. Es veu que a les millors universitats han bandejat el tema, i es considera a Freud com a filòsof o com a xarlatà, però no com a científic amb alguna cosa a dir sobre les psicosis. Pel que sembla per a algú amb esquizofrènia un psicoanàlisi el pot fer patir molt més que no pas guarir-lo. S’ha de fer psicoteràpia, sí, però orientada al present, a la vida actual del pacient i a la solució dels seus problemes d’ara; en aquestes sessions s’haurien d’obviar els records dolorosos.

Jo sempre he cregut en el psicoanàlisi com un mètode que em podia curar, i no com les pastilles, que només m’estabilitzen (i a costa d’uns efectes secundaris nefastos), però ara resulta que això dels psicoanàlisi només és per les persones sanes... com un joguet o una mena d’excusa per parlar interminablement de si mateixos, però sense curar res. No sé què dir respecte això. Haig de reajustar les meves idees i teories personals sobre tot allò psicològic... I fa la pinta de ser veritat, no fa pinta de ser un complot de les empreses farmacèutiques per primar la curació amb els fàrmacs que elles mateixes comercialitzen... Tot el què es diu de la psicoanàlisi aplicada a la teràpia de pacients esquizofrènics com a afegir més llenya al foc dels seus patiments i posar-los més nerviosos em sembla que té la seva lògica i és raonable, i jo confio en la professionalitat d’aquest metge que ha escrit el llibre. Però jo tota la vida havia cregut en el psicoanàlisi i havia llegit llibres que hi creien. No sé què pensar, però tan de bo tot fos més clar i més fàcil d’entendre.

Diria que “llegiré més sobre el tema”, però no vull fer brometa. Hauria de llegir més sobre el tema, però seriosament. M’he quedat aclaparada per una dada experimental que refuta una cosa que m’havia cregut molt seriosament; m’he quedat ben aclaparada amb això que la psicoanàlisi és contraproduent pels bojos...

La lectura o la vida

«La gent diu que l’important és viure, però jo m’estimo més llegir.» – Logan Pearsall Smith