Es nostra

La dona de mitjana edat, benpensant, de bona família i comoditats burgeses, amb un marit mamant de la mamella del partit i un fill corredor de borsa, que truca a la ràdio indignada perquè uns “pobres” (per ella són delinqüents) roben el cartró dels contenidors de reciclatge del mig del carrer, i pensa sincerament que les forces de seguretat s’haurien de dedicar a això. Uns pobres que no tenen calefacció com ella i potser no saben on dormiran l’endemà. Els polítics ben vistos, els corredors de borsa fins i tot admirats, però que ningú ens robi la brossa! Que ens robin les escombraries sí que és indignant!    

Titulitis aguda

Suposem que tenim tres persones reals: una té dues carreres, una segona té una sola carrera, i una tercera està estudiant una carrera. Cap d’aquestes tres persones viu o viurà de la carrera que ha estudiat o està estudiant, però tenir-la o estar-la estudiant els ha ajudat laboralment. Aquestes tres persones, totes tres, m’han confessat confidencialment (i quedarà entre nosaltres) que mai els ha agradat estudiar allò, i que es van treure o treuen les respectives carreres només per tenir un títol.

Jo, que no tinc cap carrera, i que potser no he llegit prou sobre el tema, des de la meva ignorància (certificada per la manca d’un títol), em pregunto: per què el sistema permet que es treguin el títol persones que han estudiat allò per obligació? El sistema no hauria d’estar preparat per “seleccionar naturalment” i donar títols només a la gent a qui agrada allò que estudien? A persones que frisessin per posar la grapa sobre aquella parcel·la concreta de coneixement?

_ Es que estudiar no agrada a ningú, és un rotllo patatero; de gent que vulgui estudiar de debò n’hi ha ben poca; tal com està muntat el sistema educatiu, si a més ens hagués d’agradar estudiar, no estudiaria gairebé ningú...

Qüestió resolta, doncs.

Llavors ve el payo de la poma, ens dóna permís per fer el que realment ens agrada, i tots perdem el cul...

Converses juvenils

Vaig sorprendre un instant de la conversa entre dos nois joves. Un d’ells parlava a veu de crit, i, pel que vaig poder sentir que deia, no em va quedar clar si parlava de la seva moto o de la seva xicota... Suposo que, a aquesta edat, tan important deu ser l’una com l’altra...

Perquè es vegi el que són els homes...

Xiclets (i IV)

Hi ha una aparent contradicció en dir que els valors conservadors no ens toquen l’ànima i dir alhora que els valors arribistes de la televisió són de cartró-pedra... En principi, sembla que una cosa o l’altra, i que no es poden considerar els valors “bons” falsos al mateix temps que es consideren falsos els valors “dolents”. Sembla que pugui a dos cavalls diferents que es moguin en sentits oposats, però en el fons vull anar al mateix lloc amb un sol cavall.

El món no es maniqueu, les coses no són completament blanques o completament negres, sinó que hi ha tots els matisos del gris i dels altres colors de l’arc de sant martí, i els valors conservadors poden ser falsos com un bitllet de tretze mil i els valors arribistes de la tele poden ser de cartró-pedra com els decorats de la tele, encara que siguin aparentment oposats i que sembli que si no són vertaders els uns haurien de ser els vertaders els altres.

El món és infinitament matisable. M’agradaria saber explicar-ho més bé.

Xiclets III

Sabeu per què de petita m’agradaven més els xiclets de menta que els de maduixa? Doncs perquè els de menta tenien un gust més autèntic, tenien gust que allà hi podia haver menta de debò. En canvi, els de maduixa tenien un gust que es veia de seguida que era artificial (producte d’aromes), i que allà no hi podia haver ni un bri de maduixa autèntica. És una raó molt subjectiva i probablement mancada de base en fets empírics reals –vull dir que tan artificials devien ser uns com els altres, en el fons-, però aquesta és l’explicació de perquè sempre m’han agradat més els xiclets de menta, els trobava més autèntics.

(Relacionat amb els posts anteriors, els valors conservadors i els valors de la tele serien els xiclets de maduixa... i els llibres els xiclets de menta. Els llibres també són producte d’una artifici, l’artifici literari, però que a mi em sembla més autèntic que altres coses.)

Xiclets II

Algú em pregunta si, quan era jove, m’hagués agradat ser prou maca per fer de model a les fotografies que surten a la revista.

Jo no crec que aquestes noies surtin a la revista com a premi per ser joves i maques. Surten a la revista perquè vènen el fet de ser joves i maques. Pots ser jove i maca i decidir perfectament no vendre la teva imatge.

A mi no m’hagués agradat vendre la meva imatge de jove, encara que hagués estat prou maca per fer-ho, i tot i que en l’època de l’autosabotatge que em feia vaig treballar de caixera de supermercat cobrant un plus irrisori en concepte d’imatge (i que algú em va insinuar que si hagués pesat deu quilos menys el plus hagués estat més substanciós, ji, ji...)

Quina decepció que la gent es pensi que al màxim al que hauria d’aspirar una noia és a ser guapa per poder vendre la imatge de la seva bellesa, com si això fos un mèrit o una gran cosa... on són les jutgesses, les científiques o les directores d’orquestra? (Són les lletges, són les lletges, em diu algú baixet, les que no poden ser models...)

Ens ho hauríem de fer mirar, tots plegats. Mirem massa la tele. I les noies que surten per la tele ja sabem el que són i quins valors transmeten: el de la dona com a objecte i el de la bellesa com a mercaderia. No dic que aquests no siguin els valors reals que hi ha a la superfície del món... al món de les aparences... però, si es grata una mica, ja és veu que aquest món és de pòrex pan... per això dic que ens ho hauríem de fer mirar, tots plegats: mirem massa la tele.

Xiclets I

Els valors conservadors són hipòcrites (ningú els practica, i els conservadors menys que ningú). Ara, són els valors que els conservadors prediquen als pobres... que tampoc els practiquen... però que són els valors que entre els rics i els pobres de certes pretensions està ben vist fer veure que es tenen. Els valors conservadors són el gran nodriment de la hipocresia, i en el fons, la hipocresia és el que fa que no ens llancem agressivament els uns contra els altres, sinó que ens fem mal de maneres més refinades i sibil·lines. La hipocresia és el gran element civilitzador.

O sigui, els valors conservadors (també valdria pels valors progressistes, que en el fons son el mateix, i que són igual de falsos), o sigui, els famosos valors, nodriment de la hipocresia, ens fan ser aparentment civilitzats, però no ens ho fan ser de manera real i que toqui la nostra ànima. Es per això que el món va com va.

Bonica paraula

N’hi ha que se senten lliures perquè poden agafar el cotxe i sortir corrents a tota velocitat...

... què és ser lliure?

... ser lliure és poder permetre’t comprar tot el que vulguis?

... ser lliure és poder triar el que compres?

... ser lliure és tenir la capacitat de generar els recursos suficients per poder permetre’t comprar tot el que vulguis i poder triar el que compres?

... per què sembla que “ser lliure” es redueixi a “ser lliure per consumir el que vulguis”?

... ser lliure és poder-te permetre la supervivència?

... ser lliure és poder anar on vulguis?

... pots anar on vulguis, mentre tinguis diners per pagar-t’ho...

... per què a la nostra societat confonem perillosament ser lliure amb ser ric?

... són els diners el nou senyor feudal?

... som conscients que hi ha coses no mercantilitzables, coses que no es paguen amb diners?

L’escriptura com a espasa

L’espasa d’Alatriste és l’escriptura de Pérez-Reverte.

Allà on Alatriste diu “espasa”, Pérez-Reverte diu “escriptura”.

Tan de bo jo fos capaç de fer servir la meva escriptura com Pérez-Reverte fa servir la seva espasa...

El món com a bijuteria

Encara que a la tele es vegi tot i la ràdio no se’ls vegi la cara, la tele sempre és més falsa que la ràdio. (Tot i així, la ràdio seria més falsa que una conversa cara a cara.)

El problema és que no sempre som conscients de la falsedat de les imatges televisives, i acabem pensant-nos que el món és tal i com el veiem per la tele, i tenim del món la imatge de bijuteria brillant que ens en dóna la tele. No sé el perquè, tenim tendència a oblidar que el món no és la imatge del món. Per això la tele és tan enganyosa.