Políticament correcte

“La mala literatura està plena de sentiments nobles.”

André Gide

Model a seguir

La Carmen Martín Gaite sempre ha estat molt important per mi. Ha estat el meu model a seguir en l’escriptura tots aquests anys, la figura en la que m’he inspirat.

La vaig descobrir quan d’adolescent vaig anar de càmping amb unes amigues en un lloc turístic de la costa.

Als quioscos d’allà hi havia pocs llibres i al moment de voler comprar-ne un aquell em va semblar l’únic potable. El vaig comprar més com a refugi que altra cosa, i vaig intentar començar a llegir-lo de seguida, però  allò allí es va revelar impossible i vaig haver d’esperar a casa. Un cop el vaig haver acabat de llegir vaig decidir que volia llegir més llibres d’aquesta autora. Haver trobat aquell llibre va ser l’única cosa bona que van tenir aquelles vacances, que, per les altres coses, van ser un bon ensenyament de fins a on pot arribar la misèria humana en això que en diuen “amistat”. Vaig sortir d’allí amb la idea que jo no servia per les relacions socials i que era millor que em refugiés en el meu món i em dediqués a llegir i a escriure, que eren coses que em feien patir menys.

Al cap d’un temps, quan jo ja havia llegit uns quants  llibres de la Carmen Martín Gaite, vaig tenir la sort de trobar-me en uns grans magatzems francesos de la metrópoli una exposició de les seves llibretes, molt pulcres i mostrant la seva cal·lígrafia arrodonida i sense tachades, que es podien llegir perfectament. D’aquelles llibretes ella en deia els seus “quaderns de tot”. A mi, que sóc fetixista de les llibretes, aquella mini exposició em va robar el cor.

Finalment, el curs 1998-1999 vaig aconseguir anar a una conferència que va fer. Estava ple de gent que l’admirava i va ser la primera vegada al nostre país que un acte es retransmetia per la xarxa, cosa que en aquell moment semblava qui sap què. Després d’explicar-se durant una estona van fer un torn de preguntes i no sé si algú li devia preguntar com s’ho havia fer per escriure tant i tant bé, i quan ella intentava donar una resposta, va saltar una senyora del públic que també era escriptora que era amiga seva i va dir, en veu alta perquè la sentís tothom: “Has treballat com una negra.” (ho va dir en castellà). Aquella frase va ser el que més em va quedar de la conferència: “has treballat com una negra”, i va calar al meu inconscient que per tenir al darrera una trajectòria de novel·les publicades amb èxit, articles i traduccions com la que tenia la Carmen Martín Gaite s’havia de treballar molt i molt.

I això és el que intento des d’aleshores.

Band

A tothom qui li pugui interessar:

Es fa saber que a partir de demà es torna a parlar periòdicament de futbol en aquest blog.

Tatxin tatxin.

He dit.

La flama

Keats: "vas ser foc".

Ho diu Borges.

I té raó.

Jo també reflexiono

Aprofitant el dia d’avui per reflexionar sobre els polítics, hom té la sensació que si un militant o un càrrec de qualsevol partit polític ha de triar entre el bé del seu partit o el bé del país, no tindrà dubtes... (o com a mínim aquests dubtes no conduiran als mateixos resultats que fos un ciutadà normal qui fes la tria). Fa una mica de por, això. I molt de fàstic; la política fa fàstic.

[Per cert que jo estaria a favor que es fessin més sovint jornades de reflexió, sobre qualsevol tema; ens podríem dedicar a pensar sobre tantes i tantes coses... Però hauria de ser una reflexió no patrocinada per l'estat sinó pel voler individual de cadascú. Avui en dia, no hi ha res que estigui menys de moda entre la gent comuna que reflexionar... Es considera escalfar-se el cap. I en canvi no s’adonen que aquells qui ens dirigeixen (que no són els polítics), reflexionen moltíssim...]

El més gran dels pecadors

Les que vull que siguin les meves darreres paraules:

_ Ja era hora. Vaig a dir-li a Déu que protesto per la tramoia que té muntada aquí a baix...

_ Tractant de tramoia la creació? No crec que siguis mereixedora d’anar al cel...

_ En aquest cas, ben segur que l’infern i la “tramoia” no són pas gaire diferents...

Comparacions

... és curiós: un peó de magatzem, una dependenta, o un repartidor de pizzes comparen el que guanyen amb el que guanya un periodista, i ràpidament arriben a la conclusió que amb el que guanyen ells són uns “matats”...

... en canvi, els periodistes, amb qui es comparen és amb els esportistes, concretament amb els jugadors de futbol, però no amb tots, sinó amb els que guanyen un foteral... i ells mateixos també acaben arriban solets a la conclusió que amb el que guanyen són uns “matats”...

... o sigui que tot és relatiu, i mai estem contents...

Informació instruccional

... per precaució, procuro no parlar de política, religió o futbol...

... però que no en parli no vol dir que no tingui res a dir...

... em sembla que és millor ser prudent i curar-se en salut...

... tampoc tinc el blog per posar-me en embolics...

...però que no les posi sobre el paper...

...no vol dir que aquestes opinions no existeixin...

...o que siguin les que us penseu...

...o sigui que no em poseu paraules a la boca...

...ni doneu res per fet...

Coda al post d’ahir

Una cosa és escriure per guanyar-se la vida, i l’altra molt diferent és simplement escriure...

Al detall

Els periodistes són persones que tenen venuda la seva capacitat per expressar-se bé, sigui oralment o per escrit; generalment la tenen venuda al poder.

Els escriptors de best-sellers són persones que tenen venuda la seva capacitat per escriure de manera entretinguda; generalment la tenen venuda al mercat, al públic, a l’art de masses.

Perquè algú compri la teva capacitat per expressar-te bé cal saber-ne molt. Tots els que tenen venuda la seva capacitat per expressar-se bé, en saben molt, i sobretot saben mantenir-se dins el registre que demana el mitjà en què es venen.

O sigui que gairebé només pots guanyar-te la vida com a escriptor si saps expressar-te molt bé i si tens venuda la teva capacitat de saber-ne molt.

* * *

El que sembla que de vegades s’oblidi és que, encara que no et guanyis la vida escrivint, i no en sàpigues prou perquè algú vulgui comprar la teva capacitat, o no vulguis escriure en el registre que té sortida comercial, pots escriure igual, per tu mateix, el que tu vulguis...

I aquesta és la raó per escriure: poder escriure el que tu vulguis, el que necessitis escriure.

I aquí és on entra aquest invent meravellós del segle XXI que són els blogs, que permeten publicar el que escrius per tu mateix; abans arribar als lectors sense passar pel filtre del poder o del mercat era molt més difícil. I això ho dic fins i tot sabent que els blogs ja no estan de moda i que la majoria tenim pocs lectors, inclòs el meu. Sempre he pensat que és millor tenir pocs lectors, però tenir-ne algun, que tenir allò escrit guardat en un calaix. Potser ningú et llegeix, però si ho tens publicat hi ha la possibilitat que algú, un dia o altre, ho llegeixi. Això és fantàstic. Sens que el que escrius no es perd.

O sigui que per guanyar-te la vida escrivint ho has de fer molt bé i t’has de saber vendre al poder o al mercat, però per només expressar-te no cal ni que ho facis molt bé ni cal que et venguis. Et pots permetre el luxe de ser micro-minoritari.