La saviesa rera les aparences

Ser savi i tenir experiència potser sembla que no substitueixi ser jove i atractiu, i potser la saviesa i l’experiència de la vida no són allò que se’n diu “atractives” avui en dia i pels mitjans de comunicació, però com més savi ets i més experiència tens menys dependent ets de l’atractiu i de les “aparences”, tant de les teves pròpies com de les dels altres.

Però hi ha molta gent que mai passa del primer estadi, que mai no veurà res més enllà “del món de les aparences”, i si ve van perdent la joventut i l’atractiu, mai arriben a l’experiència i la saviesa.

L’art d’evolucionar

Amb el pas dels anys, el que es perd en joventut i atractiu és guanya en experiència i saviesa.

Saber comprar, saber estalviar

Hi ha gent que es pensa que estalviar és comprar-ho tot d’oferta. Però això no és així. Estalviar és comprar només el que necessites. En faràs molt de comprar-ho tot d’oferta si al cap de la setmana has de llençar menjar perquè ho vas comprar tot mig caducat o en vas comprar massa. Si has de llençar menjar és que no estàs estalviant.

Per estalviar només es tracta de PLANIFICAR el que consumirem durant la setmana i comprar-ho just, de manera que no malbaratem menjar. També cal tenir en compte que qui compra barat, compra dues vegades, i que barat i bo encara no s’ha vist. Qualitat-preu, s’hi guanya més i s’estalvia més comprant productes de qualitat, això sí, no malbaratant-los comprant-los en quantitats desajustades o en ofertes a punt de caducar.

L’art de saber comprar no és l'art de comprar-ho tot d’oferta.

(Ja sé que ja sabeu anar a comprar i que ningú us ha de donar consells paternalistes sobre com gastar els vostres diners; deixem-ho en què m’ho dic a mi mateixa, vale?)

Jutjar als altres des de la tarima

Les vegades que he intentat suïcidar-me, quan em vaig prendre les pastilles i quan em vaig tirar al tren, m’he sentit a dir de tot per part dels metges i personal hospitalari que m’ha atès: algunes vegades representava que jo no ho havia de sentir, però altres m’ho han dit directament a la cara. Burra, imbècil, estúpida, subnormal, això no es fa... Sembla que quan intentes suïcidar-te i no te’n surts i a més això et deixa seqüeles l’únic que se li acudeix a la gent normal que no et coneix i “que mai ho farien” és que ets estúpida... Mai ningú es va asseure al meu costat per dir-me: “Deus estar patint molt que hagis fet això, no?” Ningú ha vist el patiment ni l’ha comprés. Només han vist el fet, i, com que ells amb la vida que tenen no ho farien ni entenen que algú ho faci, es creuen amb el dret a pensar-se que sóc estúpida.

A mi només m’agradaria dir-los una cosa, a tots aquests medicinets i infermerets tan savis: si haguessin patit ni tan sols la meitat del que jo he patit, no tan sols em donarien la raó, sinó que s’haguessin tirat amb mi, o com a mínim m’haguessin empès ells mateixos. Què saben ells?

Solstici

Què, us heu emborratxat? (Em sembla que ja us vaig fer la mateixa pregunta l’any passat...) Alguna cosa em diu que el prototipus de persona que llegeix el meu blog fa com jo i no s’acostuma a emborratxar, però estic segura que hi ha de tot... En tot cas, si no teniu ressaca, us haureu adonat quin bon dia ha clarejat avui, amb els ocells cantant des del primer moment i un airet fresquet i agradable. Dóna gust llevar-se en dies així en què pràcticament no passen cotxes pel carrer i tothom està en silenci.

Ahir, ja que no m’emborratxava, vaig intentar escolar la ràdio, però dies així la ràdio no val res. En això escriuria una carta per protestar de bon grat a qui correspongués: aviam, la radio l’escoltem les persones que estem soles, no? No és evident que, si estàs sol, et trobes molt més sol un dia de festa que no pas un dia de cada dia? Doncs, per què la ràdio els dies de festa assenyalada no val res? No saben que hi ha gent sola que l’escolta i que estan sols a l’habitació i que es senten més sols que mai un dia en que tothom és amb algú...? Doncs s’hi haurien d’afanyar més a fer alguna cosa que valgués la pena! Bueno, és la meva teoria: els dies festius la programació de la ràdio hauria de ser millor que mai, en honor als qui estem sols. No deixar les escorrialles perquè cantin soles com fan actualment. No cobren tant aquestes “estrelles de la ràdio”? Doncs a treballar sobretot els dies de festa, que és quan més es necessita! Si jo dirigís la ràdio els faria anar drets! En fi. Ben segur que ningú em farà cas. Però seria una bona idea. I a mi personalment m’aniria molt bé, perquè la ràdio em fa molta companyia, i dies així, doncs em falla...

De totes maneres, malgrat que pugui sentir-me sola en un dia de tanta festa en què tothom està acompanyat, no veig raó per emborratxar-me o per anar a algun lloc que sé que no m’agradarà ple de gent que passa de mi. M’estimo més sentir-me sola a casa a la meva habitació i  entre les meves coses que no pas sentir-me sola enmig d’una revetlla.

Bon solstici d’estiu a tothom!!!

Autenticitat seductora

Se m’acudeix que potser hi ha algú interessat en saber quina mena de persones m’agraden. No és pas gaire complicat: m’agrada la gent autèntica, que és sincera (com a mínim amb si mateixa, sé que ser-ho amb els altres de vegades es complicat, sense que això vulgui dir que se’ls enganya) i que té clar el que li agrada. M’he fixat que de vegades en el passat he parlat amb persones que, casualment, tenien els mateixos gustos que jo, però perquè jo els tenia, no perquè a aquestes persones aquest gustos els sortissin de dins. Aquesta mena de gent que si a tu t’agrada la literatura a ells més, si a tu t’agrada el futbol  et fan un master en en Guardiola i si els dius que t’agrada el macramé resulta que n’han fet des de sempre. Es clar que m’agrada parlar amb gent que tingui els mateixos gustos i visió de la vida que jo, però que això sigui autèntic, no que ho diguin perquè saben que a mi m’agradarà sentir-ho. M’estimo més parlar amb algú amb qui no hi tingui res en comú i que m’expliqui el que pensa de debò que no pas parlar amb algú que em doni la raó en tot però que això no s’assembli de res a com és realment. Algú que tingui clar què li agrada en aquesta vida, no algú que esperi a veure què m’agrada a mi per dir que també hi té afició. A mi m’agrada conèixer a les persones tal i com són de debò, no la seva màscara per agradar-me. I us asseguro una cosa: trobar autenticitat en algunes persones de vegades és més difícil que buscar petroli, per això quant tard o d’hora la veritat surt a relluir –i els gustos autèntics sempre surten a relluir- n’hi ha que han tingut tants disgustos...

Decència estalviadora

Estic pensant que, si algú vol fer demagògia, amb els temps que corren, no li seria difícil amb el que vaig dir ahir. Tal i com estan les coses, no és gaire bona idea dir que pots comprar-te llibres. No és gaire bona idea dir que pots gastar en res, potser simplement per respecte als que a causa de la crisi no poden gastar. Que em pugui comprar un llibre de tan en tan i que vagi sovint a la llibreria no vol dir que nedi en l’abundància o que sigui milionària. Simplement, estalvio en altres coses per poder dedicar una part del pressupost a llibres, que són molt importants per mi i em fan molt feliç, més que anar de restaurant (fa anys que no hi he anat), més que comprar-me roba (només hi vaig quan no tinc més remei), més que anar de vacances (fa anys que no hi he anat), més que comprar-me un móbil nou (el que tinc és de l’any de la pera i em durarà molt encara), o més que comprar-me joguines electròniques (no tinc ni lector electrònic ni ipod ni res, ni en tindré; no crec en aquestes coses). Si tinc diners per llibres és perquè no acostumo a gastar en gaire res més, ni a gastar a la babalà. I sóc perfectament conscient que dir que pots gastar en llibres en els temps que corren pot semblar fins i tot obscè, quan sembla que “lo decent” és estalviar i dir que estàs escurat, ni que sigui per respecte als que ho estan de debò (i jo també m’hi podria trobar); però si em puc comprar llibres és perquè em sé administrar els pocs diners dels que disposo, no perquè tingui molt diners. No vull ofendre a ningú que passi penes econòmiques presumint de despeses en coses no indispensables, encara que per mi els llibres són tan indispensables com el menjar. Però, siusplau, no ens passem d’hipòcrites tots plegats.

L’art de comprar llibres

Sé que hi ha algunes llibreries de les moltes llibreries de les comarques gironines on de tant en tant em deixo caure que es pregunten com m’ho faig per saber que tenen tal o qual llibre i com m’ho faig per trobar-lo entre els altres sense pestanyejar. A mi que es preguntin això em sembla bastant absurd, perquè ells bé que ho saben, els llibres que tenen, generalment... [Encara que vaig a algunes llibreries (poques, no diré noms) en que curiosament no ho saben tan bé com caldria esperar, i em trobo amb el cas paradoxal que si bé a mi mai em contractarien per treballar-hi, en tinc més idea que la persona que despatxa. Però bé, no ho criticaré; cadascú porta els seus negocis com li sembla. A més, això a la majoria de llocs no passa, al contrari, els llibreters acostumen a ser pous de ciència amb els qui és molt instructiu parlar i que ho saben tot sobre els llibres que tenen (tampoc no diré noms).]

Respecte a com sé que en una llibreria concreta tenen aquell llibre en concret que m’interessa... no és cap miracle: fa molts anys que, per la meva addicció –els llibres són la meva obsessió-, el meu únic hobby a l’hora de sortir de casa és anar de llibreries per les comarques gironines, al final sé la mena de llibres que té cada llibreria i on estan col·locats. És una simple qüestió d’observació, deducció, memòria i perseverança. Hi he anat moltes vegades i tinc una memòria fotogràfica pels llibres. Una persona que compra fruita a mercat sovint sap quines són les millors parades, no? Només faltaria que amb els anys que fa que em compro llibres no sapigués on trobar-los! Un truc que ajuda molt a localitzar un llibre és saber si és novetat. (Ai, l’internet...) Els llibres que acaben de sortir són molt més fàcils de localitzar, ja sé a quines llibreries tenen servei de novetats de tal o qual editorial, això no té cap secret. Un llibre que és novetat i que m’interessi sempre sé on el tenen. Hi ha més problemes per localitzar un llibre que no sigui novetat, generalment s’ha d’encarregar, amb el remenament de comunicacions que això suposa i la murga d’haver d’esperar, i el perill que ja estigui descatalogat. Abans de demanar un llibre que no és novetat sempre procuro buscar per internet si està descatalogat, i si ho està ja no el demano, encara que de vegades l’internet em falla en aquest aspecte. Però generalment sé si el llibre que vull el tenen en una llibreria en concret o l’hauré d’encarregar, i no em sembla que saber això sigui tenir accés a cap informació privilegiada o miraculosa, simplement fa molts anys que em compro llibres i tinc ulls a la cara. I tinc un interès real pels llibres que la majoria de gent no té.

La gran excusa per no fer res

“La literatura és residual. Ningú que estigui capacitat per fer coses reals en el món real perd el temps escrivint.”

Quim Monzó

Frikisme poètic

L’altre dia vaig dir en veu alta: “fa poc he descobert que al youtube hi ha poemes recitats”, i va mancar poc perquè la persona a qui ho vaig dir esclatés a riallades... Suposo que per dir una cosa així s’ha de mesurar una mica el context en què es diu, o, simplement, mantenir-ho en secret.

També m’agradaria dir que si m’emociona el fet que al youtube hi hagi poemes recitats no és només pel fet poètic en si, sinó per la possibilitat gairebé il·limitada que això suposa de practicar la pronunciació en altres idiomes, sobretot en anglès. (Ara que he confessat que ho faig servir per una cosa útil i pràctica, suposo que la intensitat de la riallada baixarà...)

Suposo que la poesia no és una cosa de la que quedi bé parlar-ne quan estàs amb altra gent si no vols semblar una bleda assolellada. Sóc conscient que per les persones que tenen una gran vida social, llegir poesia no significa gaire res més que “aquella cosa tan avorrida que no m’interessa gens ni mica”. I que, a més, el seu instint d’encaixar en el grup fa que se’n riguin. En sóc conscient. Queda més bé dir que ets poeta, encara que siguis un poeta dolent com el tabac de picar, que no pas dir que ets lectora de poesia... Em sembla que miraré de no explicar-ho gaire, que llegeixo poesia. No era conscient que emocionar-se amb un poema fos una cosa tan friki. Ho dic al blog i aquí no ens sent ningú, no tinc la sensació de ser friki. Però creuar les portes i enfrontar-se a la consideració super-minoritària que té a la poesia com a material de lectura al món real és tota una altra cosa... Sempre he sabut que era una mica bleda, però veure-ho constatat no m’agrada pas gaire. A més, si a mi un noi de la meva edat em digués que es lector de poesia em pensaria que té algun problema. Jo tinc algun problema.

Quan tens una gran vida social no necessites la poesia. Però, quan t’estàs sola a l’habitació i no tens ningú amb qui parlar... Doncs... la poesia es una gran cosa; fa molt de favor... Ajuda a empenyer les vetllades. A més, estic segura que hi ha persones que es dediquen a coses molt més rares quan es queden sols.