Ai, ai, ai...

Escolto amb preocupació tota aquesta parafernàlia que s’està muntant des dels mitjans esportius d’aquest país donant per feta la remuntada. Em sembla que s’han begut l’enteniment tots plegats... En fan un gra massa; només és futbol! La veritat és que sento alguns periodistes esportius, i francament, no entenc perquè passen per ser persones sanes i en ple ús de les seves facultats. Em penso que els caldria que algú els tirés una galletada d’aigua freda a sobre... Això que està passant sí que em sembla una “imbecil·litat col·lectiva”! (Si això és precisament “el espíritu de juanitu”, que tant i tant havíem criticat!)

Llarg lament

Si els diaris són instruments del poder i dels partits polítics, i les opinions que s’hi desenvolupen estan condicionades, si les crítiques literàries que hi surten estan manipulades per les editorials... jo em pregunto... per què ens lamentem tant que el negoci se’n vagi a terra? Què és el que perdem exactament? Que ens diguin què hem de pensar?

Cementiri

_ Tu no seràs mai la més rica del cementiri, però ben segur que seràs una de les persones que haurà fruït més de la seva biblioteca d’entre les que hi reposen...
_ Quin consol!, no trobeu?

Qui t’ha vist i qui et veu...

Fa deu anys feien còrrer que eres el “traductor” de Robson. Ara ets un gran estratega! Ànims Morinho, jo també vull que guanyis aquest any la Copa de Xampinyons amb l’inter i l’Etoo, i que l’any que ve la tornis a guanyar entrenant el madrid. Dona’ls per la menjadora a tots aquest difamadors! Arri Mou! Fora fora peste de periodistes esportius del barça!

Cursets per acceptar el nostre lloc a l’univers

Què són per mi tots aquest cursets d’intel·ligència emocional aplicats a l’activitat empresarial? Els que es fan per empleats, els ensenyen com obeir de bon grat, sense rebotar-se i a estar contents amb la sort d’obeir. Els que es fan per caps d’empresa, els ensenyen a manar fent per manera que aquells a qui manen estiguin contents i satisfets de ser manats i de fer el que els diuen. Els ensenyen a “manar amb tacte”, per dir-ho d’alguna manera. Però cap curset d’aquest canviarà la teva sort si el teu destí és ser manat. Ara, potser estaràs content de que algú hagi descobert les teves “potencialitats” (per obeir de bon grat)... No seràs el cap, però estaràs radiant de ser manat pel teu cap... Tot això de la intel·ligència emocional és només una manera il·lustrada de manipular-nos els uns als altres. Si ens podem manipular els uns als altres amb un somriure, perquè recórrer a la insatisfacció i les males cares?

De llistes

Una impremta són vint-i-sis soldadets de plom amb els que es pot conquerir el món. Em pregunto què n’hauria pensat Gutenberg si hagués vist l’internet... Conquerir el món a través d’un teclat continua sent l’ambició de molts. Se sap que el poder del futur és a la xarxa, però encara no se sap qui detentarà aquest poder... (Amb el permís dels senyors de google, es clar...) Però, en cas que algú ho controli, ho sabrem? Ens n’adonarem? Em recordo el llibre sobre el fenomen best-seller... a la introducció, l’autor enunciava que la “massa” és fàcilment manipulable... per acabar concloent que no sabia a través de quina fórmula s’havia manipulat al públic perquè comprés en massa unes determinades novel·les. Però que la massa es pot manipular, quedava clar... Vosaltres què en penseu? Hi ha algun editor espavilat que ja sap quin serà el llibre més venut per Sant Jordi? La primera vegada que vaig sentir a dir que hi havia campanyes per fer d’un llibre el més venut per Sant Jordi (que no el més llegit) em vaig quedar ben parada. Vaig pensar que erem una colla de borregos, tots plegats... Però ara penso que no hi ha cap mal que la gent que no llegeix i no compra llibres habitualment (i que no tornen a entrar a la llibreria en tot l’any) es regalin un llibre mediàtic que mai posarà en perill els seus hàbits no-lectors... Si algú no llegeix ha de continuar podent no-llegir, per més que per un dia a l’any es vegi obligat a comprar-se un llibre... M’agradaria, m’agradaria, poder endevinar quin serà el llibre més venut. De totes maneres en el llibre que mencionava abans també deia que aquestes llistes dels més venuts estan manipulades, com a mínim tant com els 40 principals, i que en realitat només són propaganda dels llibres que hi surten, i que és físicament impossible confeccionar una llista d’aquestes amb fiabilitat i amb la immediatesa amb que es fa. I que, en cas que no estigui manipulat, això del més venut només podria ser com a molt una dada aproximada. O sigui que tota aquesta parafernàlia del llibre més venut per Sant Jordi només és una il·lusió, com el mocador vermell que ens ensenyen perquè ens hi llencem a sobre. Que bonic que és el nostre món.

Fixació anal...

Sí, ho he sentit a dir moltes vegades, els col·leccionistes som infantils. Som maniàtics. Som cobdiciosos. Ens estimem més tenir un nou objecte dels que col·leccionem que tenir una relació amb algú... Tot això és cert. Però, que jo sàpiga, col·leccionar no és il·legal i encara no és una perversió. I tampoc està mal vist. Diguem què col·lecciones i et descriuré els límits de la teva estupidesa. Em direu que acumular la possessió d’objectes és absurd, perquè també els deixarem un dia o altre... en aquest món només hi som de passada, i en canvi acumulem rampoines com si haguéssim de viure per sempre. Què se n’ha fet de tots els llibres que va arribar a acumular algú del passat com Aristòtil? Perduts en els boires del temps... però en canvi quan ell era viu el devien omplir de satisfacció, i ben segur que mai es va pensar que un dia els deixaria. Si alguna cosa em consola d’això de col·leccionar, és que hi ha molta gent que ho fa. Per tant, és una activitat “normal”, encara que tota col·lecció és una obsessió, hi ha col·leccions i col·leccions, i obsessions i obsessions. Acumular la possessió d’objectes perquè ens aportin pau d’esperit és una de les maneres que ens ofereix el nostre món consumista per acallar la nostra pulsió, les nostres angoixes, les nostres ànsies d’atenció insatisfeta. Gairebé ningú m’escolta, però en qualsevol cantonada puc comprar-me unes sabates noves... Mentre el món gira al meu voltant sense mi, puc anar engreixant la meva col·lecció. Ai, les col·leccions! Les millors són les que es formen peça a peça, no arramblant amb tot. Però hi ha quelcom d’irracional en la necessitat d’acumular... m’atreviria a dir que el desig de possessió d’objectes és tant antic i tant humà com l’instint dels animals que marquen el territori. Qualsevol nen petit té molt aviat el sentit de “meu”. Meu. El meu tresor. En aquest sentit, el Gólum és un dels personatges que retraten més encertadament què és el gènere humà. El que tenia de monstre eren les seves qualitats més humanes. Mentre no es demostri el contrari, si som, som amb propietat privada, som amb tot allò que es nostre. Si s’ha de determinar el valor de les persones pel valor pecuniari de tot allò que posseeixen o poden arribar a posseir ja és un altre tema, però la possessió d’objectes, tal i com està muntat en nostre món, té molta importància, i en les col·leccions només hi veig una manera creativa que té la gent pacifica d’alliberar les seves ànsies de possessió. Imagineu-vos que tots fóssim com Napoleó, i ens vingués de gust col·leccionar territoris... Però tots tenim un petit Napoleó dins, que d’alguna manera o altra s’ha d’apaivagar. Col·leccionar capses de llumins em sembla la quintaessència de la domesticitat i la quietud, i tan irracional i inútil com qualsevol altre col·lecció. Una vegada vaig conèixer algú que tenia una vitrina plena de mussols de terrissa en mininatura. En tenia més de cinc-cents. Aquells mússols de terrissa em van semblar una col·lecció absurda... (a més, eren tan lletjos...). Però jo també tinc a casa la meva petita col·lecció de llibrots que, en sóc conscient, podria semblar absurda a algú altre, i en canvi a mi m’omple de satisfacció. I un llibre te’l pots llegir. Què és exactament el que pots fer amb un mussol de terrissa en miniatura? O amb una capsa de llumins? Però és ben respectable la necessitat d’acumular-los, es clar. Per tant, cadascú amb les seves neures i a mi que em deixin acumular els meus llibrots... Amen.

Retrat?

“Els col·leccionistes són peculiars, cecs i reprimits, com frares vells.”

La voz
Arnaldur Indridason

Indiana cafè

Tard o d’hora passa: haig de sortir de casa. I llavors veig com el món deixa la seva empremta dolorosa sobre la meva ànima, i no sóc jo qui forja el món, com quan m’estic a casa i escric. Em costa ubicar-me al món tridimensional, m’esgoto, em desespero. A dins a casa, en les dues dimensions del paper en blanc, em sento molt més segura. A dins a casa, en les dues dimensions del paper en blanc, imagino com serà demà, quan surti de casa. Però sé que és inútil, perquè el món continua al seu aire i res del que jo pugui planificar em surt mai igual enfrontat amb la realitat del món exterior. Demà sortiré de casa i el món m’afectarà, la gent del món m’afectarà, la gent que hi ha pels carrers, la gent que seuen a les terrasses dels bars, la gent dins els cotxes, el trànsit. I res no serà com m’ho he imagina’t a la vigília. No puc donar forma al món real tal i com dono forma a les paraules davant el full en blanc. Per això, sortir de casa, encara que sigui per anar a fer un cafè, és tota una aventura.

Predicció

Sabeu quan vaig saber que en Pellegrini no es menjaria una rosca entrenant al madrid? (Ja, ja, què fàcil dir-ho ara!) Doncs quan, després de que li donessin el càrrec, se’n va anar a presumir de tenir-lo davant el seu pare, a dir-li “veus?” viatjant expressament a Chile. (El seu pare s’havia oposat sempre a que ell fos entrenador.) Es a dir, que per ell “arribar a algun lloc” era ser nomenat entrenador del real madrid, no pas guanyar alguna cosa amb el real madrid... que seria el moment d’anar a dir “veus?”, quan hagués guanyat algun títol... potser va tenir el pressentiment que s’hi s’esperava a tenir algun títol no hi aniria mai...? En definitiva, que ja es veia que això d’en Pellegrini no aniria ni amb rodes... (Ai, què fàcil que és de predir el passat!)