Expectatives

Si ens quedem molt temps en un mateix lloc, establim llaços d’afecte amb la gent que hi viu, i llavors aquestes persones, que com que ens veuen cada dia es preocupen per nosaltres, volen interferir en les nostres decisions. Com que ens veuen cada dia formen part de la nostra vida, i si formen part de la nostra vida, la volen modificar.

Així, sense adonar-nos-en podem acabar vivint la vida que els altres volen que visquem; podem acabar vivint pels altres, i complint les seves expectatives, i no les nostres, encara que en principi fins i tot pugui semblar que són les mateixes.

Escriure mentre es fan altres plans

«L’escriptor que esperi a tenir les condicions ideals per a treballar, li passarà el temps sense haver escrit ni una sola línia.» – E.B. White

Les ales de la metàfora

Intento pensar en alguna cosa interessant per escriure un post, i una mica tristament, m’adono que tot el que se m’acudeix està relacionat amb els llibres, la lectura o l’escriptura. Llibres llegits, lectures interessants, escriptura replicant-se a si mateixa en una recurrència metaliterària que esgota tots els recursos.

És que no sé parlar de res més?

De què hauria de parlar, sinó?

És el què em surt, el què m’agrada...

* * *

Malgrat tot, de totes maneres, en això hi veig clarament la prova que moltes vegades escrivim per nosaltres mateixos abans que perquè ens llegeixin un gran nombre de persones. És evident que un possible lector o lectora massiu (no parlo de lectors individuals de bona fe), amb tant monotema, si hi fos ja hauria fugit avorrit i hauria emigrat cap a altres blogs més enrollats com les orenetes  a la tardor...

Si el blog fos un “producte” per encolomar al màxim nombre possible de “consumidors” (sic), hauria de canviar de peli, i oferir més varietat, com aquell qui posa un super... Començar a parlar de temes polèmics d’aquest que tothom hi té alguna cosa a dir encara que no en sàpiga ni un borrall...

Però realment sóc jo qui necessita parlar tant de llibres, potser per una carència d’aquestes converses en el món real,  i per això tinc el blog, per parlar del què m’agrada...

* * *

Per cert que aquesta metàfora de les orenetes a la tardor ja l’he fet servir moltes vegades... Si aquí s’aspira a una qualitat literària i a un públic minoritari però selecte, en aquest blog s’haurien d’oferir metàfores de més categoria...

Per exemple:

Gent que fuig del blog com una bandada de lemurs llaçant-se al mar...

Gent que passen del blog com els televidents de Fahrenheit 451 passaven dels llibres...

Gent a qui el blog interessa menys que a un esquimal una nevereta de càmping...

...?

(En fi, es fa el què es pot...)

De caps contra la realitat

Jo sempre he cregut molt en el psicoanàlisi: “la curació per la paraula”. (!) Sempre he cregut molt en el poder de les paraules, en l’expressar-se, en el ser escoltat.

Però... amb pocs dies de diferència he llegit, tant per internet, en un blog, com en aquell llibre sobre l’esquizofrènia que us vaig dir que estava llegint, que no s’aconsella gens ni mica el psicoanàlisi orientat a l’afloració de records i pensaments interiors per tractar a algú que no distingeix la realitat. Es veu que a les millors universitats han bandejat el tema, i es considera a Freud com a filòsof o com a xarlatà, però no com a científic amb alguna cosa a dir sobre les psicosis. Pel que sembla per a algú amb esquizofrènia un psicoanàlisi el pot fer patir molt més que no pas guarir-lo. S’ha de fer psicoteràpia, sí, però orientada al present, a la vida actual del pacient i a la solució dels seus problemes d’ara; en aquestes sessions s’haurien d’obviar els records dolorosos.

Jo sempre he cregut en el psicoanàlisi com un mètode que em podia curar, i no com les pastilles, que només m’estabilitzen (i a costa d’uns efectes secundaris nefastos), però ara resulta que això dels psicoanàlisi només és per les persones sanes... com un joguet o una mena d’excusa per parlar interminablement de si mateixos, però sense curar res. No sé què dir respecte això. Haig de reajustar les meves idees i teories personals sobre tot allò psicològic... I fa la pinta de ser veritat, no fa pinta de ser un complot de les empreses farmacèutiques per primar la curació amb els fàrmacs que elles mateixes comercialitzen... Tot el què es diu de la psicoanàlisi aplicada a la teràpia de pacients esquizofrènics com a afegir més llenya al foc dels seus patiments i posar-los més nerviosos em sembla que té la seva lògica i és raonable, i jo confio en la professionalitat d’aquest metge que ha escrit el llibre. Però jo tota la vida havia cregut en el psicoanàlisi i havia llegit llibres que hi creien. No sé què pensar, però tan de bo tot fos més clar i més fàcil d’entendre.

Diria que “llegiré més sobre el tema”, però no vull fer brometa. Hauria de llegir més sobre el tema, però seriosament. M’he quedat aclaparada per una dada experimental que refuta una cosa que m’havia cregut molt seriosament; m’he quedat ben aclaparada amb això que la psicoanàlisi és contraproduent pels bojos...

La lectura o la vida

«La gent diu que l’important és viure, però jo m’estimo més llegir.» – Logan Pearsall Smith

...

Enamorar-se de la pròpia vida

Enamorar-se de la idea de ser escriptor

Enamorar-se de l’escriptura

Llegeixo per internet un consell per escriure que diu que tothom que escriu autobiogràficament passa per una fase en la què s’enamora de la seva vida, i en què l’entusiasma explicar-se a si mateix, oblidant que aquesta mena d’històries de vegades poden no interessar gaire als altres...

No se m’havia acudit mai això, aquesta idea d’estar enamorada de la pròpia vida... Hi ha coses a la meva vida que m’han fet patir molt, com per estar-ne enamorada... La meva vida, el meu material, és el que estic aprenent a domesticar, a graduar, a pair i a explicar; parlar de la meva vida per mi és una urgència del meu esperit, però la meva escriptura no existeix pas perquè d’alguna manera idealitzi la meva vida: més aviat és al contrari, escric perquè penso que la meva vida està plena d’injustícia i que no hauria d’haver estat així; no es pot estar enamorada del mal que t’han fet.

* * *

El què sí que havia sentit, en canvi, és la idea que hi ha gent que s’enamoren de la idea de ser escriptors, quan del que s’haurien d’enamorar és de l’escriptura. Per no ser escriptor no passa res, en canvi hi ha qui no podria viure sense escriure cada dia una estona.

Si en el què somnies és a anar a la ràdio a “parlar del teu llibre”, és que estàs enamorat de la idea de ser escriptor. Si et passes un parell d’horetes cada dia escrivint, estàs enamorat de l’escriptura. Aquest dos enamoraments no són incompatibles, però s’ha de tenir clar a quina lliga es juga o es vol jugar, i què s’ha de fer per poder aconseguir cadascuna d’aquestes coses, que són diferents.

* * *

Per anar a la tele a parlar del teu darrer llibre no passa res, forma part de la feina d’un escriptor mediàtic, però això no és l’escriptura. L’escriptura és passar estones en la solitud i foscor de l’escriptori organitzant frases.

Es clar que anar als mitjans té un glamour que estar sol assentat a l’escriptori de casa no té, per això són més els que s’enamoren de la idea de ser escriptors que no pas els que s’enamoren de l’escriptura en si mateixa, com si anar a la tele fos una mena de premi per haver estat sols “pringant”. (Si ja es pensa que escriure és “pringar”, no anem enlloc...) Com si anar a parlar del teu llibre a la brillantor dels focus fos un sol que surt després d’haver-t’hi estat esforçant en la foscor i el silenci; com a mínim molta gent ho entén així.

L’esborrany aconseguit sobre el paper en blanc després d’estona de desbrossar ha de ser el premi, allò que et satisfà realment. (Intentar-ho, perquè un esborrany mai no està del tot perfecte). El demés és atretzzo, potser necessari, marketing, però no serà l’escriptura. El text, l’escriptura, és l’important: ni de la pròpia vida ni de la idea de ser escriptor; és de l’escriptura del que s’ha d’estar enamorat.

Paraules enfiladisses

Parlant del  nombre de paraules que ha de tenir un post (s’entén que lliure de fotos i vídeos que distreguin), em ve al cap a la meva època en què recordo que l’Asimov descrivia els seus textos (i els presentava), explicant sempre la quantitat de paraules que tenien. (Tantes paraules comptades dels originals en anglès, evidentment).

Em semblava una manera totalment antiromàntica d’entendre l’escriptura, per més que jo admirava l’Asimov, i admirava la seva escriptura... A tant la paraula i tira milles...

Suposo que encara és així en moltes facetes de l’escriptura, però no pas en els blogs, que, diríem, s’escriuen per hobby (tot i que l’escriptura mai és només un hobby, o sempre és més que un hobby...).

L’escriptura és com una planta enfiladissa, que no diré que et consumeix, però com a mínim t’embolcalla. Aquest embolcallament no sé si podria existir si la seva única raó de ser fos a tant la paraula...

Però accepto que una quantitat de paraules estipulada sigui com un marc, dins el qual hi pots pintar el que vulguis, o com uns rails per a algú que condueix ell mateix el seu tren.

Al cap i a la fi, el que compta, el que transcendeix els temps, és el que es diu, no el nombre de paraules amb les que es diu...

Ens preocupa a totes

«He d’estar fotudament agraïda d’estar viva. Tinc massa amics malalts o que s’han mort, i jo sóc aquí. Estàs de broma? No penso queixar-me.» – Meryl Streep

«No m’agradaria tenir-ne 20 una altra vegada. Ara sé molt més, i estic molt més còmoda amb la meva pell. Quan escolto a les jovenetes queixar-se per coses superficials... sou al pic de la vostra bellesa física! Només frueix i plega de preocupar-te per si tens les cuixes massa amples... Si ja estàs insatisfeta quan en tens 25, la vida serà dura...» – Susan Saradon

«Tots ens fem vells. Punt. Ningú pot parar-ho. M’agradaria que permetessin a les dones fer-se velles amb gràcia. Elles es prenen com una cosa personal el fer-se grans; es pensen que han fallat d’alguna manera per no haver-se quedat als 25. Es una bogeria, perquè crec que envellir és un privilegi i no tothom arriba a vell.» - Cameron Díaz

Entrellucant una possibilitat de silenci

Me’n recordo d’haver llegit que un filòsof molt conegut, en els darrers anys de la seva vida, després d’haver begut molt durant molts anys, es trobava amb els seus amics i els preguntava angoixat: “Continuo sent tan intel·ligent com ho era abans?” (Temia no ser-ho per efecte de la beguda, s’entén).

Sense arriba a aquest nivells (ni d’intel·ligència, ni de desesperació intel·lectual – ni de beguda), en el llibre sobre la depressió que vaig llegir fa poc hi havia un paràgraf breu que deia que els que patim esquizofrènia anem perdent capacitat intel·lectual a mesura que passen els anys.

El mateix fet d’haver-me llançat al tren i d’haver perdut molta sang del cap em podria  fer tenir alguns dubtes sobre si tinc o no tinc tanta capacitat intel·lectual com tenia abans...

Però a mi l’únic que m’angoixa és si, d’aquí a uns anys, serè capaç d’escriure com ara, o això també ho aniré perdent... Com aquells guitarristes que han de practicar amb la guitarra cada dia, sinó noten que “perden” el domini sobre l’instrument... L’escriptura té més a veure amb la capacitat intel·lectual o amb la capacitat d’expressar-se? Es de preveure que encara que quan em faci vella no sigui tan intel·ligent, continuaré sabent dir el que penso... Que al cap i a la fi és el que fa un escriptor (sense voler tenir raó sempre). Escriure explicant-me a mi mateixa, espero que això ho podré continuar sent capaç de fer... Tampoc cal ser tan intel·ligent per engiponar quatre frases expressives, em sembla...

Això de fer-se vell i estar malalt és una jugarreta del destí, però l’alternativa tampoc és gens abellidora...

Estic preparada per acceptar que no sóc tan intel·ligent com em pensava, però no per acceptar que ja no sóc capaç d’escriure com escrivia abans, com he escrit sempre...

Idolatria

M’adono que moltes persones peregrinen plenes d’admiració a les ciutats austríaques on va compondre Mozart, o a l’Anglaterra rural de Jane Austen i les germanes Brontë, o a la casa de Josep Pla en un poblet de la costa. Hi peregrinen, suposo, amb l’esperança de “trobar-hi alguna cosa” d’aquest artistes.

Sense trobar-ho malament, i ara! (El fetitxisme cultural que hi ha en aquest viatges admiratius és perfectament lícit),

personalment, crec que el geni i el que pugui quedar d’aquests grans artistes no s’ha de buscar ni en les cases on van viure ni en les seves biografies ni potser en les fotografies o retrats que n’hagin pogut quedar. Un artista s’ha de buscar sempre en la seva obra. Tot lo demés són excuses per anar amunt i avall o per xafardejar una mica (oh! A casa seva també hi ha taules i cadires!); o ficar el nas en debilitats que ens fan aquestes persones excepcionals més properes, però res més. De vegades admirem més a un artista que no pas llegim la seva obra o escoltem la seva música...

“Aquella cosa que en queda” s’ha de buscar en la seva obra. Lo altre és només turisme, entreteniment.