Comencen les vacances

Avui és primer d’agost, el dia per antonomàsia en què comencen les vacances.

Per la idiosincràsia de la meva relació amb l’escriptura jo no faig vacances d’escriure i publicar durant el mes d’agost; més aviat amb la claror i el sol tinc més ganes d’escriure i publicar que mai.

Però no espero que, si vosaltres aneu de vacances, i heu anat allà on sigui a desconnectar, em continueu llegint durant les vostres, de vacances.

Jo continuo al peu del canó, però us dono permís per oblidar el meu blog fins al mes de setembre.

Què tingueu unes bones vacances!

Llibres vingueren...

Ja sé que hi ha qui no s’ho creurà, però llegint blogs per aquests internets del senyor (abans tot això eren camps), he arribat a llegir coses que demostren fins a quin punt hi ha propietaris de blogs sobre llibres que estan més pirats pels llibres que jo mateixa, que ja és dir. Pirats piradísims...

Sembla que hi ha altra gent –molta altra gent- que llegeixen i que compren llibres, com a mínim de la meva generació o de generacions anteriors; els joves no sé si tenen els mateixos referents... Diuen que ara ja no es venen llibres, que no es llegeix, però a la xarxa se’n parla, i molt. I s’hi llegeix.

* * *

Un, per exemple, té 750 llibres... sobre llibres!, això sense comptar els llibres que té, diriem-ne normals, que també en té una bona pila, i que encara no s’ha atrevit a comptar-los.

L’altre confessa que ha posat llibres a la maleta per les vacances, que han passat les vacances i no els ha llegit, però que els llibres li han fet molta companyia, i que ara farà un altre viatge i que posarà a la maleta altres llibres. Li encanta triar-los, tocar-los, manipular-los, i dur-los amunt i avall, a més de llegir-los... I encara que no els llegeixi.

Un altre confessa que compra per internet tota mena de llibres de poesia descatalogats d’autors desconeguts o oblidats. Saber que així proporciona vida a uns llibres que d’altra manera llanguirien l’omple de satisfacció. I aquestes recerques per tota mena de llibreries d’encant l’encanten.

També llegeixo en el blog d’un altre lector que acaba d’esgotar les lleixes disponibles a casa seva per acollir els llibres, i no sap on els posarà a partir d’ara, perquè ja no hi cap.

Una de les poques lectores i col·leccionistes de llibres que em trobo aconsella als que se’ls ha acabat l’espai disponible per llibres i no caben a casa de repassar les lleixes, i desfer-se dels llibres passats, com feia Helen Hanff. Les dones, es clar, sempre pensant en l’ordre i la neteja!

Una altra noia explica que, cada cap d’any, porta a la biblioteca tots els llibres que ha llegit l’any anterior i que no li han agradat; es queda els que li han agradat, i en compra molts, gairebé un a la setmana.

Fa anys vaig llegir al blog d’un poeta que necessitava estar físicament a l’habitació on tenia els llibres i tocar-los-hi els lloms (dels llibres), mentre escrivia. Això, que a mi em va semblar un pèl estrany, es veu que no ho és gens ni mica. He llegit de molta gent que acaricia els lloms dels llibres, no sé ben bé perquè...

* * *

De la mateixa manera que mai s’ha acabat d’entendre la relació entre els casaments de models despampanants amb esportistes milionaris...

... tampoc s’ha acabat d’entendre mai la relació entre el col·leccionisme de llibres i els amants de la lectura; i la recerca, acumulació, o el transport de llibres; i la lectura i l’escriptura. S’idolatra l’objecte llibre, però també es llegeix i s’escriu molt.

* * *

I, en tot aquest temps, només m’he assabentat d’un sol col·leccionista de llibres que no els llegís o que no els comprés per llegir-los: era un inversor en  primeres edicions. Curiosament, era un escriptor de best-seller...

El viatge i la biblioteca

Ja sé que és un tòpic molt transitat dir que els llibres (la lectura) ens poden transportar a altres llocs, llunyans o propers, i ens permet viatjar, en l’espai i/o el temps, a la realitat i/o a la ficció.

El problema sol ser “la qualitat” del viatge. Costa molt ser transportats a un altre món amb tots els ets i uts, un altre món de debò, un món on es desdibuixin (o es reforcin) els nostres referents, un altre món coherent amb si mateix i/o que complementi el nostre, un món que s’aguanti i aguanti lectures, i/o que ens intrigui i interessi i delecti en una sola i espectacular lectura; les millors històries són les que ens atrapen així.

Viatjar, concentrar-s’hi prou per aconseguir ser transportats, és difícil, sobretot a mesura que ens fem grans i ens passa l’edat d’agafar-nos-ho tot tan a la valenta.

I aconseguir concentrar-se prou per escriure alguna cosa que transporti encara més, més quan cada llibre que hem llegit i que admirem ens sembla una proposta diferent de viatge, i encara que en el fons, sempre estàs viatjant a l’interior de l’ànima d’una altra persona.

Escriure és també intentar explicar un espai i un temps, una manera de veure i fer les coses, una veritat que potser als altres ens pot sembla llunyana: cada persona constitueix un profund misteri per a les altres persones. Però tots som persones, al cap i a la fi, tots hem de fer el nostre camí personal des del bressol fins a la tomba. La única diferència seria que només alguns sentirien la necessitat d’explicar-ho per escrit.

* * *

A mi les millors maneres d’explicar aquest camí personal, les millors propostes de viatge, sempre m’han semblat les que fan els poetes. Sempre he tingut la literatura que s’expressa en poemes com al millor, la més elevada. Encara que jo no escrigui poemes, la meva prosa s’alimenta d’aquesta mena de poesia.

* * *

Un cop s’ha aprés a orientar-se entre llibres... es pot arribar a viatjar (fugir?) molt bé, molt ben acompanyada, i contenta.

Tan de bo pogués ser així per sempre, entre llibres i posts.

...

«Intentar dir que el llibre electrònic acabarà amb el llibre de paper és com dir que l’ascensor acabarà amb les escales.»  – Enrique Redel – (editor) – Editorial Impedimenta – Blog ¡A los libros!

...

«A la darrera Feria del Libro de Madrid, un conegudíssim escriptor de best-seller em va assegurar que tan li feia la qualitat literària de les seves obres, que el que desitjava era vendre molts llibres, encara que fossin escombraries. No desitjo pertànyer a aquest grup. Vull fer una prosa bonica i estètica.» – Jesús Maeso de la Torre – (novel·lista) – Blog ¡A los libros!

El típic post del dia

El problema de pretendre publicar un post al dia és que de vegades se sent que no hi ha res a dir, aquell dia...

Això és mirar l’abisme, això és l’horror vacui, això és horrorós...

Tinc la sensació que els meus post són repetitius i molt tòpics... M’haig de reprogramar... Com ho diuen ara..., que cal reinventar-se?

No valdria més publicar menys, però fer post més variats? És com si això fos un restaurant i només es servissin amanides: l’amanida de la casa, l’amanida amb salsa, la nostra famosa amanida... i que no es tingui en compte  que hi pot haver comensals que no siguin vegetarians... Per què no servir algun bistec, de tan en tant?

Per què em deixo abassegar per aquesta auto-imposada obligació de publicar un post al dia? No és una mica absurd?

En fi.

Hi pensaré. Com deu ser això de l’auto-reprogramació? És possible reinventar-se? No és millor se fidel a una mateixa, a les pròpies repeticions i tòpics? Hi ha altre remei que se sempre la mateixa? Els llibres de la casa, els llibres amb salsa, els nostres famosos llibres...

La difícil solitud

... a vegades...

... per a una persona normal...

... per a una persona jove normal...

... ser acceptat pel grup...

... és més important que pensar...

... o que treure conclusions per si mateix/a...

Però, a mesura que et fas gran, i t’adones que és millor estar sol/a que mal acompanyat/da, i a mesura que creix la teva força interior per estar sol/a, també t’adones més que mai de com n’és de difícil, d’estar-hi.

Sonetologia

... de llegir els Sonets de Shakespeare en trec la conclusió que...

... escriure bé és dir la veritat sobre el què es pot arribar a experimentar i a patir per amor...

... mentre es fan belles metàfores sobre el pas del temps i tot allò que romandrà...

... que no serà l’amor, precisament...

... sinó les belles paraules que en parlen...

El blogs també són literatura actual

Llegint el meu blog –i observant la meva biblioteca- podríeu arribar a preguntar-vos... és que aquesta persona, a l’hora de llegir literatura actual, només llegeix blogs, no llegeix llibres publicats d’autors contemporanis actuals?

Doncs potser tindríeu raó. No m’hi havia fixat, però és així, hi ha una llacuna a la meva biblioteca en això. I no és una cosa premeditada.

La literatura actual em fa una mica de por. Amb això de por vull dir que em fa por comprar llibres que no perdurin, i que al cap d’un temps ja no tinguin interès.

Quan m’assabento que surt (novetat) un llibre que podria ser interessant (de ficció novel·lesca, s’entén), penso: si d’aquí deu anys encara se’n parla, m’ho pensaré...

Suposo que aquest és el problema, precisament. Tan pensar-m’ho, tan pensar-m’ho, i passa el temps i no se’n torna a sentir a dir (d’aquell llibre en concret), ni gall ni gallina... excepte en comptades excepcions.

El problema és què, quan fa deu anys que un llibre ha estat publicat, com a molt en queda l’edició de butxaca! (Encara que encara se’n parli).

I així, comptat i debatut, acabo per no comprar gaire, per no dir gota, literatura actual. (Com a mínim ficció novel·lesca actual).

* * *

Per assabentar-me de l’actualitat de la literatura actual, m’estimo més llegir blogs i articles periodístics per internet. A mig camí entre el dietari i la creació, un post nou sempre és un peixet acabadet de pescar. Més actual, impossible. I no t’has de comprometre, adquirint l’exemplar, a què el seu valor perduri.

Sé que hi ha qui s’ha rigut molt d’allò que sempre dic: “Jo només compro llibres bons”. Però és així. I els llibres bons poden ser novetats, però no acostumen a trobar-se a la taula de novetats, aquella típica taula de novetats novel·lesques actuals que acostuma haver-hi a totes les llibreries...

Tossuderia

Fa uns dies, no sé on (no sé si llegit o escoltat), m’he assabentat que els esports són el contingut més programat als mitjans de comunicació de masses.

Ja ho sé: no ho haguéssiu endevinat mai!

Ara, és evident que siguen així les coses, no cal pas que jo en parli al blog, d’esports... (I qui diu d’esports diu de futbol, i qui diu de futbol diu del barça). No cal que parli del barça. Per què? Per tenir moooltes més visites que parlant de llibres? Doncs no; sóc ferrenya.

I ja ho sé: tampoc ho haguéssiu endevinat mai.