L’hort i la lectura

Al final de L’hort dels cirerers, obra de teatre de Txékhov, hi ha un personatge que diu: “Llegirem llibres!”. I ho diu precisament a un altre personatge que ja sabem que llegir, llegir, no seria lo seu, precisament. (I amb això no estic fent cap filtració de l’argument o del final de l’obra; és un simple detall que no revela res sobre l’acció. – Ara, també podríem discutir si n’hi ha, o no n’hi ha, d’acció, en aquesta obra...-).

El què jo no entenc és en quin to ho diu l’autor. Ho diu perquè creu sincerament que la lectura pot millorar la vida de les persones? O és una ironia plena de pena envers els il·lusos que creuen que llegir llibres els millorarà alguna cosa, i que en realitat no és així? És una ironia envers aquells que es pensen que són cultes, i en realitat no ho són, i que es pensen que llegeixen, però en realitat no ho fan?

No acaba de quedar clar, però aquest entusiasta “Llegirem llibres!” forma part d’una mena de desig, somni o esperança d’una vida millor, una vida millor no només pels personatges de l’obra, o per Rússia, sinó per a tota la humanitat.

En l’obra aquest “Llegirem llibres!” se’ns presenta com una il·lusió, un ideal, que no se sap ben bé si es materialitzarà en la vida de cada dia d’aquest personatges tan... tan humans... i tan enfeinats a viure la seva vida, en comptes de perdre el temps llegint...

“Llegirem llibres!”

Tan de bo.

* * *

Llegir fa la vida millor? Llegir ens fa millors?

El que és segur és que ens pot fer més lliures, més alegres, i ens pot fer sentir-nos més acompanyats...

Llegir contra l’embriaguesa adormidora del vodka, de la tele. Llegir pot ser una evasió, però també un despertador: ens pot fer estar més alerta envers la realitat. Vosaltres creieu que hi podria haver alguna força en aquest món que no volgués que les persones (els ciutadans) estiguéssim “desperts”, “conscients”, “enganxats a la realitat sense necessitat d’intermediaris”? I creieu que podria ser que Txékhov ens volgués dir alguna cosa sobre això?

L’abisme subtil

Escriuré una breu ressenya sobre Bajo el sol jaguar, un llibre que ajunta tres contes que Italo Calvino va escriure en diferents moments de la seva vida, i que tenen en comú l’estar dedicats cadascun a un dels sentits del cos humà. Els sentits representats en aquest contes són: l’olfacte, el gust, i l’oïda.

Els tres contes tenen en comú que són originalíssims, molt en la línia d’Italo Calvino, i combinen la fantasia amb la tendresa, encara que també, perquè no dir-ho, són un copsar l’abisme, allò que hi pugui haver més enllà de la vida, allò que cau al llindar de la condició humana, sense acabar de traspassar-ho. Segons com fan una mica de basarda, la sensació de mirar pel penya-segat, però no d’una manera grollera o sensacionalista, sinó que tot està presentat amb una delicadesa que fa que amb prou feines t’adonis d’allò terrible que en el fons està explicant. No són contes de por, ni d’inquietud, però sí que fan pensar una mica, i ens provoquen un calfred: una possibilitat de necrofília, una temptació de canibalisme, la més espaordidora de les aclaparadores de les solituds... (o com a mínim això em sembla haver entès en una primera lectura). Plàsticament, les imatges que convoquen són insuperables, terribles, però d’una manera subtilíssima.

A mi m’agrada molt aquest escriptor, i tot i que el gènere conte no m’acaba d’entusiasmar, Calvino sempre em reconcilia amb el que sigui que hagi escrit. Una vol ser escriptora somiant precisament algun dia crear una obra així, terrible i subtil.

La història de la traducció al castellà del meu blog

Quan vaig decidir que escriuria (no que viuria de l’escriptura, sinó que escriuria), ja feia uns anyets que escrivia per mi mateixa (en català), però en decidir-me em va semblar que seria millor escriure en castellà; em semblava que “tindria més sortides”, tal i com es deia llavors.

Vaig escriure una novel·la (inacabada) fins i tot, en castellà, i vaig participar en un curset d’escriptura creativa presencial i en un per correspondència en castellà. Vaig estar escrivint en castellà uns quants anys, principalment per mi mateixa.

A començaments de la dècada passada vaig fer un curset d’escriptura creativa per internet en català i un altre en castellà. Llavors em vaig adonar que el català el començava a tenir rovellat, sobretot la ortografia, però que encara no era irreversible...

Al cap de poc, quan vaig crear el blog, no m’hi vaig pensar pas gaire: em va sortir crear-lo en català; tot i que per començar hi vaig publicar un parell de textos (dels tres de prova) en castellà, el blog era en català.

Em va semblar que un blog en català passaria més desapercebut, em feia una mica de basarda arribar a tenir uns lectors que em poguessin jutjar. Però en això em vaig equivocar completament: no només el blog en català no ha passat més desapercebut, sinó que ha estat sempre molt més llegit i comentat; el blog en català sempre ha estat molt més visible de la manera que a mi me feia tant por ser “visible”; encara que ambdós blogs han tingut sempre molt pocs lectors (llevat de quan tenir un blog es va posar de moda), el blog en castellà sempre n’ha tingut poquíssims. (Una salutació a tots els meus lectors, per cert!)

Per qui vaig crear aquesta rèplica del meu blog en castellà? Doncs primer per  mi, per no perdre el castellà, no volia que se’m rovellés com m’havia estat a punt de passar amb el català.

Al començament de l’any 2006, quan feia un mes que tenia el blog, un comentari d’una companya del grup de lectura de la Jane Austen em va fer adonar que elles no entenien el meu blog: la majoria eren sud-americanes. I va ser llavors que vaig pensar que podria ser una bona idea traduir-lo, perquè elles em poguessin llegir.

De seguida va ser evident que no només no em llegien, sinó que a més el meu blog no els interessava gens ni mica. Però com que la traducció ja estava endegada, i com deia aquell “es va veure que això era bo”, encara continua ara. Si pogués, també em traduiria a mi mateixa a l’anglès, però no en sé prou.

I, en referència a la dificultat de traduir-se a una mateixa, a mi el català i el castellà sempre m’han semblat la mateixa llengua, com a bones llengües romàniques que són; amb detalls, però la mateixa llengua. (I espero que ningú se m’enfadi per dir això...). Fer servir el català ha estat durant molts anys la única mena de lluita que s’ha permès, i això fa que de vegades es confongui l’ús de la llengua amb la reivindicació. Sense entrar en si jo reivindico o no reivindico, o en què en penso del bilingüisme, crec que fer servir tant el català com el castellà hauria d’entrar dins la normalitat.

El post de l’altre dia

Si sou observadors... (que de ben segur que ho sou), us haureu adonat que el 12 de desembre de 2005... va ser un dilluns, no un dimecres!

És un ocell? És un avió? És un parany lingüístic? (Altrament dit lapsus lingüe; -no sé si s’escriu així-).         

El cas és que jo recordo perfectament que el dia que vaig començar a fer el blog era un dimecres! I no penso baixar del burro: era dimecres! Ara, és evident que la memòria aquí em juga una mala passada.

M’hauria de psicoanalitzar? Però, que no havíem quedat que el blog era precisament per això, per alliberar aquesta mena de contradiccions que “habiten” a la closca d’una?

En fi, què hi farem...

La història del meu blog

El primer blog que vaig tenir notícia que existia al món va ser un que es deia Blog de una señora gorda, a començaments de la dècada dels anys 2000; encara que de senyora grassa res, llavors es va saber que qui l’escrivia era un periodista argentí! Però tot primer m’havia fet ballar molt el cap que una mestressa de casa sense coneixements informàtics sabés com es feia un blog, i jo en canvi no ho sabia.

Per aquella època jo tenia al cap la idea de fer una pàgina web sobre Italo Calvino, però no veia la manera de poder materialitzar-ho.

També per aquella època em vaig apuntar a un grup de correu de lectura de l’obra de Jane Austen; hi vaig estar interactuant potser un parell d’anyets.

Un dia, una companya del grup de lectura va dir que “havia creat un blog” (!), per explicar uns detalls de no sé què. Havia creat un blog! I no semblava pas que fos gaire difícil...

Així vaig descobrir el blogger.

El dimecres 12 de desembre de 2005 vaig arribar a casa de la feina, decidida a publicar el meu primer post. M’ho havia estat pensant un parell de dies, com un falcó que rodeja amb el seu vol una presa que no vol que se li escapi, i aquell dia m’hi vaig llençar.

Ja tenia el blog. (La companya del grup de lectura em va ajudar amb uns detalls d’uns dubtes que tenia; llavors la part tècnica no era tan intuïtiva com ara).

Tot primer vaig començar amb un certa desconfiança, com qui tempteja amb el dit gros del peu la temperatura de l’aigua abans de llançar-s’hi, però en publicar un parell o tres de posts com a prova (que encara no eren pots escrits expressament pel blog, excepte la salutació inicial, sinó que eren uns textos que ja tenia escrits d’abans), i en veure que els podia publicar i que no passava res dolent, de seguida em vaig animar i vaig començar a escriure expressament pel blog. Amb pocs dies ja vaig saber que allò seria molt important per mi.

Eren els primers dies de tenir el blog, encara no em llegia ningú, però jo escrivia molt emocionada, amb una il·lusió incomparable, com si hagués “publicat”. I havia publicat. O no?

Ah de les modes!

«El blog ja no el llegeix ningú... El facebook, en canvi, sí.» – José Miguel López – Discópolis – Radio 3

El tros de pastís

En les novel·les La novel·la de Genji, i La princesa de Clèves, que les podríem considerar novel·les d’època, encara que una sigui d’un època més antiga que l’altra, hi trobem una coincidència curiosa: el fet que, al morir el rei o l’emperador, sigui necessari que l’amant oficial torni els segells de lacre, és a dir, les eines i la documentació amb la que el monarca signava les seves ordres, i que permetia a la favorita i als seus el poder “de facto”, el poder de signar en nom del que manava.

Tant en l’una com en l’altra novel·la, en morir el cap d’estat i ser succeït per un altre, el bàndol del successor és el primer que fa, recuperar els segells de lacre...

Tot això passava molt abans de la tecnologia. Avui en dia tornarien alguna targeta opaca, o ves a saber... És un bon exemple de la mena de poder que podien (i poden) exercir les dones... “el bell sexe”: el poder basat en la seva bellesa.

El país de les intrigues

He llegit La princesa de Clèves, de Madame de la Fayette, i aquesta sí que és una novel·la en la què hi ha el perill de deixar escapar unes filtracions que ens espatllin la història... (Com que el principal tema de discussió sobre aquest llibre és parlar del perquè del final, si no l’explico – i no l’explicaré-, les coses que se’n poden dir queden molt limitades).

L’argument: una dama de la cort del rei de França del s. XVII es veu temptada a ser infidel al seu marit (ella el respecta molt però no n’està enamorada) amb un altre home de cort molt atractiu. La novel·la és això, els pensaments i elucubracions de la dama respecte a quin ha de ser el seu comportament.

El final és genial, però no l’explicaré.

* * *

M’agradaria fer un apunt sobre la societat en la que està inserida aquest novel·la, la cort del rei de França al s. XVII, que es veu molt i molt ben reflectida al llibre. Es veu perfectament com tota aquesta colla d’aristòcrates privilegiats viuen a la cort i no treballen ni tenen altra feina que les intrigues cortesanes, els enamoraments i la xafarderia. Malgrat el què en principi pugui semblar en un ambient tan opulent, no devia ser un ambient fàcil en el què trobar el propi lloc al món, i a mi aquesta mena de vida, tan social i tan marcada per les aparences, em provoca una mica d’angoixa, sincerament. Caure en desgracia o deixar de tenir amics en un lloc de relacions tan superficials i interessades devia ser terrible. (I dic això encara que no té res a veure amb el què passa al llibre. És simplement un comentari meu.)

Nota mental

(nota mental/repte intel·lectual): Explicar una altra novel·la que he llegit, escrita per una dona, sense recórrer al concepte de “sensibilitat”...

Com una visió

He llegit Al far, novel·la de Virginia Woolf.

Ja sabeu del meu mega-ultra-super entusiasme per aquesta escriptora. Però sóc objectiva quan dic que aquesta novel·la literàriament val molt, i que, a més, m’ha agradat moltíssim. Moltíssim.

No sé com explicar-la, no sé com transmetre-us que l’heu de llegit... Argument? És què, en realitat, no passa res... Uns quants diàlegs, la vida d’una família... La il·lusió d’una excursió familiar en barca cap a un far llunyà... No passa res, però passa el més important: el temps. Es tracta del pas de mooolt temps en la vida d’una família anglesa benestant de començaments del s.XX. Res més. El vertader protagonista d’aquesta novel·la és el pas del temps, i explicat amb una gran senzillesa, a més.

No em posaré a analitzar els trets autobiogràfics de la novel·la, cosa que depassaria la meva sapiència, però funciona perfectament com a novel·la, i no cal saber exactament en quins trets de la vida de l’autora es basa per comprendre-la. Està tot perfectament macerat, com  ficció que és. Com una altra novel·la d’autora femenina que comentava l’altre dia, és la sensibilitat de l’autora el què actua com a sedàs del material real en què es pogués basar, que es perd en l’espai i el temps, i que a l’hora de llegir tampoc ens interessa tant. Cronològicament es tracta d’un material més proper a nosaltres que la novel·la “d’època” de l’altre dia. Aquesta novel·la es podria considerar contemporània, fins i tot.

És una autèntica obra d’art, i si mai una novel·la ha merescut el qualificatiu de “quadre”, “pintura”, o “llenç”, és aquesta. Ens transmet una visió, veiem aquesta visió: un raig de sol, el batec d’una ànima que viu per crear. És sublim. No exagero. L’efecte que fa el final d’aquesta obra depassa el què sóc capaç de transmetre. M’ha captivat. Ara, esperits poc sensibles, abstenir-se...