La cabana del bosc

L’altre dia em feia ressò d’una frase d’una persona que deia que “no buscava refugi en la literatura”. Me’n vaig fer ressò precisament perquè aquesta persona té una mentalitat completament diferent a la meva, per mi la literatura sempre ha estat, és i serà un refugi. Vaja, em sembla que ja es nota. No vull dir que jo sigui millor per això, o que la meva manera de veure-ho sigui la bona, i la seva no. Allà cadascú amb la seva manera particular de veure les coses; i, al contrari, acceptar la pluralitat i les idees dels què no pensen com nosaltres és el gran repte, i més fàcil de dir que de fer.

Amb això de la literatura em sento com si tingués una cabana a dalt d’un arbre amb un escaleta difícil de pujar-hi amagada en un bosc frondós i poc transitat. És aquell  lloc on m’aïllo i visc en el meu món. Què és una actitud egoista? Potser sí. Però ja m’he endut prou disgustos a la vida com per baixar voluntàriament d’aquesta cabana de dalt d’aquest arbre. Aquí (llegint, escrivint) hi estic bé, és el meu refugi, el meu món.

Hi va haver un moment a la meva vida en que em vaig adonar que o vivia en el meu món de lectura i escriptura o viure no tenia sentit. I de moment encara llegeixo i escric... i penso que viure val la pena... encara que amb tants matisos!

* * *

Dir això em fa pensar en algú que em va dir si tenia el blog per fer pena, perquè es compadeixin de mi: “oh, mira... pobreta”. No tinc el blog per fer pena. I jo personalment penso que una vida de lectura i escriptura no fa pena, sinó que és una de les millors coses que es poden posseir en aquest món. Ara, ja entenc que hi hagi qui no ho vegi així, qui no pugui veure-ho.

I és en el silenci de la pàgina en blanc on...

La regala-llibres

Hi ha un personatge a La pedra lunar que es mereix una menció especial. Segons l’autor, el tros en què surt (que pot ser descrit com a entre hilarant i esperpèntic), és el tros més popular entre els lectors del llibre; parlo de la senyoreta Clark.

L’autor fa servir aquest personatge i la seva tafaneria per fer-nos testimonis a nosaltres com a lectors d’unes escenes que si no fos d’aquesta manera recargolada de cap manera podríem haver presenciat. És a dir, que l’existència de la senyoreta Clark és un recurs estilístic, podríem dir-ne. Sorneguer, fins i tot.

* * *

La senyoreta Clark porta una bena als ulls, una bena molt gruixuda, però no sembla que malgrat això l’autor o els altres personatges arribin a compadir-se mai d’ella.

La senyoreta Clark creu que regalar llibres té un efecte benefactor. Però és el tipus de llibres que regala el que la fa una marginada.

* * *

Casualment, jo també crec en regalar llibres. No com els de la senyoreta Clark, evidentment, sinó llibres literaris. Però, m’ho han dit moltes vegades: a ningú l’interessen un rave els llibres. Per això, i salvant totes les distancies, em sento una mica “senyoreta Clark”. Jo també tinc un caràcter regala-llibres, com si aquests ho haguessin d’arreglar tot, i en realitat poso a la gent en un compromís, perquè se senten obligats a llegir-se (llegir!) una cosa que no els interessa gens ni mica. Es deuen pensar que sóc una pesada. I jo, en canvi, pensant-me que els regalo la felicitat!

Organitzar els posts

Dic que valoro molt la organització... però ara resulta que se m’ha acabat la llista de posts ja escrits a punt de ser publicats... (o gairebé).  És a dir, que a partir d’un determinat moment el que publico ho hauré d’anar improvisant dia a dia... M’hauré atrapat. Això em fa sentir com una trapezista que estigués saltant sense xarxa...

En general, m’agrada tenir els posts escrits previstos amb alguns dies d’antelació, per si hi ha alguna cosa que s’hagi de corregir. Però també és veritat que el que diu vertaderament el post no es trasllueix fins que el post s’ha publicat... Cosa que de vegades em fa molta ràbia i és de bon tros el què em produeix més maldecaps d’això del blog... És com una mena de màgia dels significats que no controlo ni de bon tros, i que em fa més por que una pedregada... Es l’etern vascular entre el dir la veritat i la possibilitat de dir  més coses de les què vols dir... o de les que s’haurien de dir.

En fi, a veure si se m’acudeixen més coses i puc tornar a tenir una llista interminable de posts a punt de ser publicats, i puc tornar a tenir-ho tot sota control. (De totes maneres, una cosa com un blog mai es té sota control, descobreixo –sic- deu anys després... Abans també escrivia i em pensava que tenia domesticada la meva escriptura... Però aquesta mateixa escriptura alimentant un blog... això ja és una altra cosa...).

...

No us ha passat mai? Aquell llibre que no és una novel·la, que està escrit per un autor mediàtic, -que no és un clàssic, precisament-, que compreu per a una altra persona, amb aquells aires de mirar-lo per sobre l’espatlla (el llibre, no la persona), pensant “això? Bufff..” 

i l’acabeu llegint, i us acaba agradant, i l’acabeu plagiant... (buenu, plagiant, agafant manllevada alguna frase, vull dir... integrant aquella frase en el text com si fos vostra...)

És ben bé, que ja ho diuen que no hi ha llibre tant dolent del que no se’n pugui treure alguna cosa...

...

«En un moment en que el món s’allunya de l’art i els homes es deixen embrutar per la idea exclusiva d’utilitat.» - «L’espantós món en el que vivim fomenta el gust per l’aïllament i la fatalitat.» - Charles Baudelaire

La maquinació de les talles

Diu que els fabricants de roba fan les talles cada cop més petites perquè la població femenina visqui acomplexada. No en sé prou per saber si això és així o si aquest relat és només una altra manifestació d’una teoria de la maquinació, és a dir, una simple paranoia que només es creuen les persones vulnerables a creure’s paranoies, gent simple que es pensa que vivim manipulats pels mitjans de comunicació...

Només qui ha estat jove i ha tingut sobreprès pot saber de la frustració d’entrar per primera vegada a una botiga per a noies de la seva edat (la botiga més de moda i amb més glamour), i que res de res et vagi bé... Ni les restes d’una cigarreta apagada se senten més malament, més marginades, més inútils... Pensar-te que el fet que res et vagi bé es fruit d’una maquinació per tenir-nos insatisfetes alleuja una mica... En moments així t’aferres a qualsevol explicació per no sentir-te “inadequada”... Aquesta roba tan xula no em va bé perquè és una maquinació, és clar. És clar.

De totes maneres, amb teoria de la maquinació o sense, és que tenir una mica de sobreprès és algun mal? Sempre ens quedaran les botigues de talles grans... Que principalment tenen només estampats per a senyora grassa... Però en fi, amb els anys una s’accepta més, només cal renunciar a aspirar a vestir-se a botigues amb glamour. El glamour potser es troba a faltar als quinze, però no s’hauria de trobar a faltar als quaranta, em sembla. I fins i tot hi ha noies grasses que aconsegueixen vestir-se amb glamour, i no només amb els típics estampats per a senyora grassa... Les admiro. Admiro a tothom qui dedica temps i esforç al seu vestuari; però no és el meu cas.

Jo m’oriento molt bé en qualsevol llibreria, entre llibres estic a la meva salsa. Però en una botiga de roba em sento com si caminés entre sorres pantanoses... En una botiga de roba sóc un peix fora de l’aigua. Anar a comprar roba m’angoixa... I aquells eterns estampats per a senyora grassa!

...

... quan he estat llegint o escrivint durant molta estona, em venen ganes d’estirar les cames, de caminar, d’estar a l’aire lliure...

... però ara hi vaig poques vegades, a caminar...

... a més, comença a fer fred...

- - -

hum, hum... parlant del temps? Encara recordo un dels primers posts, en que vaig prometre procurar, en la mesura que pogués, no parlar del temps... El temps passa. En fi.

Obra selecta (1)

Les dues novel·les bones de Wilkie Collins són La dama de blanc i La pedra lunar. (La primera la vaig llegir fa temps, la segona he acabat de llegir-la ara).

Però aquest autor fou un escriptor prolífic que va escriure moltes altres novel·les, la majoria de les quals estan traduïdes al castellà –i fins i tot alguna al català. Aquestes novel·les estan situades a l’època en què va viure el seu autor, l’època victoriana (l’Anglaterra del s XIX), cosa que té molt èxit entre una mena determinada de lectors. El mite de l’Anglaterra victoriana! Personalment, no us les aconsello; una vegada vaig intentar llegir-ne una, que ara mateix no recordo gaire, i allò em va sembla literàriament molt poc consistent.

O sigui que les altres novel·les de Wilkie Collins que no siguin La dama de blanc o La pedra lunar, llegiu-les, si voleu, però sota la vostra responsabilitat; jo només us aconsello aquestes. I, si es vol qualitat literària, un cop llegides aquestes, potser seria qüestió de passar-se a Dickens, un escriptor que jo encara no he llegit tant com voldria. Però això ja és una altra història.

Mentre escric

Mentre escric també vaig descobrint coses sobre mi mateixa... Això ho fa interessant, addictiu... I canvia algunes coses, cura alguns ressentiments. Jo crec que escriure em fa bé.

La indústria de la novel·la comercial

M’adono que aquest desig d’escriure una “novel·la comercial” és una mica naïf, més quan se sap com funcionen aquestes coses (cosa que jo sé només a través de xafarderies llegides per internet o escoltades per la ràdio, no ho he viscut).

Pel què es veu, és una pràctica habitual de la indústria del best-seller que les editorials componguin novel·les que es pensen que seran molt vendibles a partir del magma infumable que ha escrit una persona famosa o algun desconegut que vol ser escriptor.

Les persones que treballen a l’editorial, que hi entenen més que aquest escriptor, tallen per aquí, poden per allà, sintetitzen més enllà, i surt una novel·la comercial i fàcilment llegible, que la persona que ha proporcionat la matèria prima s’enorgulleix de denominar “seva”, sobretot si la cosa resulta i la novel·la té èxit.

Jo, això que t’hagin de rescriure “lo teu” per fer-ho comercial ho trobo molt malament. Diu que la darrera galerada és de l’escriptor, però... em sembla que això no es deu complir pas gaire...

Jo no voldria que em toquessin ni una coma. I, si no té èxit no té èxit, però l’escrit vull que sigui meu. On aniríem a parar, sinó!

* * *

Ser un escriptor “retocat” no és el què una somnia de petita quan fantasieja que serà escriptora. Als escriptors bons no els han de retocar res. Jo vull ser una escriptora d’aquesta mena. Ara, sóc conscient que s’ha de saber diferenciar entre al indústria del best-seller (on hi intervé la feina ben digna de moltes persones) i simplement els llibres d’un autor.