Objecte llibre

M’assec a llegir a la mateixa taula en què normalment em connecto a internet amb l’ordinador; l’ordinador és en un altre lloc. De seguida em fixo en què el llibre ha quedat envoltat per tots els cables que normalment haig de connectar a l’ordinador, i que ara, amb el llibre, no cal connectar. Per fer que l’ordinador funcioni i faci molt d’entre tot el què pot fer necessito gairebé mitja dotzena de cables... Per esprémer tot el suc al llibre no en necessito cap...

Ja ho sé, el mòbils i les tauletes –no estic gaire al dia de la tecnologia-, potser tampoc necessiten tants cables; el llibre no en necessita cap... I no en necessitarà mai cap.

* * *

Ja sé què em direu: “Ai, aquest fetitxistes de l’objecte llibre!”. Però és així.

Escriure i publicar ara

Abans, ser un escriptor no publicat era més difícil que no pas ara. Ara sempre et pots fer blocaire, i demostrar què efectivament escrius, i com ho fas. Abans tot era molt més complicat, i el fet de tenir la certesa que no et llegiria ningú sempre et provocava un cert desànim, encara que es continués escrivint. Abans t’havies de fer pesat amb els parents, amics, coneguts i saludats perquè et llegís algú... Ara, en un blog, potser et llegeix poca gent, però et llegeix algú – o com a mínim hi ha la possibilitat que et llegeixi algú-. És un canvi substancial, i no tan trivial com podria sembla a primera vista.

Ara, que tot ho tenim a un click de distancia, ja no ens recordem de com era l’escriptura (i la difusió de l’escriptura) quan no hi havia internet...

El poder de l’acció

Sabeu a qui admiro? A les persones d’acció, aquelles que són realment capaces de fer coses reals al món real. La mena de persones que són capaces d’anar cap aquí, d’anar cap allà, de parlar amb aquest, i convèncer-lo, de parlar amb aquell altre, i convèncer-lo, i de fer que les coses passin i els passin. Molts metges, advocats, (i, em sap greu dir-ho – a aquest no els admiro!), polítics, (però també:), directors de cinema i teatre, cantants d’òpera... són així. Jo, somiatruites i fantasiosa com sóc, estic molt lluny de ser així, de poder fer això: de fer “que passin” i “em passin” coses reals al món real. Jo només escric.

Com a teràpia

Escriure cada dia una estona, a la mateixa hora i al mateix lloc, en silenci, (i, encara que no fem públic el què escrivim), pot ajudar-nos  acceptar el nostre lloc al món, a acceptar el nostre món, i a trobar-nos i a acceptar-nos a nosaltres mateixos; ens pot ajudar a sentir-nos dignes de ser estimats; dia a dia, cada dia; i això malgrat la nostra mateixa fragilitat psíquica i la hostilitat del món.

Llegir-ho tot: impossible!

Mai es pot llegir tot, però sí que sempre es pot llegir una mica d’entre tot el què val la pena.

L’hort i la lectura

Al final de L’hort dels cirerers, obra de teatre de Txékhov, hi ha un personatge que diu: “Llegirem llibres!”. I ho diu precisament a un altre personatge que ja sabem que llegir, llegir, no seria lo seu, precisament. (I amb això no estic fent cap filtració de l’argument o del final de l’obra; és un simple detall que no revela res sobre l’acció. – Ara, també podríem discutir si n’hi ha, o no n’hi ha, d’acció, en aquesta obra...-).

El què jo no entenc és en quin to ho diu l’autor. Ho diu perquè creu sincerament que la lectura pot millorar la vida de les persones? O és una ironia plena de pena envers els il·lusos que creuen que llegir llibres els millorarà alguna cosa, i que en realitat no és així? És una ironia envers aquells que es pensen que són cultes, i en realitat no ho són, i que es pensen que llegeixen, però en realitat no ho fan?

No acaba de quedar clar, però aquest entusiasta “Llegirem llibres!” forma part d’una mena de desig, somni o esperança d’una vida millor, una vida millor no només pels personatges de l’obra, o per Rússia, sinó per a tota la humanitat.

En l’obra aquest “Llegirem llibres!” se’ns presenta com una il·lusió, un ideal, que no se sap ben bé si es materialitzarà en la vida de cada dia d’aquest personatges tan... tan humans... i tan enfeinats a viure la seva vida, en comptes de perdre el temps llegint...

“Llegirem llibres!”

Tan de bo.

* * *

Llegir fa la vida millor? Llegir ens fa millors?

El que és segur és que ens pot fer més lliures, més alegres, i ens pot fer sentir-nos més acompanyats...

Llegir contra l’embriaguesa adormidora del vodka, de la tele. Llegir pot ser una evasió, però també un despertador: ens pot fer estar més alerta envers la realitat. Vosaltres creieu que hi podria haver alguna força en aquest món que no volgués que les persones (els ciutadans) estiguéssim “desperts”, “conscients”, “enganxats a la realitat sense necessitat d’intermediaris”? I creieu que podria ser que Txékhov ens volgués dir alguna cosa sobre això?

L’abisme subtil

Escriuré una breu ressenya sobre Bajo el sol jaguar, un llibre que ajunta tres contes que Italo Calvino va escriure en diferents moments de la seva vida, i que tenen en comú l’estar dedicats cadascun a un dels sentits del cos humà. Els sentits representats en aquest contes són: l’olfacte, el gust, i l’oïda.

Els tres contes tenen en comú que són originalíssims, molt en la línia d’Italo Calvino, i combinen la fantasia amb la tendresa, encara que també, perquè no dir-ho, són un copsar l’abisme, allò que hi pugui haver més enllà de la vida, allò que cau al llindar de la condició humana, sense acabar de traspassar-ho. Segons com fan una mica de basarda, la sensació de mirar pel penya-segat, però no d’una manera grollera o sensacionalista, sinó que tot està presentat amb una delicadesa que fa que amb prou feines t’adonis d’allò terrible que en el fons està explicant. No són contes de por, ni d’inquietud, però sí que fan pensar una mica, i ens provoquen un calfred: una possibilitat de necrofília, una temptació de canibalisme, la més espaordidora de les aclaparadores de les solituds... (o com a mínim això em sembla haver entès en una primera lectura). Plàsticament, les imatges que convoquen són insuperables, terribles, però d’una manera subtilíssima.

A mi m’agrada molt aquest escriptor, i tot i que el gènere conte no m’acaba d’entusiasmar, Calvino sempre em reconcilia amb el que sigui que hagi escrit. Una vol ser escriptora somiant precisament algun dia crear una obra així, terrible i subtil.

La història de la traducció al castellà del meu blog

Quan vaig decidir que escriuria (no que viuria de l’escriptura, sinó que escriuria), ja feia uns anyets que escrivia per mi mateixa (en català), però en decidir-me em va semblar que seria millor escriure en castellà; em semblava que “tindria més sortides”, tal i com es deia llavors.

Vaig escriure una novel·la (inacabada) fins i tot, en castellà, i vaig participar en un curset d’escriptura creativa presencial i en un per correspondència en castellà. Vaig estar escrivint en castellà uns quants anys, principalment per mi mateixa.

A començaments de la dècada passada vaig fer un curset d’escriptura creativa per internet en català i un altre en castellà. Llavors em vaig adonar que el català el començava a tenir rovellat, sobretot la ortografia, però que encara no era irreversible...

Al cap de poc, quan vaig crear el blog, no m’hi vaig pensar pas gaire: em va sortir crear-lo en català; tot i que per començar hi vaig publicar un parell de textos (dels tres de prova) en castellà, el blog era en català.

Em va semblar que un blog en català passaria més desapercebut, em feia una mica de basarda arribar a tenir uns lectors que em poguessin jutjar. Però en això em vaig equivocar completament: no només el blog en català no ha passat més desapercebut, sinó que ha estat sempre molt més llegit i comentat; el blog en català sempre ha estat molt més visible de la manera que a mi me feia tant por ser “visible”; encara que ambdós blogs han tingut sempre molt pocs lectors (llevat de quan tenir un blog es va posar de moda), el blog en castellà sempre n’ha tingut poquíssims. (Una salutació a tots els meus lectors, per cert!)

Per qui vaig crear aquesta rèplica del meu blog en castellà? Doncs primer per  mi, per no perdre el castellà, no volia que se’m rovellés com m’havia estat a punt de passar amb el català.

Al començament de l’any 2006, quan feia un mes que tenia el blog, un comentari d’una companya del grup de lectura de la Jane Austen em va fer adonar que elles no entenien el meu blog: la majoria eren sud-americanes. I va ser llavors que vaig pensar que podria ser una bona idea traduir-lo, perquè elles em poguessin llegir.

De seguida va ser evident que no només no em llegien, sinó que a més el meu blog no els interessava gens ni mica. Però com que la traducció ja estava endegada, i com deia aquell “es va veure que això era bo”, encara continua ara. Si pogués, també em traduiria a mi mateixa a l’anglès, però no en sé prou.

I, en referència a la dificultat de traduir-se a una mateixa, a mi el català i el castellà sempre m’han semblat la mateixa llengua, com a bones llengües romàniques que són; amb detalls, però la mateixa llengua. (I espero que ningú se m’enfadi per dir això...). Fer servir el català ha estat durant molts anys la única mena de lluita que s’ha permès, i això fa que de vegades es confongui l’ús de la llengua amb la reivindicació. Sense entrar en si jo reivindico o no reivindico, o en què en penso del bilingüisme, crec que fer servir tant el català com el castellà hauria d’entrar dins la normalitat.

El post de l’altre dia

Si sou observadors... (que de ben segur que ho sou), us haureu adonat que el 12 de desembre de 2005... va ser un dilluns, no un dimecres!

És un ocell? És un avió? És un parany lingüístic? (Altrament dit lapsus lingüe; -no sé si s’escriu així-).         

El cas és que jo recordo perfectament que el dia que vaig començar a fer el blog era un dimecres! I no penso baixar del burro: era dimecres! Ara, és evident que la memòria aquí em juga una mala passada.

M’hauria de psicoanalitzar? Però, que no havíem quedat que el blog era precisament per això, per alliberar aquesta mena de contradiccions que “habiten” a la closca d’una?

En fi, què hi farem...

La història del meu blog

El primer blog que vaig tenir notícia que existia al món va ser un que es deia Blog de una señora gorda, a començaments de la dècada dels anys 2000; encara que de senyora grassa res, llavors es va saber que qui l’escrivia era un periodista argentí! Però tot primer m’havia fet ballar molt el cap que una mestressa de casa sense coneixements informàtics sabés com es feia un blog, i jo en canvi no ho sabia.

Per aquella època jo tenia al cap la idea de fer una pàgina web sobre Italo Calvino, però no veia la manera de poder materialitzar-ho.

També per aquella època em vaig apuntar a un grup de correu de lectura de l’obra de Jane Austen; hi vaig estar interactuant potser un parell d’anyets.

Un dia, una companya del grup de lectura va dir que “havia creat un blog” (!), per explicar uns detalls de no sé què. Havia creat un blog! I no semblava pas que fos gaire difícil...

Així vaig descobrir el blogger.

El dimecres 12 de desembre de 2005 vaig arribar a casa de la feina, decidida a publicar el meu primer post. M’ho havia estat pensant un parell de dies, com un falcó que rodeja amb el seu vol una presa que no vol que se li escapi, i aquell dia m’hi vaig llençar.

Ja tenia el blog. (La companya del grup de lectura em va ajudar amb uns detalls d’uns dubtes que tenia; llavors la part tècnica no era tan intuïtiva com ara).

Tot primer vaig començar amb un certa desconfiança, com qui tempteja amb el dit gros del peu la temperatura de l’aigua abans de llançar-s’hi, però en publicar un parell o tres de posts com a prova (que encara no eren pots escrits expressament pel blog, excepte la salutació inicial, sinó que eren uns textos que ja tenia escrits d’abans), i en veure que els podia publicar i que no passava res dolent, de seguida em vaig animar i vaig començar a escriure expressament pel blog. Amb pocs dies ja vaig saber que allò seria molt important per mi.

Eren els primers dies de tenir el blog, encara no em llegia ningú, però jo escrivia molt emocionada, amb una il·lusió incomparable, com si hagués “publicat”. I havia publicat. O no?