Quan em passo molta estona llegint em sento culpable.
Aquesta reacció ve de quan era petita i les meves companyes de classe es rivien de mi perquè m’agradava tant llegir i no m’integrava a burlar-me dels altres al seu costat (o ets normal i un més a l’hora d’agredir, o ets agredit...). Els vaig aguantar moltes bromes que ara potser em semblarien inofensives, però que llavors em van afectar molt, i que encara no he après a relativitzar. Bromes del tipus “a la discoteca no es pot llegir” i tela d’aquesta. M’ho van fer passar realment malament.
Tothom entenia que llegís si era per treure bones notes, però, si no era per això, a llegir no hi veien cap utilitat, i jo llegia encara que no fos obligatori, per la qual cosa em mereixia ser marginada. Curiosament devien tenir raó, perquè moltes d’aquelles noies a qui no agradava llegir (tenia poc glamour) han arribat econòmicament molt més lluny del que jo podré arribar mai; ja en aquella època es veia que eren espavilades.
Me’n recordo una vegada que érem a la biblioteca asseguts al voltant de les taules grans fent l’hora de lectura que feiem sempre i jo vaig agafar el meu llibre, i com a bona futura col·leccionista, em vaig posar a llegir la pàgina de crèdits. Una d’aquestes espavilades se’n va adonar i no veieu la brometa que va fer tota la meva taula perquè llegia una part del llibre “que no era obligat llegir”. Llegir allò per elles era incompressible, una prova fefaent que jo estava boja. A mi sempre m’ha agradat llegir-ho tot, però en aquells moments no vaig saber argumentar de manera convincent perquè llegia “allò tan inútil”, i vaig quedar com una tonta.
Aquest sentiment de culpa per no ser normal i no menysprear la lectura que aflora quan em passo molta estona llegint és el mateixa sentiment de culpa que aflora quan m’adono que passen els dies i tot el que he fet ha estat escriure, i que així no em guanyaré mai la vida.
Instigades del meu pare, la meva mare i la meva germana m’havien retret moltes vegades fins fa dos anys que no em guanyés la vida i que m’haguessin de mantenir. Hi va haver una època en que pot dir que gairebé cada vegada que ens assentávem a taula m’ho retreien a crits. Ara ja no és així, això ha canviat, arriben ordres diferents. Fins i tot un dia em van dir que si un fill no té vicis no passa res perquè s’estigui a casa sense fer res. No sé què els ha fet encendre la llumeta, sospito d’algú de fora de casa que ha llegit que jo explicava al blog que em retreien el pa que menjo i que ha fet un comentari al meu pare; no sé qui és aquesta persona, però li estic molt agraïda, encara que seria una mica estrany que aquesta teoria fos autèntica perquè pràcticament no tinc lectors, i menys que ens coneguin a la vida real... Des fa més o menys dos anys s’han acabat aquelles discussions avinagrades que teníem a taula i fora de taula perquè jo no treballo; des de fa més o menys dos anys em deixen en pau per escriure; a arribat la calma en una mar que semblava que sempre seria brava.
De totes maneres, es continua sobreentenent que si puc estar-me a casa escrivint és perquè estic malalta, perquè tampoc serveixo per treballar en una feina de debò, en definitiva, però que si estigués bé la meva obligació seria guanyar-me la vida.
Aquest sentiment de culpa que aflora de vegades quan llegeixo i quan escric fa que em pregunti: tinc dret a esmerçar així el meu temps si els meus pares m’han de mantenir?
Em sento culpable perquè sembla que visqui dels fruïts del treball d’algú altre, que sigui una paràsit (m’havien tractat molt sovint d’això, fins fa poc). Sembla que llegir i escriure siguin l’excusa perfecta per realment no fer res. De fet, a casa ja consideren que no faig res; consideren que em passo el dia gandulejant i que el que faig no es pot considerar una feina perquè m’agrada i perquè no produeix recursos per sobreviure.
Hi tinc dret? Hi tinc dret perquè estic malalta i de totes maneres tampoc faria res de bo? O hauria d’anar a fregar terres per guanyar-me la vida, la única feina que podria trobar ara amb la crisi apart d’anar a rentar plats? (Es clar que això era abans de llençar-me al tren. Ara, amb les seqüel·les que va tenir l’accident sobre la meva esquena, ni tan sols podria anar a fregar terres o a rentar plats... - Cosa que no puc evitar de veure com una avantatge, es clar...)
Però no puc evitar sentir-me molt inútil de vegades, malgrat que cada dia em llevo impacient per fer el que més m’agrada, i que no canviaria aquesta vida de llegir i escriure i escoltar la ràdio per res del món. No voldria una vida social activa al món de les aparences o una feina que no em realitzes, encara que fent-la guanyés el sou que ara no guanyo.
Si no em passes el dia llegint i escrivint i escoltant la ràdio segurament seria una més de tantes persones malaltes que vegeten al sofà davant la tele. Me n’alegro que tenir un objectiu a la vida, l’internet, la lectura, l’escriptura i la ràdio em salvin d’això.
M’han preguntat moltes vegades si no m’avorreixo tot dia a casa sense fer res (els assistents socials sempre ho volen saber, això). No m’avorreixo mai. Però, encara que m’avorrís i passes estones sense saber què fer: la creativitat neix de l’avorriment, les idees venen d’avorrir-se i de no saber què fer. Per escriure cal saber badar. No tinc temps material per fer tot el que voldria fer, em manquen hores al dia per poder escoltar i llegir tot el que voldria, però tinc hores expressament destinades a badar, que és la gran activitat que alimenta l’escriptura; ara, evidentment, costa defensar davant la parròquia que quan estàs badant estàs fent alguna cosa de profit...
* * *
Si fa anys, quan vaig decidir inconscientment fer-me autosabotatge en els coses “reals”, vaig continuar malgrat això amb la lectura i l’aprenentatge de l’escriptura, vaig continuar preparant-me per complir el meu objectiu a la vida (que sempre ha estat apart de les coses reals, un romanent inarticulat al fons del meu crani com una pintura rupestre dins una cova), va ser perquè llegir i escriure era l’únic que m’agradava, i a més sabia que escrivint mai arribaria enlloc econòmicament i que per extasiar-me amb la lectura mai ningú em donaria feina. Vaig prendre la decisió de continuar amb aquestes coses malgrat l’autosabotatge (la decisió de continuar amb al meva vida interior i “secreta” i de sabotejar totes les activitats de profit al món real) sense ser-ne conscient i fa poc m’he adonat que seguint els consells d’un llibre de poemes que vaig llegir aleshores: “carpe diem”, em dient aquells poemes.
Si expliqués a algú això del carpe diem es prestaria a confusió, perquè normalment la gent entén per carpe diem l’emborratxar-se i el fornicar. Sense que estigui en contra de fornicar, per mi el carpe diem sempre ha estat una altra cosa. Jo vaig decidir seguir el meu carpe diem particular, el que per mi era carpe diem. Us imagineu quina relació amb el món ha de tenir algú perquè el seu carpe diem sigui llegir i escriure? (Podeu esbossar un somriure, evidentment... sé que vosaltres teniu un carpe diem diem-ne “normal”...)
Fornicar sempre és un plaer, sobretot si és per amor, encara que jo no el practiqui gaire amb altres persones, però, per mi, les persones per les que el seu carpe diem és emborratxar-se fugen de feines de merda en vides de merda, si et sents realitzat les teves prioritats passen a ser altres més enllà d’embriagar-te, pots dedicar-te a sadollar una certa necessitat de poesia. Per mi carpe diem és fer el que faig, el que he fet tots aquests anys, dedicar-me a aprendre a escriure.
* * *
Us diré perquè m’agrada llegir i escriure més que qualsevol altra cosa al món: perquè el meu cap és febril (i fabril) com una màquina filadora, salta d’una idea a l’altra i d’un estímul a l’altra sense aturador. No sóc una persona activa físicament, de fer grans exercicis o d’anar a llocs llunyans, però el meu cap no descansa mai. La lectura i l’escriptura estructuren la meva activitat mental febril (el meu cap no descansa mai), li donen un objecte del que ocupar-se que l’entreté i li impedeix elaborar paranoies, manies persecutòries i idees negatives respecte a la realitat, li impedeix patir amb la inactivitat i el fet de no tenir quelcom cap al que dirigir les seves energies.
La lectura i l’escriptura canalitzen l’energia implacable dels meus pensaments i li donen una guia ben greixada per discorre. Em passaria el dia xerrant, sinó, i no tinc ningú amb qui xerrar, no tinc ningú disposat a només escoltar-me (excepte potser algun llibreter o alguna botiguera...). Si no pogués dirigir l’activitat inacabable del meu cap a una ocupació que m’agrada, simplement explotaria.
Ningú m’obliga a llegir o a escriure, la manera com funciona el meu cap m’hi obliga; llegir i escriure és la manera com li va bé treballar al meu cap. Tinc una profunda necessitat interior de canalitzar així les meves energies. El que m’obliga és aquesta energia interior inacabable com una flama perpètuament encesa.
* * *
Em sento culpable per passar-m’ho bé així perquè sento que sóc rara i que m’hauria d’integrar encara que estar amb altra gent em faci patir. Quan anava a la discoteca ho feia, primer, per influència de les amigues que tenia aleshores, i segon, per intentar ser normal i intentar passar-m’ho bé amb el que ho feia passar bé als altres; em pensava que anar a la discoteca era la meva obligació de persona jove; ho odiava. La meva discoteca era una altra (l'abecedari, l'escriptura), però... tinc dret a passar-m’ho bé tancada al meu món llegint i escrivint si això no és “normal”?
Quina seria la meva obligació de persona “normal”, això que tenint en compte que per la meva malaltia la societat em marca amb l’etiqueta de persona no normal? Tinc dreta a aïllar-me quan no hi ha res en la nostra societat que es castigui de manera pitjor que l’aïllament?
A La Regenta, un dels llibres que he llegit més vegades a la meva vida, Anita Ozores acaba com acaba perquè està aïllada: viu a part de la societat que l’envolta, està a part de com és la gent en realitat i només veu les aparences. El destí de la Regenta és una advertència.
A l’obra Novel·la d’escacs, el protagonista acaba boig perquè juga a escacs només contra si mateix. El missatge de la novel·la és clar: compte amb les activitats amb les que ens tanquem en nosaltres mateixos i no interactuem amb els altres...
M’han dit moltes vegades que viure al meu món és dolent per mi, com si això fos una cosa que jo fes expressament i no fos la meva manera de ser. Com si fos una cosa que jo pogués triar. No sóc feliç entre les altres persones. M’haig de fer patir intentant-t’ho una vegada i una altra? No n’hi ha prou ja d’haver patit sempre fins ara? M’anirà malament si continuo aïllada, serà una cosa que pagaré? Però, m’estic tancada a casa amb l’etiqueta de malalta mental... em pot anar pitjor? No és aquesta situació producte de no acceptar la realitat d’una relació espatllada ja de bon principi amb els altres? Que els que em pressionen perquè surti de casa acceptessin que no serveixo per la vida social no seria molt millor per mi?
Es bo per mi el que no em fa patir. I el que no em fa patir es viure al meu món. He arribat a un punt en què he decidit per sempre més que no m’agrada el món en que viuen els altres. Mentre pugui, continuaré amb les meves coses, que és el que m’agrada i el que no em fa patir. Mentre pugui continuaré amb el meu carpe diem particular, llegint i escrivint.
* * *
Ui, ui, ui... m’adono que, encara que parli de carpe diem, el text m’ha quedat més depriment que un llit d’hospital... No vull que us quedeu amb aquesta imatge... Avui és el primer dia de l’any 2012 i m’he despertat de bon matí plena d’energia per publicar el meu primer post de l’any. Ja veieu que em va la marxa. Diu que el que fas es primer dia de l’any té eco durant tot l’any... per això més val començar de bon humor... Bon Any Nou a tothom!!!
