Posts enllà

Després de tants i tants posts, de cop m’adono que de vegades he fet servir el blog per fer quedar malament a persones que van ser a la meva vida, decididament, en altre temps...

No crec que això sigui gaire ètic, encara que no doni noms reals i jo tampoc sigui cap santa. M’adono que, per malament que em fessin sentir en el passat, haver caigut en la temptació de buidar el pap al blog a la llarga em fa sentir pitjor que si m’ho hagués callat. Callar, el que faria una dama. Però m’adono que potser no havia d’haver escrit res un cop exorcitzats els fantasmes principals, no abans.

D’ara endavant procuraré (sic) no fer quedar malament a ningú. El rancor no és gaire bona companyia... 

Consells de curset

Em recordo que, en un curset d’escriptura presencial que vaig fer (també n’he fet un parell o tres per correspondència – un dels quals a l’època en que internet encara no s’ho enduia tot, es a dir, amb cartes, segells i papers de debò; només hi faltava el lacre del Cyrano...); doncs en aquest curset presencial, ens deien que per entrar a l’esfera del que estàvem escrivint havíem de triar una música i escoltar-la cada vegada que ens volguéssim posar a escriure, sempre la mateixa, i així agafaríem el to, l’atmosfera i la continuïtat del que estàvem escrivint. “Entra a l’esfera del somni”, va dir algú. Des que llegeixo els blogs d’alguns escriptors m’he adonat que és veritat que això d’escoltar una música determinada cada cop que et poses a escriure és una cosa que es fa al gremi, però també que hi ha escriptors que es posen en situació sense cap música i en canvi engoleixen una bona tassa de té, per exemple, per no parlar dels que ho fan a base de begudes espirituoses variades... Sembla que per arrencar és necessari cert grau d’embriaguesa, sigui aquesta musical o d’alguna altra mena...

Però d’un parell de llibres que he llegit darrerament, d’autors de més prestigi que aquests que parlen d’escriure amb música, sembla que el que realment va bé és escriure en solitud i silenci, i si pot ser, a mà.

Escriure en solitud i silenci...

Per mi això és difícil... la meva carabassa febril necessita entretenir-se amb alguna cosa que continuï... He escrit moltes vegades amb aquella música determinada, amb simplement música, o amb les veus radiofòniques de fons. Mai no se m’havia acudit que això era una crossa per evitar l’horror al buit en començar a posar lletres sobre el paper en blanc, i que la fressa indeterminada de fons mentre escric podria no ser tan útil per l’escriptura com em pensava. En tot cas, podria ser útil per superar el vertigen a la pàgina en blanc, cosa que de fet jo mai he patit, que jo sàpiga... però que amb música de fons es difumina.

Haig de provar d’escriure en silenci, a no tenir la ràdio engegada omplint el buit mentre escric.

Te’n pots arribar a embriagar, només de silenci? El que escric, serà millor? Podrà ser diferent? Quan hagi passat una estona en el silenci de l’escriptori, el món es retorçarà, com deia Kafka, avasegador davant meu? (Sic. No sé pas si estic preparada!)

Alló que manca al feminisme

“Des de els seus orígens al segle XVIII, el feminisme creia que la igualtat entre els sexes s’aconseguiria mitjançant la igualtat política, jurídica y educativa. Quant per fi ho hem aconseguit, resulta que encara estem molt lluny de la igualtat real. Per què? Què ha fallat, què manca? Jo crec que la resposta és a la cultura. I la cultura es la il·lustració figurativa del que a un nivell més abstracte expressa el llenguatge: la jerarquia entre els sexes i el monopoli de la condició humana per part de l’home. El llenguatge té part de culpa de què tot allò que és femení sigui vist com a parcial, marginal, particular... mentre que allò humà es comfón amb allò masculí.”

(extret del diari El país de març de 2012)

Opinions

Aquests dies, en que no he pogut publicar el blog, m’ha vingut al cap tot el negatiu que s’ha dit del que he escrit durant aquests anys: filosofia barata, discurs pseudointel·lectualoide, paràgrafs que són palles mentals... Tot això s’ha dit del meu blog al llarg del temps, i tot hi que jo no he pensat mai en el blog en aquests termes, aquestes opinions m’han afectat i han minvat una mica la confiança en el que escric. Però, com escriure diferent? Com escriure amb valor? (No deixa de ser curiós preguntar-se això després de gairebé tres mil posts...) Em comprometo a intentar esbrinar-ho i esmerçar-m’hi més a partir d’ara per esmenar-ho, encara que no crec que pugui arribar a escriure gaire diferent del que ja reconec com “la meva veu”, sigui el que sigui el que això vulgui dir, bo o dolent.

(Que algú titlli el meu blog de pseudointel·lectual no m’afecta gaire, jo no pretenc ser “intel·lectual”. Em sabria més greu que el tractessin de pseudoartístic o de pseudoliterari, perquè el que sí que pretenc és ser una escriptora amb qualitat literària, que tampoc vol dir “literata” o “lletraferida”, que són dos termes passats de moda, amb les connotacions cursis que podria tenir un per exemple “poetessa”, paraula antiquada on les hi hagi de la que les escriptores poetes fugen com de la pólvora gairebé sempre. M’agrada escriptora, simplement.)

Hola...

He tornat i sóc com un eriçó a punt d’arrodonir-se en una boleta de punxes.

Però l’escriptura em demana ser alguna cosa més que una boleta de punxes.

...

Abans ho sabia, sabia què havia d’escriure.

Ara no ho sé.

25 anys!!!

Felicitats a Catalunya Música!

Moltes gràcies per tantes hores ininterrompudes de Música en majúscules!

Gràcies Pep!

T'esperem aviat.

Ah de l’escriptura

Jo sempre m’he pres molt seriosament l’escriptura. El temps dirà si l’escriptura se m’ha pres igual de seriosament a mi...

Dies de manaments

Hi ha un manament que diu: “honraràs pare i mare”. Sembla assenyat que s’hagi de parlar bé de qui ens ha dut al món i qui ens ha criat. Però, si la vida familiar no ha estat precisament un camí de roses i estem influïts negativament per l’educació que aquest mateixos pares que hem d’honrar ens han donat, tenim permís per parlar-ne malament i donar la nostra versió?

Aquest és un problema que m’ha preocupat des que vaig començar a escriure. I si em preocupa no és per religiositat o per ganes de seguir els manaments. Si em preocupa és perquè m’he trobat més d’una persona que ha arrufat al nas quan li he explicat la meva versió, la que fa quedar malament els meus pares. Sembla que els draps bruts s’han de rentar de portes endins, que encara que hi hagi coses que ens pesin i que ens hagin pesat en silenci tota la vida es recomana no fer-ho servir d’arma arrosegadora, com a mínim en públic i entre gent desconeguda, perquè simplement no queda bé. M’he adonat que entre la sana gent normal es mira de reüll a qui parla malament dels seus pares.

Això m’ha portat a que he escrit coses sobre la meva família (publicades aquí o no) de les que gairebé no he parlat mai amb ningú de viva veu. En l’escriptura, com que no es veu la cara de qui ho llegeix, fer servir el text com a eina per desfogar-se i quedar ben descansat (i retratat) és molt temptador.

Potser no es tracta de grans tragèdies, sinó del malestar del dia a dia que com una gota malaia ens va erosionant, ara una mica, ara una miqueta més, i ens mina la confiança i l’autoestima. Que em tirés al tren no va ser gratuït, va ser el punt culminant d’un llarg procés d’incomunicació.

Des de fa molts anys que sabia que cada persona té una part negativa que normalment no mostra als altres. Jo no havia vist mai la cara negativa dels meus pares, mai no havia estat conscient de com m’han manipulat sense que jo me n’adonés. Fer públic això es trair-los? Es trair el manament d’honrar-los? Dir que els teus pares t’han manipulat està mal vist?

Autobiografia

Una vegada, fent egosurfing amb el nom del meu blog, vaig llegir un comentari d’algú en un altre blog que posava el meu blog com a exemple de blog que explicava la vida de la persona que l’escrivia, amb totes les coses negatives que això comporta. A qui deia això se li notava que li agradaria explicar sense manies coses de la seva vida, però que la vergonya d’explicar segons què el retenia. Se li notava que no sabia com agafar el toro per les banyes, desbloquejar-se, i simplement començar.

Ser sincers amb les veritats de la nostra vida, i més fer-ho públic, és potser una de les coses que més costen d’aquesta vocació. I més quan, escrivint, les realitats més o menys reals es converteixen elles soles en allò que s’anomena “el nostre relat”, en el sopar de duro de la nostra peripècia, i el fet mateix de convertir-se en narració les fa en perillosament semblants a la ficció.

Quan vaig començar a plantejar-me publicar –només escrivia ficció-, el principal mal de cap que tenia era pensar què pensaria la gent de mi llegint les ficcions que m’inventava. Em feia por que experiències que eren fruit de la meva imaginació els lectors les preguessin per reals, i això em retenia d’escriure segons què, i d’intentar mostrar segons quins escrits.

Curiosament, ara tinc el problema contrari: ara que la base de la meva escriptura són experiències personals, i no tinc problemes per mostrar el que escric, tinc por que els meus lectors les preguin per invencions, cosa que també em reté de dir segons què.