dilluns, 9 de gener del 2012

Secrets per un blog optimista

Quan escrivia el Pessoa i la pluja se’m va dir amb raó que “em planyia”. El blog no era optimista. Ara tinc un blog gairebé sempre optimista. Com ho he aconseguit?

Cada vegada que se m’acudeix un post, l’escric, i al cap d’un temps el rellegeixo... si és optimista, el publico; si és pessimista, l’esparreco per cremar-lo o bé el guardo ben guardat. Aquest és el secret de tenir un blog optimista: esparracar els posts pessimistes. (Tot i que alguna vegada se me  n’escapa algun.)

O sigui que l’optimisme, sense ser falç, només és una cara de la moneda... però una mateixa moneda té dues cares, jo sóc força inestable, passo d’una manera de veure les coses a l’altra amb molta facilitat, i quan estic atrapada per la visió pessimista, encara que no la publiqui, m’ho passo realment molt malament... Però sóc incapaç de publicar segons quins post amb una visió tan negativa de les coses, una barrera invisible m’ho impedeix.

Malgrat que, per les manipulacions i pressions mentals a les que se m’ha sotmés sempre i el cansament que arrossego que es fa sentir cada vegada amb més força, -tot i que els metges em diuen que no tinc res físic-, tot sovint tinc ganes de suïcidar-me, procuro no dir-ho mai al blog, això... Però explicar aquestes ganes periòdiques de suïcidar-me seria l’obra de tota una vida, una cosa que aniria més enllà de quatre posts irònics. I s’entendria, ja no  crec que s’entendria. Em llevo cada matí cansada però plena d’energia interior per fer el post del dia i al vespre me’n vaig a dormir cansadíssima (després de no haver fet gairebé res) i plena de ganes de dormir per sempre. Físicament em trobo bastant malament i mentalment em fan trobar bastant malament.

Però no vull que el meu blog sembli la comèdia de falset, o sigui que només publico els posts optimistes. Em sembla que és el més enraonat, i a més, hi ha visions pessimistes de les ningú n’ha de fer res.

diumenge, 8 de gener del 2012

Prioritats

L’important no és si els lectors em creuen o no em creuen; l’important és si em llegeixen; si creuen en el que escric, no si es creuen el que escric. Perquè això passi la primera que s’ha de creure el que escriu i que ha de creure en el que escriu sóc jo.

dissabte, 7 de gener del 2012

Puntualització puntualitzable

Ahir vaig dir que hi va haver una època de la meva vida en que no em sentia digna de ser estimada per un home perquè estava grassa.

Sento que tinc lectors masculins a qui hauria d’explicar bé aquest concepte.

Quan dic que no em sentia digna de ser estimada vull dir exactament això, estimada, no “coberta” (com un mascle cobreix una femella); malgrat estar grassa, sempre he sabut que era tan bona com qualsevol altra femella perquè un home es desfogui amb mi i em deixi, els homes no deixen res per verd a l’hora de “tapar forat”, ni tan sols a les grasses.

Quan dic que no em sentia digna de ser estimada perquè estava grassa em refereixo a sentir-me digna que un home m’escoltés, em respectés i volgués anar a llocs amb mi; no vull dir que no em senti digna de ser “coberta”. Perquè un home “tapi forat” i passi a una altra cosa qualsevol femella serveix, fins i tot una grassa.

* * *

Al llarg de la meva vida, malgrat estar grassoneta, he trobat molts voluntaris per intentar “cobrir-me”; molt pocs per escoltar-me i compartir el meu món. Encara que que un home m’escolti no vol dir que m’acabi ficant al llit amb ell, el que tinc clar és que no em vull ficar al llit amb un home que no hagi dedicat molt temps a escoltar-me, amb un interès real en el que dic, i no només amb un interès posat en “cobrir-me” i en “tapar forat”.

(Ostres, sento una altra dona, algú amb experiència, que diu: “doncs et quedaràs sola, nena...”)

Serà possible?

divendres, 6 de gener del 2012

La fantasia del cos perfecte

Tothom està d’acord que el surt a les propagandes de la tele és ficció, que és irreal, que està estilitzat. Però, un dia rera l’altre bombardejats amb la mateixa ficció, aquesta fantasia del cos perfecte, ens l’arribem a creure. Sense adonar-nos-en. Cala en nosaltres i modela la nostra autoestima de manera subtil.

Quan tenia vint, vint-i-cinc anys, era, objectivament, molt més jove, prima i maca del que sóc ara, però sentia que el meu cos era imperfecte, que hi havia alguna cosa en el meu físic que no era com havia de ser. Em mirava al mirall, m’adonava que el meu cos no era com el de les noies de la tele, i em sentia trista i frustrada. Em pensava que no era digna de ser estimada per un noi perquè estava grassa... i pesava vint quilos menys que ara...

L’any 2006, -coincideix amb el primer any de fer el blog, començat el desembre de 2005-, vaig plegar de mira la tele. Així de definitivament i per sempre. Des de llavors a la tele només hi he mirat el Tour de França, i encara no cada any. Només són tres setmanes al mes de juliol, i les darreres vegades han estat sense talls publicitaris.

No vaig plegar de mirar la tele de cop. Simplement, només mirava el que m’interessava i em vaig adonar que la mirava cada cop menys fins que un dia vaig veure, el 2006, que ja no la mirava gairebé mai. I llavors sí que  vaig decidir de fer-ho expressament de no mirar-la. Havia arribat a un punt en que a la tele no hi feien res que m’interessés.

Quan vaig plegar de mirar la tele em vaig llençar a la ràdio (sempre he escoltat molt la ràdio) i a l’internet. Més o menys l’any 2008, per una anècdota grotesca que em va passar, vaig decidir que faria zapping cada cop que fessin anuncis a la ràdio, o sigui que quan a la ràdio fan publicitat, no sempre, però normalment, procuro canviar d’emissora.

No va ser de cop. Des de l’any 2006, potser van passar tres anys. Tres anys abans de què, us preguntareu...

Potser van passar tres anys abans no vaig notar els efectes de no mirar la tele i de no escoltar els anuncis de la ràdio. Vaig trigar tot aquest temps d’abstinència a “desintoxicar-me”...

I quins són aquests efectes, us preguntareu...

Doncs que des que no miro la tele ja no penso que el meu cos sigui imperfecte i que no és com hauria de ser. Des que no miro la tele, tot i que objectivament sóc més vella, grassa i lletja (i més calba i més japeruda) del que era quan tenia vint, vint-i-cinc anys... em sento molt més maca, molt més reconciliada amb el meu cos, que ja no penso que sigui imperfecte...

(També coincideix que quan tenia vint, vint-i-cinc anys van ser els anys en que vaig estar malalta, es clar. M’ha costat un temps gaudir d’una certa pau interior. Però hi ha moltes noies que no estan malaltes i que són maques que no es veuen bé per culpa de les fantasies de la tele.)

He passat de comparar-me amb les noies irreals que es veuen a la tele a comparar-me  només amb les persones que em trobo pel carrer. L’ideal de les noies de la tele és inassolible per mi; comparada amb les noies que em trobo anat pel món, sóc una més, no sóc imperfecte ni el meu cos no és com no hauria de ser... No us heu fixat mai que les persones que passejen pel carrer, les persones reals, sense deixar de ser atractives, no són en quan a bellesa com les que es veuen a la tele? El món real no és el món que es veu a la tele... La bellesa de la tele és falsa...

O sigui que aproximadament tres anys després de deixar de mirar la tele es va acabar l’estar trista perquè el meu cos era imperfecte i no era com hauria de ser. Ara m’accepto a mi mateixa. Sé que no sóc una sílfide, en sóc conscient, però no em sento malament ni estic trista o frustrada ni em sento culpable per no ser-ho. No sento que haig de “purgar” els meus quilos de més fent règims absurds. M’he acceptat a mi mateixa, finalment, malgrat que ara objectivament estic pitjor que abans en quan a bellesa (els anys no perdonen), ara em sento i em veig molt més bé.

Vosaltres creieu que ha sigut en fer-me gran? He madurat, per fi? O ha estat el plegar de mirar la tele i d’escoltar els anuncis de la ràdio? (Que semblen inofensius, però que són insistents en la fantasia del cos perfecte com una gota malaya...) . Sóc més vella, grassa i lletja que fa deu, quinze anys, però ara no penso que el meu cos sigui imperfecte (com si que ho pensava i ho patia llavors). Me n’adono ara: amb lo jove i maca que he esta sempre, quin desaprofitament sentir-se lletja, quants anys que he perdut!

Sentir-se així de bé amb una mateixa amb uns quilos de més no té preu i és gairebé un sacrilegi al “pensament únic” imperant als mitjans. Sacrilegi! No em sento culpable per estar grassa! Sacrilegi!

No canviaria aquesta sensació meravellosa d’estar bé amb mi mateixa i el meu cos per res del món.

dijous, 5 de gener del 2012

Discurset

Benvolguts amics, amigues; estimats lectors, lectores:

Havia promès dos “textos més llargs que un post” per aquestes festes. Haig de dir que ja vaig publicar un d’aquest textos, un que em va ser donat de manera inesperada, però ara anuncio que l’altre, el que estic preparant des de fa més temps, no el publicaré, de moment: el tinc al forn, una mica cru, encara. Retardo la seva publicació sine die, no l’espereu abans de Sant Joan o del Nadal que ve.

Considero complert el compromís que tenia amb mi mateixa de publicar “un text més llarg que un post” per aquestes festes. No ha sigut el que em pensava, però què hi farem. Hi continuaré treballant i ja es veurà si al final surt o no surt. És un text sobre la meva experiència com a lectora de poesia que de moment em queda irrellevant, i que he de treballar més perquè no em quedi ple de tòpics. O sigui que de moment res, paciència....

Recargolins, i pensar que em poso en aquest embolics escripturaires perquè m’agrada!

dimecres, 4 de gener del 2012

Versions de lectura

Una vegada, fa temps, al principi que tenia el blog, navegant per internet, em vaig trobar un post d’un noi  mexicà on explicava que s’havia dedicat a traduir un conte de Kafka que havia trobat a la xarxa en anglès al castellà. El primer que vaig pensar és que em sorprenia la ignorància d’algú que se’ns dubte no sabia que Kafka havia escrit en alemany, i que la versió anglesa era també una traducció (i que no sabia que fer una traducció d’una traducció és bastant absurd), i que a més no sabia que a les llibreries hi havia llibres on aquell conte estava traduït al castellà a partir de l’original alemany, o sigui que si hagués estat més informat no li hagués calgut perpetrar un atemptat filològic com aquell, tot i que ell no ho sabia, que era una atemptat filolològic.

Aquesta fou la primera impressió, la de la seva ignorància.

Però llavors vaig pensar... quina immensa força no deu tenir l’obra de Kafka perquè una persona ignorant en literatura que no el coneix com a clàssic (vaig tenir la impressió que aquell noi no sabia qui era Kafka) tingui la necessitat de traduir aquest conte seu que s’ha trobat per casualitat a la xarxa sense ni tan sols saber que és una traducció...

I el pes del meu raonament envers la ignorància del noi mexicà va canviar de punt de recolzament envers la immensa força dels relats de Kafka, que traspassa versions, traduccions i fronteres idiomàtiques, i del bon gust que va tenir aquell noi en escollir-lo...

Vaig passar d’estar impressionada per la ignorància d’un lector a estar impressionada per la força d’un escriptor.

* * *

Kafka ja ho té això, que agrada a moltes persones que no coneixen el seu pes com a clàssic ni coneixen els noms de la literatura, perquè té diversos nivells de lectura, per això és universal.

Però Kafka explicava la seva veritat.

Jo des de sempre havia volgut que el que jo escric tingués, com l’obra de Kafka, diversos nivells de lectura, però és una cosa que em sembla que no puc aprendre a fer expressament. Si mai em surt, sortirà sol o em sortirà inconscientment. Tot i així veig molt difícil aconseguir-ho, perquè fer un text que pugui agradar al mateix temps a una mestressa de casa, a un peó de magatzem, a un mecànic, a una estudiant de psicologia i al mateix temps satisfer un catedràtic de literatura és molt difícil.

Que algú ignorant en la literatura i algú expert en art hi poguessin trobar una veritat, la meva veritat, encara que fos diferent per cadascú, encara que lectors diferents hi veissin coses diferents...

dimarts, 3 de gener del 2012

La inconsciència de l’art

Encara que sembli mentida i ningú s’ho cregui, per mi ser artista o fer vida d’artista no és anar tot el dia beguda o drogada... i sé que costa de creure... Hi ha molt assentada la imatge de l’artista bohemi (que treballarà poc), però jo sempre m’he fixat més en la imatge de l’artista burgès (que va molt més bé per treballar). Jo, com a “artista” (tot i que no m’atreveixo a denominar-me així, em sembla una paraula massa forta), com aprenent d’escriptora, doncs, m’estimo més l’avorriment de la comoditat burgesa que no beu ni es droga. Creieu que és per això que mai arribaré enlloc com a artista? Suposo que si li dieu a una persona jove d’ara que l’activitat principal d’un artista no és beure ni drogar-se sinó treballar en el seu art (com feien Bach o Jane Austen), us dirà: “i per fer això tan avorrit et fas artista?”. Sí, sí, per fer això tan avorrit (que al final és més interessant que beure i drogar-se; és el més interessant del món). Però el clitxé de l’artista bala perduda que aprofita la llibertat que li dóna el seu l’art per nedar en l’abundància dels vicis està molt arrelada, per desgracia.

* * *

A mi no em cal beure ni drogar-me, amb la meva malaltia mental ja he tingut prou (i massa) experiències “extrasensorials”, i “mals viatges”. Pel que he llegit d’experiències de persones quan es droguen, i pel que em va explicar una persona, estar profundament drogat ha se ser una experiència semblant d’elasticitat de percepció dels sentits a tenir un brot psicòtic, però semblant en els aspectes dolents, tot que si es pot passar tan malament no entenc el perquè es droga la gent...

Me’n recordo que, quan era al psiquiàtric, hi va haver una auxiliar que no es creia que hagués tingut un brot psicòtic sense haver-me fumat mai cap porro... que em digués això em va saber molt greu... quan vaig tenir el brot psicòtic (l’any 2001) estava esgotada i vaig passar, per la mateixa angoixa que sentia, uns dies sense pràcticament menjar i sense poder dormir durant unes quantes nits... està demostrat científicament que l’esgotament, l’angoixa, el no menjar i la manca de son provoquen al·lucinacions i percepcions de realitat alterada igual com les substàncies psicotròpiques... m’ho vaig passar molt malament quan vaig tenir el brot... que a l’hospital algú em digués que sense haver-me drogat mai no es creia que l’hagués tingut em va saber molt greu...

dilluns, 2 de gener del 2012

Bombolla dins la ciutat

Caminar per la ciutat aïllat escoltant música com dins la banda sonora d’una peli o parlant pel mòbil sense veure el carrer... la gestualitat és diferent dins la bombolla...

O caminar per la ciutat escoltant el batec inharmònic i sense bellesa de les seves fresses: el trànsit, els crits inconnexos, les obres, els milers de passes dels vianants... la gestualitat no pot evitar ser més crispada...

Com s’està més connectat al món?

diumenge, 1 de gener del 2012

Dins la clova

Quan em passo molta estona llegint em sento culpable.

Aquesta reacció ve de quan era petita i les meves companyes de classe es rivien de mi perquè m’agradava tant llegir i no m’integrava a burlar-me dels altres al seu costat (o ets normal i un més a l’hora d’agredir, o ets agredit...). Els vaig aguantar moltes bromes que ara potser em semblarien inofensives, però que llavors em van afectar molt, i que encara no he après a relativitzar. Bromes del tipus “a la discoteca no es pot llegir” i tela d’aquesta. M’ho van fer passar realment malament.

Tothom entenia que llegís si era per treure bones notes, però, si no era per això, a llegir no hi veien cap utilitat, i jo llegia encara que no fos obligatori, per la qual cosa em mereixia ser marginada. Curiosament devien tenir raó, perquè moltes d’aquelles noies a qui no agradava llegir (tenia poc glamour) han arribat econòmicament molt més lluny del que jo podré arribar mai; ja en aquella època es veia que eren espavilades.

Me’n recordo una vegada que érem a la biblioteca asseguts al voltant de les taules grans fent l’hora de lectura que feiem sempre i jo vaig agafar el meu llibre, i com a bona futura col·leccionista, em vaig posar a llegir la pàgina de crèdits. Una d’aquestes espavilades se’n va adonar i no veieu la brometa que va fer tota la meva taula perquè llegia una part del llibre “que no era obligat llegir”. Llegir allò per elles era incompressible, una prova fefaent que jo estava boja. A mi sempre m’ha agradat llegir-ho tot, però en aquells moments no vaig saber argumentar de manera convincent perquè llegia “allò tan inútil”, i vaig quedar com una tonta.

Aquest sentiment de culpa per no ser normal i no menysprear la lectura que aflora quan em passo molta estona llegint és el mateixa sentiment de culpa que aflora quan m’adono que passen els dies i tot el que he fet ha estat escriure, i que així no em guanyaré mai la vida.

Instigades del meu pare, la meva mare i la meva germana m’havien retret moltes vegades fins fa dos anys que no  em guanyés la vida i que m’haguessin de mantenir. Hi va haver una època en que pot dir que gairebé cada vegada que ens assentávem a taula m’ho retreien a crits. Ara ja no és així, això ha canviat, arriben ordres diferents. Fins i tot un dia em van dir que si un fill no té vicis no passa res perquè s’estigui a casa sense fer res. No sé què els ha fet encendre la llumeta, sospito d’algú de fora de casa que ha llegit que jo explicava al blog que em retreien el pa que menjo i que ha fet un comentari al meu pare; no sé qui és aquesta persona, però li estic molt agraïda, encara que seria una mica estrany que aquesta teoria fos autèntica perquè pràcticament no tinc lectors, i menys que ens coneguin a la vida real... Des fa més o menys dos anys s’han acabat aquelles discussions avinagrades que teníem a taula i fora de taula perquè jo no treballo; des de fa més o menys dos anys em deixen en pau per escriure; a arribat la calma en una mar que semblava que sempre seria brava.

De totes maneres, es continua sobreentenent que si puc estar-me a casa escrivint és perquè estic malalta, perquè tampoc serveixo per treballar en una feina de debò, en definitiva, però que si estigués bé la meva obligació seria guanyar-me la vida.

Aquest sentiment de culpa que aflora de vegades quan llegeixo i quan escric fa que em pregunti: tinc dret a esmerçar així el meu temps si els meus pares m’han de mantenir?

Em sento culpable perquè sembla que visqui dels fruïts del treball d’algú altre, que sigui una paràsit (m’havien tractat molt sovint d’això, fins fa poc). Sembla que llegir i escriure siguin l’excusa perfecta per realment no fer res. De fet, a casa ja consideren que no faig res; consideren que em passo el dia gandulejant i que el que faig no es pot considerar una feina perquè m’agrada i perquè no produeix recursos per sobreviure.

Hi tinc dret? Hi tinc dret perquè estic malalta i de totes maneres tampoc faria res de bo? O hauria d’anar a fregar terres per guanyar-me la vida, la única feina que podria trobar ara amb la crisi apart d’anar a rentar plats? (Es clar que això era abans de llençar-me al tren. Ara, amb les seqüel·les que va tenir l’accident sobre la meva esquena, ni tan sols podria anar a fregar terres o a rentar plats... - Cosa que no puc evitar de veure com una avantatge, es clar...)

Però no puc evitar sentir-me molt inútil de vegades, malgrat que cada dia em llevo impacient per fer el que més m’agrada, i que no canviaria aquesta vida de llegir i escriure i escoltar la ràdio per res del món. No voldria una vida social activa al món de les aparences o una feina que no em realitzes, encara que fent-la guanyés el sou que ara no guanyo.

Si no em passes el dia llegint i escrivint i escoltant la ràdio segurament seria una més de tantes persones malaltes que vegeten al sofà davant la tele. Me n’alegro que tenir un objectiu a la vida, l’internet, la lectura, l’escriptura i la ràdio em salvin d’això.

M’han preguntat moltes vegades si no m’avorreixo tot dia a casa sense fer res (els assistents socials sempre ho volen saber, això). No m’avorreixo mai. Però, encara que m’avorrís i passes estones sense saber què fer: la creativitat neix de l’avorriment, les idees venen d’avorrir-se i de no saber què fer. Per escriure cal saber badar. No tinc temps material per fer tot el que voldria fer, em manquen hores al dia per poder escoltar i llegir tot el que voldria, però tinc hores expressament destinades a badar, que és la gran activitat que alimenta l’escriptura; ara, evidentment, costa defensar davant la parròquia que quan estàs badant estàs fent alguna cosa de profit...

* * *

Si fa anys, quan vaig decidir inconscientment fer-me autosabotatge en els coses “reals”, vaig continuar malgrat això amb la lectura i l’aprenentatge de l’escriptura, vaig continuar preparant-me per complir el meu objectiu a la vida (que sempre ha estat apart de les coses reals, un romanent inarticulat al fons del meu crani com una pintura rupestre dins una cova), va ser perquè llegir i escriure era l’únic que m’agradava, i a més sabia que escrivint mai arribaria enlloc econòmicament i que per extasiar-me amb la lectura mai ningú em donaria feina. Vaig prendre la decisió de continuar amb aquestes coses malgrat l’autosabotatge (la decisió de continuar amb al meva vida interior i “secreta” i de sabotejar totes les activitats de profit al món real) sense ser-ne conscient i fa poc m’he adonat que seguint els consells d’un llibre de poemes que vaig llegir aleshores: “carpe diem”, em dient aquells poemes.

Si expliqués a algú això del carpe diem es prestaria a confusió, perquè normalment la gent entén per carpe diem l’emborratxar-se i el fornicar. Sense que estigui en contra de fornicar, per mi el carpe diem sempre ha estat una altra cosa. Jo vaig decidir seguir el meu carpe diem particular, el que per mi era carpe diem. Us imagineu quina relació amb el món ha de tenir algú perquè el seu carpe diem sigui llegir i escriure? (Podeu esbossar un somriure, evidentment... sé que vosaltres teniu un carpe diem diem-ne “normal”...)

Fornicar sempre és un plaer, sobretot si és per amor, encara que jo no el practiqui gaire amb altres persones, però, per mi, les persones per les que el seu carpe diem és emborratxar-se fugen de feines de merda en vides de merda, si et sents realitzat les teves prioritats passen a ser altres més enllà d’embriagar-te, pots dedicar-te a sadollar una certa necessitat de poesia. Per mi carpe diem és fer el que faig, el que he fet tots aquests anys, dedicar-me a aprendre a escriure.

* * *

Us diré perquè m’agrada llegir i escriure més que qualsevol altra cosa al món: perquè el meu cap és febril (i fabril) com una màquina filadora, salta d’una idea a l’altra i d’un estímul a l’altra sense aturador. No sóc una persona activa físicament, de fer grans exercicis o d’anar a llocs llunyans, però el meu cap no descansa mai. La lectura i l’escriptura estructuren la meva activitat mental febril (el meu cap no descansa mai), li donen un objecte del que ocupar-se que l’entreté i li impedeix elaborar paranoies, manies persecutòries i idees negatives respecte a la realitat, li impedeix patir amb la inactivitat i el fet de no tenir quelcom cap al que dirigir les seves energies.

La lectura i l’escriptura canalitzen l’energia implacable dels meus pensaments i li donen una guia ben greixada per discorre. Em passaria el dia xerrant, sinó, i no tinc ningú amb qui xerrar, no tinc ningú disposat a només escoltar-me (excepte potser algun llibreter o alguna botiguera...). Si no pogués dirigir l’activitat inacabable del meu cap a una ocupació que m’agrada, simplement explotaria.

Ningú m’obliga a llegir o a escriure, la manera com funciona el meu cap m’hi obliga; llegir i escriure és la manera com li va bé treballar al meu cap. Tinc una profunda necessitat interior de canalitzar així les meves energies. El que m’obliga és aquesta energia interior inacabable com una flama perpètuament encesa.

* * *

Em sento culpable per passar-m’ho bé així perquè sento que sóc rara i que m’hauria d’integrar encara que estar amb altra gent em faci patir. Quan anava a la discoteca ho feia, primer, per influència de les amigues que tenia aleshores, i segon, per intentar ser normal i intentar passar-m’ho bé amb el que ho feia passar bé als altres; em pensava que anar a la discoteca era la meva obligació de persona jove; ho odiava. La meva discoteca era una altra (l'abecedari, l'escriptura), però... tinc dret a passar-m’ho bé tancada al meu món llegint i escrivint si això no és “normal”?

Quina seria la meva obligació de persona “normal”, això que tenint en compte que per la meva malaltia la societat em marca amb l’etiqueta de persona no normal? Tinc dreta a aïllar-me quan no hi ha res en la nostra societat que es castigui de manera pitjor que l’aïllament?

A La Regenta, un dels llibres que he llegit més vegades a la meva vida, Anita Ozores acaba com acaba perquè està aïllada: viu a part de la societat que l’envolta, està a part de com és la gent en realitat i només veu les aparences. El destí de la Regenta és una advertència.

A l’obra Novel·la d’escacs, el protagonista acaba boig perquè juga a escacs només contra si mateix. El missatge de la novel·la és clar: compte amb les activitats amb les que ens tanquem en nosaltres mateixos i no interactuem amb els altres...

M’han dit moltes vegades que viure al meu món és dolent per mi, com si això fos una cosa que jo fes expressament i no fos la meva manera de ser. Com si fos una cosa que jo pogués triar. No sóc feliç entre les altres persones. M’haig de fer patir intentant-t’ho una vegada i una altra? No n’hi ha prou ja d’haver patit sempre fins ara? M’anirà malament si continuo aïllada, serà una cosa que pagaré? Però, m’estic tancada a casa amb l’etiqueta de malalta mental... em pot anar pitjor? No és aquesta situació producte de no acceptar la realitat d’una relació espatllada ja de bon principi amb els altres? Que els que em pressionen perquè surti de casa acceptessin que no serveixo per la vida social no seria molt millor per mi?

Es bo per mi el que no em fa patir. I el que no em fa patir es viure al meu món. He arribat a un punt en què he decidit per sempre més que no m’agrada el món en que viuen els altres. Mentre pugui, continuaré amb les meves coses, que és el que m’agrada i el que no em fa patir. Mentre pugui continuaré amb el meu carpe diem particular, llegint i escrivint.

* * *

Ui, ui, ui... m’adono que, encara que parli de carpe diem, el text m’ha quedat més depriment que un llit d’hospital... No vull que us quedeu amb aquesta imatge... Avui és el primer dia de l’any 2012 i m’he despertat de bon matí plena d’energia per publicar el meu primer post de l’any. Ja veieu que em va la marxa. Diu que el que fas es primer dia de l’any té eco durant tot l’any... per això més val començar de bon humor... Bon Any Nou a tothom!!!

dissabte, 31 de desembre del 2011

Propòsit

“Tu no ets el que un altre digui de tu, però suposo que això ja ho saps.”

Aquest comentari anònim me’l va deixar algú al blog ja fa anys, al començament.

Aquestes paraules m’han ajudat molt al llarg de tot aquest temps quan m’he sentit menyspreada, cosa que em passa sovint. (Sempre he tingut el que es considera un problema d’autoestima, sempre he basat molt la meva autoestima en el que pensaven els altres de mi, i com que les crítiques i les burles m’afecten molt, les sobredimensiono, sempre he tingut l’autoestima pels terres.)

De vegades sento que les persones en qui m’agradaria confiar no tenen bona opinió de mi, que es pensen que la meva sinceritat és una altra cosa. La veritat pot semblar la més increïble de les mentides, de vegades.

Propòsit per l’any nou: aprendre que, encara que algú em menyspreï pensant-se que té dret a fer-ho, això no vol dir que tingui raó. Aprendre que, encara que algú m’aduli amb tota la seva bona fe, això no vol dir que tingui raó. Aprendre d’una vegada i per sempre que jo no sóc la opinió (bona o dolenta) que els altres puguin tenir de mi. Aprendre-ho. I aprendre a basar la meva autoestima en alguna altra cosa.