Modus operandi

El què va començar essent una explicació de les meves lectures s’ha convertit en una (més o menys) explicació de la meva vida.

No és la primera vegada que em passa això, que una llista de llibres llegits (no per casualitat, encara que alguns més casuals que d'altres), ajuntada per casualitat es converteix en una explicació de la meva vida; només que abans no existien els blocs, i l’explicació quedava entre el quadern i jo. Però la cosa sempre ha començat igual: parlant de llibres.

Fa una mica de por, això d’escriure (i publicar), fa basarda el què pots arribar a explicar sense adonar-te’n. Però si alguna cosa em fa sentir orgullosa són els llibres llegits i explicats; aquesta és la meva arrel, “el centre” de la meva escriptura, el meu centre.

L'angoixa davant del paper el blanc

Tornant a l’altre dia, en què deia que no se m’acudien posts, crec que l’error va ser posar-me davant el paper en blanc i exigir-me a mi mateixa: “ara escriuré un post”.

La creativitat no funciona ben bé així (com ja hauria de saber, després de tants anys). La creativitat és més aviat “somniar desperta”, i “no parar de pensar” en allò què es vol escriure, i asseure’s a escriure-ho perquè es rebenta de ganes de dir-ho, de plasmar-ho, com dirien un dibuixant o un pintor.

Pregaries escoltades

Com deia l’altre dia, que hi hagi hagut un passat no ens garanteix que hi hagi d’haver un futur. A més, com que el futur no l’ha vist mai ningú, ens el podem imaginari com vulguem. I, com que ens el podem imaginar com vulguem, ens podem imaginar un futur on es compliran els nostres desitjos. Però, molt de compte amb això!

Es diu que els déus castigaven a aquells que els havien ofès fent que es complissin els seus desitjos més íntims, les seves màximes il·lusions. I això per castigar-los, no per premiar-los!

També és veritat que Sta. Teresa deia que s’havia vessat més llàgrimes per culpa de les pregàries que havien sigut escoltades, que no pas per aquelles que no s’havien acomplert mai... No es plora per allò que no ha passat.

Quina conclusió en trec d’això? Doncs que que et toqui la loteria porta mala sort...! Algú es recorda d’un conte de Borges en el què...?

Primera tongada de frases

«Y más importante todavía: sigo en deuda con mi mujer, Barbara, por su apoyo y comprensión así como por los ingredientes inefables que hacen posible escribir un libro. »

«No, la esquizofrenia es locura. Los que sufren actúan de forma rara, dicen cosas extrañas, se alejan de nosotros, e incluso puede que traten de hacernos daño. Ya no son la misma persona: son “locos”. No comprendemos porqué dicen lo que dicen ni por qué hacen lo que hacen. No entendemos el proceso de la enfermedad. Más que un tumor que sigue creciendo sin parar, cosa que entendemos bien, es como si la persona hubiera perdido el control de su cerebro. ¿Cómo podemos simpatizar con una persona que está poseída por fuerzas invisibles y desconectadas? ¿Cómo podemos simpatizar con un loco o una loca? »

«“Mi mayor temor es mi propia mente... Lo peor imaginable es estar aterrorizado de la propia mente, el mismo centro que controla todo lo que somos y todo lo que sentimos.”»

Superar la esquizofrenia

Dr. Edwin Fuller Torrey

Ed. Planeta

Veritat estadística

L’altre dia deia que Auden considerava que, encara que haguessis escrit poemes en el passat, res no et garantia que n’escriuries cap més en el futur. Això jo ho extrapolava als posts; res no et garanteix que n’hi haurà un altre.

El què no se m’havia acudit és què, si has escrit (sigui un poema o un post) en el passat, tens més probabilitats de continuar escrivint-n’he en el futur, i d’escriure’n de nous.

Algú que no hagi escrit mai res no té probabilitats de continuar escrivint, però algú que sí que hagi escrit en el passat té més probabilitats d’escriure en el futur.

Qui té més probabilitats d’escriure un poema en el futur, una persona que dedica el seu temps lliure a les apostes esportives, o un poeta?

Qui té més probabilitats d’escriure un post en el futur, una persona que dedica el seu temps lliure a fer edificis amb escuradents, o un blocaire?

Qui té més probabilitats d’haver escrit, algú que escriu cada dia, o algú que passava per allí?

Sí, es clar, el passat no garanteix el futur. No el garanteix, però el prepara, es el nostre passat el que posa els rails per on es mourà el nostre futur.

I, veritablement, sigui en l’escriptura, o en qualsevol altre cosa, res no ens garanteix el demà. I molt menys un demà ple de posts com nosaltres voldríem.

Ordre i concert

L’altre dia deia que els posts s’han d’ordenar “per ordre cronològic”. Si algú es llegeix el blog, veurà que ni les imatges, ni les anècdotes ni els records estan ordenats per ordre cronològic... Més aviat el blog (els posts), serien un desordre de calaix de sastre... Què és el que s’ordena per ordre cronològic, doncs?: L’estructura interna de cada post! Això és el que vull dir quan dic que els posts s’han d’ordenar per ordre cronològic. El que s’ha d’ordenar és la manera d’expressar-ho en cada post individual.

Desesperació existencial

«Els existencialistes diuen que estan absolutament desesperats... però continuen escrivint! »

(frase recordada de sobte)

La capacitat de produir ocurrències

Quan no se m’acudeix res, on haig d’anar a buscar un post? On he trobat els meus posts?

A la imaginació, a la fantasia, a la memòria... Una imatge, una anècdota, un record... I explicat per ordre cronològic!

Auden deia que un és poeta perquè ha escrit poemes en el passat, però que mai sap si en tornarà a escriure cap més en el futur.... mai sap si aquell poema que acaba d’escriure serà el darrer...

El què es tradueix com: he escrit posts en el passat, però no sé si en podré escriure en el futur, si se me’n continuaran acudint... On he trobat els meus posts? De quin replec de la meva ment han emergit? A quina porta mental haig d’anar a trucar per produir un post nou?

Gran pregunta.

Inseguretat

He llegit en una revista que les persones (les persones insegures, afegiria jo), ens pensem que els altres estan molt més pendents de nosaltres del que realment ho estan, i que ens podem pensar, per exemple, que tothom es fixa en aquella camiseta tan cridanera que portem, i que en realitat la majoria de la gent que ens veu amb aquella camiseta ni s’hi fixa, en la camiseta.

Amb els blogs (i les persones insegures), ens pot passar una cosa semblant. Ens sembla que com que tothom pot llegit els nostres posts (ui ui quina vergonya...), efectivament tothom ho fa. En canvi, a la realitat, els nostres posts són molt poc llegits, tan poc llegits que no caldria sentir-nos tímids o insegurs davant el darrer post que hem escrit perquè... realment l’ha llegit molt poca gent. I, a més, la poca gent que l’hagi llegit segurament també sápiguen que és sentir-se tímid o insegur davant un post propi...

* * *

L’excessiva dependència de l’aprovació dels altres és un tret juvenil... Una persona madura hauria de passar d’això i anar a la seva. Però això és més fàcil de dir que de fer, i a més, en el cas d’un treball, diguem-n’he artístic... Voleu dir que aquell qui escriu, balla o pinta acaba d’estar mai segur de comptar amb l’aprovació dels altres? Voleu dir que es pot arribar mai a ser una persona madura amb aquest constant exposar-se a la possibilitat d’una crítica? L’equilibri és difícil.

Alone together (sols tots junts)

Tots coneixem la definició atribuïda a Stendhal sobre la novel·la: “La novel·la és un mirall que l’autor passeja al llarg del camí; allò que s’hi reflecteix és la vida”. Definició que ha fet molta fortuna, i que qui més qui menys ha parafrasejat.

Una vegada una escriptora deia que, durant molt temps, quan pensava en això del mirall al llarg del camí, sentia com un entusiasme, alguna cosa que la impulsava a imaginar, com un aroma que hagués de produir una novel·la excepcional. Però, havia passat el temps, i mai s’havia assegut a escriure en el moment de l’entusiasme: simplement havia estat una imatge que quan hi pensava la reconfortava, però que a l’hora de la veritat la potencia de l’evocació no li havia fet produir res valuós, res d’aquella novel·la excepcional que havia de passar a la història. I que ho havia anat oblidant.

* * *

Jo, en aquest mirall que té l’escriptor on s’hi reflecteix la vida, una vegada vaig veure-hi reflectit a una persona (una dona entre jove i mitjana edat, molt temps i recursos gastats en l’aspecte, el vestuari i els complements – només en la imatge). Era en una botiga de mòbils renovant el mòbil, i li deia a la dependenta que el volia només per parlar, parlar i parlar... El to i l’actitud amb què ho deia feia pensar que, si no era per telèfon, no l’escoltaria ningú. Però ella parlava, parlava i parlava (fins i tot amb desesperació), i encara no s’havia adonat que en el fons no l’escoltava ningú: tenia el mòbil!

Em va sembla una imatge molt colpidora de la solitud: d’algú que no té necessitats materials però que no s’adona que existeixen les carències espirituals...

Era sobre això que jo volia escriure.

* * *

Ha passat molt temps i he anat oblidant aquell reflex d’algú que està tan sol que es menja el mòbil, en la cataracta dels mòbils de darrera generació que gairebé tothom devora, i on tothom queda enxampat i desapareix rera la boira, pensant-se que estant connectats a algú o alguna cosa. Aquest tampoc se n’han adonat, encara.

* * *

Jo volia escriure sobre allò, però la solitud és un tema massa complex per afusellar-lo en un simple post. Ara, a diferència d’altres temes, la solitud no perd mai el seu poder evocador... La solitud no s’oblida.