El desembre, activitat

El mes de desembre sempre és un mes especial pel blog. D’això no me’n vaig adonar al començament, me n’he adonat a mesura d’anar celebrant mesos de desembre. No és només el mes en que el blog fa anys (i cada any faig un post especial), sinó que, en coincidir les festes de Nadal, el dia dels Innocents i el darrer post de l’any en forma de propòsits d’any nou al mes de desembre, hi ha una successió de post que són més o menys obligatoris i que es van repetint cada any, o que s’havien repetit fins l’any passat, tot i que a mesura d’anar passat el temps cada cop em sento menys obligada a fer-los. Això és com aquell programa de jazz que fan a la ràdio des de fa quaranta anys: al començament el presentador se sentia obligat a posar nadales jazzístiques, però després de tant de temps ja passa del tema, i jo crec que fa bé. Suposo que fer cada any el discurset de Nadal amb els bons desitjos de rigor com si fossis qui sap qui al final ja cansa, i aquest any me n’he mig escacaquejat. Tot i que fins l’any passat sempre m’havia agradat fer el discurset del dia de Nadal, des d’aquell llunya primer discurset pel dia de Nadal que vaig fer el 25 de desembre de 2005, que (quanta ingenuïtat) vaig dedicar “a tots aquells que el dia de Nadal havien engegat l’ordinador”. Fa anys encara hi havia aquesta idea –com a mínim jo la tenia- que els dies de festa no s’havia d’engegar l’ordinador. Avui en dia una actitud així seria impensable, i si alguna vegada passo algun dia sense engegar l’ordinador no és perquè sigui “festa”.

El temps passat i els anys i els posts s’acumulen, però jo continuo sent la mateixa persona, encara que aquest any no tingui ganes d’escriure els posts obligats, o no tots. Potser ho faré l’any que ve. En tot cas, molt contenta de poder continuar generant posts, encara.

I, me n’oblidava, al mes de desembre també hi ha aquell post “mes llarg de l’habitual” que vull que es converteixi en costum, que aquest any, apart que sense proposar-m’ho n’he generat dos, em sembla que els deixaré pel gener...

Sis

Fa tres dilluns (12/12/11) es van complir sis anys des que vaig començar a fer el blog (nat el 12 de desembre del 2005).

Poder escriure un post cada dia ha sigut allò que m’ha fet més feliç en tota la meva vida, apart de comprar-me i llegir llibres i escoltar la ràdio (i poder tenir una conversa cara a cara amb l’Aniset o escriure una carta a la Lara). Apart de totes aquestes coses, la possibilitat d’autopublicació diària és el que m’ha fet més feliç durant aquests darrers sis anys.

Quan vaig començar a publicar el blog ja feia quinze anys que escrivia per mi mateixa, i el gruix del que havia escrit fins llavors, que ja no existeix, no havia estat llegit per ningú –excepte per una persona-, tot i que havia mostrat alguns textos secundaris, i amb gran pena per part meva hi va haver qui va xafardejar el que escrivia sense el meu permís. Gràcies al blog, el fet de poder tenir lectors amb el meu permís ha esdevingut molt important per mi.

Escriure i publicar el blog em permet realitzar-me com a escriptora i com a persona, i també s’ha revelat una teràpia excel·lent que em permet distanciar-me i mirar-me amb ironia algunes situacions feixugues de la meva vida, tot i que sembla que en els darrers cinquanta posts he perdut una miqueta aquesta ironia i que em guanya la feixuguesa.

Explicaria molt més al blog si no sapigués precisament que tinc lectors, i que no tots fan servir el que jo explico per jugar a favor meu. Sóc propensa a explicar veritat sobre mi mateixa que em fan extremadament vulnerable i el blanc perfecte perquè s’aprofitin de mi (sempre amb l’excusa d’ajudar-me i sota la disfressa d’una falsa preocupació).  Però sé que a l’hora de la veritat estic sola, sola amb la meva escriptura, sola amb la meva realitat de persona amb una malaltia mental singularíssima, i sola amb la meva vulnerabilitat que de vegades, quan se m’apreta molt i no puc expressar el mal que se’m fa, em fa comportar-me com una mala pècora.

El fet que jo sigui incapaç de reaccionar al mal que se’m fa fa que dins meu es formi una pilota enorme que quan surt a la superfície només provoca que desastres (la meva fugida a Lisboa, la ingestió de pastilles, la meva llançada al tren...). Si pogués expressar de manera normal el mal psicològic que se’m fa no seria ni la meitat de mala pècora ni estaria tan ressentida amb segons qui.

El blog m’ha ajudat moltíssim a trobar-me a mi mateixa, malgrat que no ho pugui explicar-ho tot aquí i malgrat que hi hagi qui faci servir el que hi explico per manipular-me. Encara no sóc del tot conscient del poder que tenen els altres sobre mi, però ho vaig descobrint (i no m’agrada gens descobrir-ho...).

Vull celebrar els meus primers sis anys de fer el blog amb un brindis amb la força de la que neix la poesia.

Felicitats!

Una realitat escrita

Hi ha escriptors que diuen: “res no és real si no ho escric”. A mi això em sembla una bestiesa: prou feina tinc a decidir què és real a la vida real, com per a més afegir intencionadament graus d’irrealitat amb l’escriptura. Escrivint-t’ho tens només una altra versió, complementària i més ordenada si es vol, però només una altra versió, l’escriptura no substitueix la realitat ni és més o menys real que “la realitat”, n’és una simple parcel·la més. Mitjançant l’escriptura pots explicar-t’ho més bé a tu mateixa, clarificar les idees, però això no té res a veure amb el grau de realitat que té, escriure-ho no ho fa més o menys real... encara que ho pugui fer més ordenat.

Malgrat això, em sento més a prop dels escriptors que diuen “res no és real si no ho escric”, que no pas dels que diuen “sóc escriptor, m’ho invento”, encara que alguna vegada hagi pogut inventar-me alguna coseta (que ho he fet per explicar més bé una veritat o per afegir aquell punt de condiment sempre tan necessari).

(Ja sé que potser alguns lectors estáveu esperant una innocentada divertida tal dia com avui. Ho sento. Aquest any no estic d’humor per collonades...)

Curiositats curioses

És curiós que les mateixes persones que fan servir que no sóc una persona normal per aprofitar-se de mi (em refereixo a la meva malaltia mental), és a dir, els primers que s’aprofiten de que sóc especial, són els primers a criticar quan el fet de ser especial fa que actuï d’una manera diferent a com actuen les persones normals en certs aspectes, com aquell qui planta una flor de nit sabent que es diu flor de nit i es queixa que només s’obri de nit... És a dir, malgrat aprofitar-se de mi perquè sóc especial, esperen que actuï com a normal quan veuen que amb això s’aprofitarien  més bé de mi, sent perfectament conscients que el que fa que es puguin aprofitar de mi és que sóc especial i que no actuo com les altres persones... però que fos normal en aquella cosa que a ells els interessa els aniria tan bé!

Els mateixos que celebren que sigui especial perquè gràcies a això s’aprofiten de mi, lamenten que no sigui també normal per poder aprofitar-se de mi en les dues facetes, l’especial i la normal. Quina ràbia poder aprofitar-se de mi només d’una manera!

Cròniques de la misèria humana

Si descobreixes a algú fent una cosa èticament reprobable (una cosa amagada, una cosa que no és evident a primera vista), se’n penedeix molt i molt, promet no fer-ho més... però si no el descobreixes, ho continua fent com si res (aquesta cosa amagada, aquesta cosa que no és evident a primera vista). Ho continua fent com si res, com un ximpanzé ensinistrat que amaga una mà mentre roba pomes amb l’altra. Potser també se’n penedeix molt i molt, però... no sap parar de fer-ho. Només para si és descobert, com el ximpanzé para si el renyen.

Si els altres no són conscients que aquesta persona fa una cosa mal feta, una cosa amagada, una cosa que no és evident a primera vista... sobretot, si la persona a qui fa mal no se n’adona ni es queixa, per quins set sous ha de plegar de fer-ho? ( Si a més els ha dit als altres ximpanzés que li està fent un favor...).

Ara, això sí, si se la descobreix aquesta persona n’està molt penedida. Però mentre no se la descobreixi continua fent-t’ho, amagant una mà i robant pomes amb l’altra, com un ximpanzé ben ensinistrat. I és que la poma de la manipulació té un gust incomparable!

* * *

Si no ho hagués descobert encara m’ho estarien fent. Però, com que ho he descobert ara només em llepen els peus demanant-me perdó. Però, si no ho hagués descobert, m’ho estarien fent.

(De fet, no són conscients que ho he descobert i m’ho continuen fent... Encara no hem arribat a la fase que para ells seria hipòcrita de demanar perdó... A la Confederació Gironina de Ximpanzés (CONGIRXI) li encanta aquesta poma... no la deixaran anar tan fàcilment... però la poma és meva!)

Lema escripturaire

...organitza una expedició a l’interior de tu mateixa...

Hi ha ganes

Un lleuger mormol a l’ànima em diu que aquestes Festes escriuré més que mai... no sé si també publicant més que mai...

Amenaçant amb un post llaaarg...

Tal i com l’any passat per aquestes dates vaig publicar Les set vides de la pell, aquest any tinc un altre text més llarg que un post per publicar ara per Nadal o a començaments d’any (entre Nadal i Reis). L’única cosa que m’ho fa repensar és la por a que qui el llegeixi se’n rigui, perquè el text va de poesia, de la meva experiència personal com a lectora de poesia. Sé que algú que no tingui una experiència equiparable de la poesia no ho entendrà i fins i to se’n riurà (els tios durs que parlen de futbol ben segur que se’n riuen, em puc imaginar els comentaris), per això necessito repensar-me si vull publicar aquest text o no; és molt personal, una intimitat.

Si el publico serà perquè he aconseguit mentalitzar-me a mi mateixa que no passa res si algú es riu una mica de mi o esbossa un somriure en llegir-lo. Que es riguin de mi és una cosa que normalment m’afecta exageradament, ho sobredimensiono. Però si vull ser una escriptora publicada haig d’aprendre a ser forta i a saber encaixar l’exposició dels meus textos a les mirades alienes, a l’opinió dels altres, encara que aquesta opinió no sigui sempre d’aquiescència.

Doncs què, sinó? Doncs endavant!

Buidant fantasmes

Treure una cosa de la mida d’un meló per un forat de la mida d’un pinyó. Això és el que intento. Per això em costa tant.

Leo tenia raó

N’hi ha que diuen que Leopardi és pessimista. Jo trobo que diu força la veritat...