Llegint més sobre el tema

He acabat En el castillo de Argol. Torbadora, no la puc definir pas d’altra manera. He acabat amb el llibre a les mans molt impressionada: res no ha estat el que m’esperava. Això de la novel·la gòtica fa més por del que podria arribar a semblar... Ara, no sé si és només perquè no estic acostumada a llegir novel·les on passin aquestes coses... El cas és que no paro de preguntar-me... quin és el missatge? Bueno, es clar, és que hi ha d’haver un missatge més enllà del gaudi de la mateixa lectura? I aquí el gaudi és extraordinari. Les boires, vull dir l’ambient, són extraordinaries. El pròleg em fa ballar el cap. Recordo que vaig llegir la traducció al castellà del text alemany medieval. Després he llegit això, una traducció al castellà d’un original francès. Podria treure’n algunes conclusions, però em falta una peça, la més evident, i en la que encara que sembli mentida no hi havia pensat: l’òpera. Em pensava que no caldria, jo l’òpera només la tolero a fragments, les grans árees, però em sembla que aquesta òpera s’ha de conèixer si es vol poder dir que es coneix mínimament el mite. O sigui que res, esperaré amb les conclusions apuntalades, fins que en tingui l’oportunitat (d’escoltar-la per la radio, s’entén). Però, davant la possibilitat que m’hagi de menjar amb cullera i forquilla i tovalló al coll una peça d’avorriment (inculta de mi, potser la meva cultura no arriba per saber apreciar una òpera tota sencera, en conjunt, i més si no és en directe), penso... cal?

Lectures de lenta maduració

“Convertint les nenes en dones des de fa dos segles.” Darrera el meu exemplar de Jane Eyre hi ha escrit això. És una novel·la que no he llegit, encara. Potser es per això que em diuen que encara sóc menor d’edat, potser sigui per això que no m’hagi casat, que no tingui fills, que no sigui econòmicament independent... perquè no m’he convertit en una dona: no he llegit Jane Eyre...

(l’altre dia li vaig dir això a una amiga, i va quedar de quadres. Em sembla que no em va entendre ni hi va veure cap gràcia. Això em passava molt quan anava a l’escola: jo dia una cosa i la gent em mirava amb la mateixa cara que mirarien a una extraterrestre. Les meves ocurréncies no tenien èxit. Per sort, ara em desfogo amb el blog, i no veig la cara que fa la gent que les rep; sempre em puc pensar que tinc el lector ideal que m’entén, encara que no ho pugui comprovar físicament. Les “coses rares” que sempre he dit, o sempre m’han fet sentir que deia, i que la gent en una conversa oral no entén o es desconcerta sentint-les, han esdevingut cabdals a l’hora de configurar la meva escriptura. Es podria dir que l’escriptura es el context adequat per aquestes petites estranyeses per les que, a la vida real, costa trobar un oient que estigui contextualitzat. I prendre nota mental de recordar el que puc dir a la vida real, què puc dir a qui, i el que m’haig de guardar per quan escric.)

Um...

Tres de cada tres llibreters enquestats NO ESTAN PREOCUPATS per tot això del llibre electrònic. Si la gent que s’hi dedica no se’n preocupa, per què jo ho hauria de fer? Ara, m’ha semblat que aquesta gent estan una mica “als mundos de yuppi”, no hi veuen cap perill... alguns fins i tot venen l’artilugi en qüestió. Això és ficar-se l’enemic a casa! Però es clar, suposo que es l’únic que poden fer: “si no el pots vèncer, aliati”. En fi, que m’ha impressionat que cap de les persones a qui ho he preguntat que treballen en això estigui preocupada pel tema... potser és allò que diuen, que en un cas de banyes, el marit és la darrera persona que se n’assabenta...

Felicitat casolana

L’altre dia vaig tenir a les mans el comandament a distància de la tele de casa, i em vaig adonar que les lletres de la marca estaven gravades amb un relleu enfonsat. Aquest enfonsat estava ple de brutícia. Vaig agafar un escuradents i em vaig posar a gratar les lletres enfonsades, fins que, rascant, rascant, vaig haver fet fora tota la brutícia. Vosaltres sabeu com vaig fruir rascant aquella brutícia tova de dins aquelles lletres minúscules i de relleu enfonsat! Feia temps que no era tant feliç...

Ai, ai, ai...

"Oferir amistat al que demana amor és com donar pa al que es mor de set."

Ovidi

... i jo afegiria: oferir amor a algú que només vol amistat és com oferir un banquet de porc senglar a algú que es vegetarià...

D’aventures gòtiques

En el castillo de Argol. Julien Gracq. Ara estic llegint una novel·la en la que el protagonista ha arribat ell solet a la conclusió que la “recerca del coneixement” és un plaer superior a estimar. Evidentment, després de constatar això el primer que ha fet és enamorar-se... Però... ja se sap, “la dona és el diable”, i més en aquesta novel·la, que no en va és una novel·la gòtica... La cosa promet.

Ah, l’amistat...

Inicieu una bonica amistat amb algú. Al començament, aquesta amistat és una amistat que dóna pastissets de nata i de crema, gelats de crocanti, borratxos de xocolata... però resulta que aquesta persona volia alguna cosa més. Quan s’adona que no hi haurà res més enllà de la simple amistat, continueu amb la relació, però ara l’amistat es d’aquelles que només donen pa sec. Però continua sent una bonica amistat, es clar. La pregunta és: s’ha d’acceptar això? O encara gràcies pel pa sec?

Escollidor de biblioteques...

... com podria una biblioteca ser digna d’aquest nom si entre els seus volums no hi haguessin explicats alguns dels secrets més ben amagats de l’univers?

La bola de fems mil·lenaria

Em fan gràcia aquests periodistes esportius, volent que en Guardiola renovi el seu contracte amb el barça a qualsevol preu, fent-ne un gran què, esgargamellant-se amb això. Però en Guardiola sap el que és veritat: que tot això és només adulació perquè ha guanyat. En Guardiola sap perfectament que quan comenci a perdre se’l trauran de sobre com una bola de fems, com van fer amb en Ronaldinho, com han fet amb tants altres, com ho fan sempre. Com una bola de fems. Els mateixos que ara l’idolatren seran els que li clavaran les guitzes més punyents. Temps al temps. De vegades, els periodistes fan fàstic.

Txèkhov versus Calvino

Italo Calvino diu que li agrada Txèkhov, però que li sap greu que no doni més de si. En principi, em va estranyar que digues això. “Que no hi hagi res més”? Però si Txèkhov és un clàssic! Malgrat això, em sembla que al final ho he entès. Txèkhov no dóna més de si perquè els humans no donem més de si. Txèkhov retrata humans (ja no dic russos, sinó humans) i les relacions que els humans tenen els uns amb els altres. En aquest aspecte, és un mestre, i ningú transmet més bé que ell el conflicte de les relacions. Però no hi ha res més. Els personatges de Txèkhov no tenen vida interior. No tenen imaginació per ser feliços tot sols. El seu món són els altres i les relacions conflictives que tenen amb els altres. En canvi, el món d’Italo Calvino és en món interior, un món on els personatges tenen imaginació per ser feliços tot sols, un món on l’univers no es redueix a les relacions conflictives entre els éssers humans. Txèkhov no dóna més de si perquè els humans, de la manera que ell els retrata, no donem més de si. En canvi Calvino converteix en aventura la seva vida interior. Vaig començar amb molta empenta llegint a Txèkhov, al principi em va entusiasmar. Però ha arribat un punt en que ja no em sorprèn. Tot és sempre el mateix patir per la manca d’amor i la pròpia capacitat d’autoengany. Els seus personatges em fan patir. En canvi, mai he deixat de llegir a Calvino: la seva imaginació és el magnífic corser en que he fet algunes de les millors cavalcades de la meva vida, i encara no s’ha acabat. La seva vida interior encara em transmet alguna cosa, cada cop que el llegeixo o rellegeixo. Fixeu-vos-hi: segurament, tots els personatges de Calvino podrien ser escriptors, en canvi, els personatges de Txèkhov mai serien escriptors, i ell era escriptor. Txèkhov retrata el conflicte, però no aporta una fugida, una solució més enllà de l’anar aguantant. Ja sé que això que feia Txèkhov, sortir d’ell mateix per retratar la veritat del món, és la cosa més elevada que pot fer un escriptor: fugir del propi jo i de les seves limitades limitacions! Així com es pot dir que de Txèkhov que retrata la societat russa, no es pot dir de Calvino que retrati la societat italiana, o cap societat, o persones fora de si mateix. Txèkhov aconsegueix retratar una veritat polièdrica, però en canvi, això no em satisfà, perquè el que troba sortint de si mateix no em satisfà: només troba humans insatisfets (valgui la redundància). En canvi Calvino, que escriu a partir del seu món interior, món interior que el satisfà, i que mai no es desenganxa del seu jo, -potser perquè es tracta d’una personalitat molt rica i amb molts interessos-, sempre aconsegueix fer-me fruir. Ja sé que no és just que els compari, que són escriptors molt diferents d’èpoques i països diferents que no tenen res a veure més enllà de ser bons, que un professor de literatura s’alinearia amb Txèkhov... Només que em va sorprendre aquest comentari de Calvino en que deia que li sabia greu que en Txèkhov “no hi hagués res més”, comentari que primer no vaig comprendre i em va semblar injust, però que al final em sembla que he après a justificar. Calvino es va adonar que arriba un moment en que la insatisfacció ja no dóna més de si.