Inventar aquí

Entenc que el concepte “asseure’s a inventar” de l’altre post pugui quedar un pèl confús...

On he dit “inventar” hauria d’haver dit “crear el text”, però per mi crear comprèn tot el procés, des que s’aboca el magma a quan es passa en net. Dic inventar a la part del procés de crear que genera les lletres, que genera quelcom que no existia com a objecte verbal, encara que aquest objecte verbal es basi en una realitat no inventada.

M’assento a inventar encara que el que explico, “la matèria primera”, no sigui inventada.

La meva vida

els meus llibres

les meves reflexions i observacions

existeixen, i podria explicar bàsicament el mateix de viva veu si algú m’escoltés...

Però el text que explica tot això, amb la seva estructura, metàfores, i so, no existeix, i has de saber conjuminar les paraules amb una certa gràcia per donar-li forma, has d’inventar la manera d’explicar-ho bé. És això el que invento, la manera més eficaç d’explicar-ho.

Invento una lletra per donar forma al que tinc dins el cap, les meves veritats (que tampoc pretenc que siguin veritats absolutes, però sí meves).

M’assec a inventar maneres d’explicar coses no inventades, i no tinc un horari regular per “parir” un text.

La matèria primera del que explico no és inventada, encara que segons com costa molt de sortir i està amanida, transformada i adornada per dotar-la de sentit com a text. (També s’ha de tenir en compte que, tenint una malaltia mental, “la realitat” per mi sempre ha estat una cosa mooolt complexa.) És allò que s’anomena “la impostura literària”, mentir bé la veritat. (Jo també intento entendre-ho...)

La “matèria prima” (verdadera) també és “matèria en brut”, i li cal ser elaborada; d’això jo en dic “inventar”. (El text que ho explica s’ha d’inventar, encara que el que dic no m’ho inventi.) La combinació de paraules amb que ho explico no existeix, li hi haig de donar forma. M’assento a inventar les paraules, estructura, recursos literaris i so amb què ho explicaré. M’assento a inventar la manera d’explicar-ho.

Asseguda

M’assec a inventar les paraules amb què ho explico, no el contingut del que explico.

Atrapada al paradís

Hi ha dies en què escric tres posts. Altres dies no n’escric cap. Per un respecte als lectors, al blog només em deixo publicar un post al dia, o menys; aquest ritme de publicació fa d’embut, i van sortint els posts produïts desordenadament gota a gota, pessic a pessic, cosa que permet que sembli que hi ha una constància en la creació. Però això no és pas així, la constància només és en el ritme de publicació; la creació artística (el rapte de la inspiració) és un fenomen bastant més anàrquic, desordenat i que funciona més aviat a batzegades, que no té horaris ni rutines, i que s’ha de saber copsar al vol quan es produeix, que no sempre és “quan va bé” publicar.

Si l’escriptura no té horaris, com a mínim que en tingui el blog. Publicar cada dia més o menys a la mateixa hora em proporciona una certa sensació d’ordre en l’escriptura que no tinc en els horaris d’escriptori, on sempre m’assec a una hora diferent i impulsada per un estímul diferent. Encara que, si escriure m’agrada tant és perquè, en el fons, escriure és ordenar, i jo sóc compulsivament ordenada. Ordenar també es intentar controlar, i el rapte artístic és una cosa que no es deixa encaixonar dins el rellotge tan fàcilment. Si m’assegués a inventar sempre a la mateixa hora, com m’assento a menjar, probablement no em sortiria res. Mai m’assento expressament a inventar, tot i que sí que tinc uns horaris per passar en net. Mai m’assec expressament a inventar, però hi ha dies en que al cap del dia he generat tres post nous que no sé mai quan podré publicar. Altres dies n’adono que no n’he generat cap, i tampoc sento cap sensació de mancança per això, encara que, si un dia no en publico cap, estic de mal humor tot el dia.

Escriure m’ha enganxat des de sempre, però publicar... això és droga dura! Per això intento mantenir un ordre en les publicacions i intento mantenir el necessitar fer-ho només un cop al dia, per respecte als lectors (perquè em puguin seguir a pleret i sense estressar-se), però també per mantenir una coherència mental i perquè la cosa no se’m desbordi com em va passar al començament de fer el blog, en què vaig arribar a publicar noranta set posts en un sol mes, i tenia intenció d’arribar als cent. Però aviat em vaig adonar que fer un blog no era pas això, que fer un blog no era competir a veure qui fa més posts, i que un blog no és només la quantitat de posts publicats; des de llavors intento mantenir una moderació; però m’ho haig d’imposar com a “política editorial”, i molts dies m’ho saltaria a la torera...

Si es publica per ser llegit, encara que no sigui per gaire gent, no es pot jugar a esgotar la paciència el personal publicant trenta posts al dia... A part que no crec que fos bo per mi, tampoc, tal i com em rebota la inseguretat, necessitar publicar gaires posts al dia... Amb un n’hi ha ben bé prou... L’activitat excessiva en una xarxa social mal portada et pot dur a al colapse (les xarxes socials són addictives), i em conec... Con deien els antics, equilibri. A més, procuro no oblidar que la meva activitat principal és escriure, no publicar el blog, i que em dec a l’escriptura, no al blog... (encara que sembli que el que no pugui deixar sigui el blog...).

Mitjana

Normalment genero una mitjana de gairebé tres posts al dia; només me’n deixo publicar o un o cap.

L’estructura del blog

La condició humana. Hannah Arendt. (p215): “Per jutjar una obra d’art hem de conèixer la imatge mental de l’obra acabada que tenia l’artista abans de realitzar-la.”

Jo em pregunto... com és compatible això amb improvisar? És pot improvisar una obra d’art?

(El jazz és art i s’improvisa... però per improvisar un solo i que tingui sentit l’artista ha d'haver estudiat molt la música i l’instrument, abans...)

Jo no tinc cap “imatge mental” del que ha de ser el blog, no és com si fos una novel·la, no segueix cap estructura...

... i si el que faig al blog no és art?

El blog és un “treball en procés”, es va escrivint i canvia a mesura que es va fent... l’estructura és va improvisant a mesura que s’escriu... no segueix cap model preexistent...

L’únic model que hi pot haver és que cada post segueix l’estructura d’un text ben escrit, això sí.

“L’estructura de l’ésser com a text” (allò que tan bé coneixen els estudiants anglosaxons...), és present a cada post individual, que es pot llegir separadament i té sentit.

Però, el conjunt de tots els posts, que no segueix cap estructura conscient, i que té sentit com a desfogament personal, té sentit com a obra d’art?

Tipus de posts

Diu que per escriure un post t’has d’haver adonat d’alguna cosa.

Jo m’he adonat d’una cosa.

M’he adonat que els meus posts, els més o menys 2500 posts que he escrit des que vaig començar a fer el blog, es poden dividir en tres grans grups, que representen tres vies d’escriptura.

La primera via són els posts que parlen de llibres i literatura. Així és com vaig començar i aquests posts son majoritaris al Blog d’una lectora, en cadascuna de les dues etapes que va tenir, la lectora soltera i la formiga lectora.

Llavors hi ha els posts que parlen del món en abstracte, els pensaments sobre el món, les reflexions i paradoxes que em genera la “realitat”, però sense entrar en històries personals, encara que la visió que reflecteix aquest posts és molt personal. En aquest grup hi ha tots els pots que em genera escoltar la ràdio i també totes les reflexions sobre l’escriptura i els blogs. Aquesta mena de posts van començar principalment a Una noia del segle passat, són majoritaris a Pessoa i la pluja, i també continuen als Llaços imaginaris.

La tercera via són els posts en que explico anècdotes de la meva vida, algunes conflictives, tal i com les arestes de la realitat han modelat la meva visió de les coses, i en aquesta via hi estan inclosos els posts en què parlo de la meva malaltia, però també hi ha post amb batalletes que no hi tenen res a veure. Aquesta via és la de les història personals. Aquests posts van començar a El vol de la reina de la ruda, a les dues etapes que va tenir, van continuar tímidament a Pessoa i la pluja i continuen amb força als Llaços imaginaris.

Aquest són les tres menes o tres vies de posts que he tingut i que tinc actualment.

No sé a quina conclusió haig d’arribar.

Cultura general

Al meu temps hi havia un concepte que anomenàvem “cultura general”. Els professors ens deien: això no us servirà per res, però és “cultura general”. Evidentment, ja en aquella època hi havia qui passava completament dels ensenyaments que només servien per “cultura general”, però qui volia s’hi podia fixar. Ara observo amb preocupació que el concepte “cultura general” fa temps que ha desaparegut dels mitjans de comunicació.

El plaer tàctil dels llibres

Una de les coses que m’agrada més fer amb els meus llibres, a part de percançar-los, comprar-los i llegir-los, és canviar-los de lloc, transportar-los i ordenar-los; en definitiva, pensar com els distribuiré i calibrar si els puc situar de maneres més pràctiques de com els tinc ara.

M’agrada tenir-los entre els mans mentre els canvio de lloc...

La força de la vida virtual

A internet, emparats per l’anonimat i el desinhibició de la vida virtual, les persones fan i diuen moltes coses que la vida real no dirien ni farien, ni se’ls acudiria.

Per això la xarxa és el salvatge oest.

Després

Vosaltres sabeu que hi ha molta gent que se sent culpable després d’haver practicat sexe. Això és perquè, després de l’orgasme, després de la descàrrega eròtica (encara que sigui onanista), la ment es relaxa i afloren a la consciència els sentiments no resolts. Només caldria resoldre aquest sentiments que ens fan sentir malament per no sentir-se culpable després del sexe. Com que la majoria de gent no s’ha immergit prou en si mateixa (alguns ni es reconeixen a si mateixos que se senten culpables), no saben que el que els fa sentir culpables és l’afloració dels sentiments no resolts per la relaxació de la ment i no el sexe en sí. Es pensen que és l’orgasme el que els fa sentir culpables i associen l’haver practicat sexe amb l’haver fet una cosa mal feta.

A això hi contribueix molt els substrat catòlic i la mentalitat de moral juedo-cristiana, molt atent al “pecat del carn”, que hi ha en l’educació de la nostra societat, com a mínim de les generacions més grans. L’església s’ha aprofitat durant molts anys d’aquest sentiment de culpa que aflora després de la descàrrega amb els sentiments no resolts per manipular les consciències. Avui encara no tothom es pot permetre anar la psicoanalista per curar els sentiments no resolts explicant-los.

La descarrega eròtica s’assembla molt a la descarrega d’afluixament de la tensió que passa després d’haver escrit, després d’haver plasmat una idea que romania inarticulada al fons del crani com un grafitti en una paret mig ruïnosa i haver-lo traduït a paraules que tothom podrà llegir. El sospir de satisfacció després d’haver tingut un orgasme i el sospir de satisfacció després d’haver-se desfogat escrivint poden ser el mateix.

Per això, després de la descarrega emocional de l’expressió d’allò que volíem dir i que hem aconseguit escriure, hi sol haver un rebot.

El cap es relaxa, afloren els sentiments no resolts, i amb ells el sentiment de culpa. Per això moltes vegades em sento culpable després d’haver escrit i em plantejo destruir el que he escrit, no ja els posts, sinó dels meus escrits en general. Em sento satisfeta d’haver escrit però culpable per allò que he escrit. He fet bé? Hi tinc dret? No farà riure? No me’l criticarà excessivament ningú? Algú es pot sentir ofès? He fet mal a algú amb el que he escrit? He parlat malament d’algú? Està prou bé? Faig bé d’escriure? Hi tinc dret?

Suportar aquest rebot desagradable i la inseguretat que ve després d’haver escrit (en alguns textos més que en d’altres) és gairebé més difícil que escriure en sí, i moltes vegades sento com si fes una cosa mal feta per haver escrit, com si exposes les meves vísceres (i no em refereixo només al blog). Això em fa sentir malament, i el rebot dura una estona.

La repetició diària del rebot és el que fa difícil l’escriptura. El que fa l’escriptura fins i tot dura és el rebot, més que el procés d’aprenentatge de l’escriptura en sí. Te n’has de morir de ganes de dir una cosa perquè passar repetidament per aquest rebot d’inseguretat contra tu mateixa et valgui la pena.

L’haver escrit et fa sentir malament i insegura durant una estoneta, però si no escrivissis... potser fins i tot seria pitjor, llavors potser et sentiries a punt de rebentar durant tot el dia.

El mateix que passa amb el sexe, i tot i que els sentiments no resolts que genera el sexe puguin ser diferents dels sentiments no resolts que genera l’escriptura.