Frase

“La música és una descàrrega d’energia estètica”

Rodolf Marés

La vida és dolça i agre

Me’n recordo de ser molt joveneta i estar mirant una sèrie de TV3 que era australiana i explicava les viscicituds d’un grup de rock que tot just començava.

Recordo un capítol en que la cantant i líder del grup anava a comprar-se una peça de roba i mentre se l’emprovava sentia fora de l’emprovador a dues mestresses de casa que s’esperaven que parlaven de la vida, de com la vida de vegades era dolça, i de vegades era agre, que hi havia bons moments i moments dolents... Sentir aquesta conversa encenia la bombeta de la protagonista i en arribar a casa seva es posava a escriure una cançó titulada Dolç i agre que aviat cantaria amb el grup i que seria el seu gran èxit.

Veure com a partir d’una conversa de carrer, d’unes frases pescades al vol, esgarrapàdament, es podia arribar a casa i escriure alguna cosa em va impressionar moltíssim, jo també volia fer allò, observar la realitat i escriure’n alguna cosa, allò havia de ser genial... dir a tothom que la vida és “dolça i agre” (encara que sospito que gairebé tothom ja ho sap), però poder dir-ho d’una manera personal, a la meva manera.

* * *

Poder escriure aquest post fa la vida dolça...

Saber que escriure aquest post no ajudarà a ningú en aquesta crisi fa la vida tirant a agre...

La vida és dolça i agre.

Lligam imaginari

Una de les característiques de la meva ment (podria ser una qualitat, podria ser un defecte) és la capacitat d’hiperrelacionar, és a dir, veure relacions entre coses que en principi no tenen cap mena de lligam. Això, que per viure al món real és més aviat un defecte, esdevé provervial a l’hora d’escriure amb una mica d’imaginació... (i d’inventar paranoies).

Darrerament se m’ha acudit una relació que no puc sinó titllar de sorprenent.

Llegeixo a internet que a l’estat espanyol els llibres de poesia ja no es venen com fa deu anys, que ara ja no es ven poesia.

Al mateix temps, sento per la ràdio que l’estat espanyol és exportador de jugadors de futbol; fa deu anys un jugador espanyol que anés a jugar a l’estranger era una cosa excepcional.

Agosaradament, relaciono ambdues dades, que potser no tenen gaire res a veure...

(...)

Em pregunto... en els darrers anys, hem canviat una societat que produïa lectors de poesia per una societat que produeix jugadors de futbol?

És una tonteria, això?

Observació suspesa

Darrerament, sempre procuro traspassar la pantalla quan fan la pel·lícula de la meva vida. Això és una novetat; fins fa ben poc, sempre m’asseia a primera fila: ho observava tot, prenia nota mental de tot, però no deia res, no m’havia introduït en l’argument. És això que jo anomeno haver passat molts anys en estat “d’animació suspesa”, callada, observant. Es a dir, no viure la meva vida, sinó esperar-la, esperar el moment de començar a fer la meva.

I ara, a més, sé perquè això és així; al final m’ha assabentat del perquè d’aquella goma imaginaria que m’entrebancava els peus, allò de què parlava al començament del blog: en vaig fer un post. No sé si ja és massa tard, no sé si serè a temps a redreçar-ho... Costa canviar el xip d’espectadora, de persona que només observa i pateix, sense queixar-se. Aviam què.

Lectura dispersa

Internet ens fa llegir molt i molt. El que és curiós és que tanta lectura no hagi augmentat la quantitat de gent que té la necessitat de llegir textos amb valor literari, i es facin servir totes aquestes lectures en pantalla bàsicament per assabentar-se de xafarderies... La nostra vida s’ha omplert de textos, sí, però la majoria són textos poc acurats literàriament... On abans no es llegia Shakespeare ara tampoc es llegeix Shakespeare... encara que es llegeixi molt més...

Esport?

“Si al cap de setmana guanya el barça, sé que el dilluns i el dimarts no tindré problemes a la fàbrica; si el barça perd sempre es genera algun mal rotllo.”

(empresari; sentit per la ràdio)

“Quan guanyes la gent et saluda diferent."

(jugador de segona divisió)

De teves a meves

Fa anys, vaig fer un post on criticava que un famós motorista que s’havia quedat paralític hagués fet un llibre basant el seu relat dient que quedar-se paralític era el millor que li havia passat a la vida, quan jo creia que dient això s’enganyava a sí mateix; no vaig ser gaire comprensiva.

L’altre dia vaig escriure un post amb una idea de virtut similar per la meva acció de tirar-me al tren. No vaig dir que això era el millor que m’havia passat, però gairebé; vaig parlar de la part positiva, com si allò hagués estat una cosa bona.

Només voldria dir que tirar-se al tren és una cosa horrorosa, que no aconsello a ningú, i que cada cop que em fa mal l’esquena me’n recordo i me’n penedeixo. Aquest mal d’esquena no marxarà mai. Vaig ser una estúpida. Potser al cap d’un temps em vaig despertar i adonar de coses, però potser m’hauria acabat despertant igualment en fer-me gran.

Vaig arribar a dir que no comptava les seqüeles de l’accident entre els pitjors dels meus mals. Potser sí que tinc mals pitjors, -sobretot mals psíquics-, però no vull anar pel món dient que tirar-me al tren és el millor que m’ha passat, em semblaria una imbecil·litat, encara que no renegui de la part positiva que amb el temps hi he acabat veient... quin remei!

Barroquisme florit

Parlo dels poemes de Delmira Agustini.

M’agradaria saber quantes vegades repeteix les paraules “lliri”, “perla” i “esperit”, i quantes vegades compara les gotes de sang amb rubis...

Si qui hagués escrit aquest poemes fos un home... no el trobaríem pintoresc, però menor? (Un home mai no hauria escrit uns poemes com aquests!)

M’he quedat molt sorpresa per aquest poemes, que es fan un pèl repetitius malgrat la seva innegable bellesa recarregada i desesperat lirisme. Són un viatge per l’espai i el temps, a un altre lloc i una altra època, una època de vampirs, absenta i bohèmia... - Però em quedo amb el dubte de fins a quin punt Delmira coneixia aquests ambients foscos més enllà dels poemes recargolats que escrivia... Sembla tot dins el seu cap.

M’han agradat, però amb reserves. Els trobo un pèl exagerats i agafats pels pèls, segons com. Però macos si n’agafem un singularment.

(En aquest post parlo només dels seus poemes. De la seva tràgica fi no en sé res.)

Rails

Avui he sentit per la ràdio que a una estació de metro de la ciutat no passaven trens per causes alienes a la voluntat de l’empresa de transports.

Una vegada algú em va dir que això volia dir que algú s’havia tirat a les vies, sota el tren... algun suïcida.

M’he recordat de quan jo em vaig tirar a les vies davant d’un tren en marxa, que em va arrossegar.

Mai no se m’ha acudit pensar en la impressió que devia causar el meu gest entre les altres persones que esperaven el tren a l’estació, i que van veure com m’hi tirava... O si vaig causar un trauma al maquinista que no va poder parar el tren a temps. Egoistament, això no ha existit mai per mi.

Fou l’any 2007, avui fa cinc anys d’allò.

No va ser deseguida, però al cap i a la fi, al cap d’un temps, allò va canviar alguna cosa en mi. Vaig descobrir perquè sóc com sóc, tan friki. Amb el temps, vaig descobrir perquè m’hi havia tirat. I saber-ho m’ha ajudat molt.

Tirar-se al tren no és una cosa que recomani. Però a mi, l’haver-me tirat al tren em va despertar. O començat a despertar. No ho recomano, però no en renego. Fou com si un gripau de sutge m’hagués fet un petó i hagués trencat l’encanteri, convertint-me en protagonista de la meva pròpia vida, trencant l’estat “d’animació suspesa” en que m’he vist atrapada durant tants anys. He començat a entendre –i a recordar- moltes coses. Però això només va ser el principi...

Vacances albirades

A dia d’avui, finals de juny del 2012, albiro per sobre les espatlles l’estiu que ja és aquí, i medito sobre què puc esperar-ne: lectura, escriptura, música enllaunada, escoltar conferències interessants en pod-cast...

Jo no aniré enlloc, però... i si pogués viatjar, on aniria?

En primer lloc m’agradaria anar a Recanati (a Les Marques italianes), a veure la biblioteca de Leopardi, i la seva enorme quantitat de volums adquirits a carretades. Allà on ell va llegir, escriure i aprendre tant. No sé si està oberta al públic...

En segon lloc, m’agradaria anar a visitar l’Schola Cantorum de Basilea, a Suïssa, per passejar-me per allà mentre els músics assagen i aprenen com tocar música barroca amb els instruments de l’època. Però no crec que deixin entrar als curiosos a passejar-se per allà...

I, finalment, m’agradaria anar al Museu Paul Klee, que no sé si és a Berna exactament o si es pot visitar, i fer com els estudiats de pintura i ser capaç de copiar un quadre dels penjats a la paret, amb tots aquells colors i formes geomètriques, cosa que no crec que deixin fer...

Sóc conscient que tot això és només fer volar coloms...

Però sóc de bon conformar. No em fa res quedar-me a casa llegint...