Disco disinfliver

Per mi, anar a la discoteca només fa il·lusió entre els catorze i els setze anys, justament quan encara no hi pots entrar. Ara, un cop hi has anat tres cops, ja ho has vist tot, no cal tornar-hi; si no hi vas més no et perds absolutament res. L’espectacle de la discoteca tancant a les sis de la matinada fent fora als darrers zoombis és una de les coses més depriments que hagi vist mai...

Felicitat

... es pensen que la felicitat és l’eufòria de tenir allò anunciat a la tele...

... però la felicitat pot ser una cosa molt més serena... una alegria interior... la meravellosa i simple alegria d’estar viu...

Valors

Sobre això dels valors: proveu de viure segons uns valors ètics al món real, i ja em direu què us passa, amb què us trobeu... (Dic uns valors ètics autèntics, no una aparença de valors; l’aparença de valors és molt apreciada, al món real.)

Per la vostra integritat personal, no us aconsello que proveu de viure segons uns valors ètics autèntics, només projecteu teòricament com seria, per si de cas... (El primer que farà algú que s’adoni que teniu ètica  -és a dir, que sou un pèl innocentots – és aprofitar-se de vosaltres...)

Aquesta gent que surt per la ràdio predicant “valors” mai ha tingut el que vulgarment s’anomena “una feina de merda”, i no són conscients de com actuem les persones a la selva... Quan es té una vida confortable, preocupat només per temes intel·lectuals, es prediquen molt més bé les bones qualitats.

No es pot viure al món real segons una teoria ètica, sobretot quan tots els altres viuen en aquest mateix món real segons una pràctica gens ni mica ètica...

Escriure una guia

Quan vaig començar a pensar en l’índex que hi ha a un lateral de la pàgina, vaig pensar que els noms que hi sortien havien de ser imaginatius i poètics, seductors. Amb el temps, m’he adonat que del que es tracta en un índex no és d’imaginació o de poesia, sinó que les seves paraules siguin capaces de guiar perfectament al lector per aquesta pàgina contínua que és el blog. Al final, he après a posar-hi noms pràctics i que serveixin per això.

No anar a concerts

Potser algú es pregunta per què, després de la meva encesa defensa de la música en directe, resulta que no vaig mai a concerts... (Sí, sí, ho volem saber, Clarissa... no podem viure sense saber-ho...)

Per tres raons:

La primera: no m’ho puc permetre. (Haig de triar entre comprar llibres o fer altres despeses, i m’estimo més destinar el minso pressupost de que disposo per cultura a comprar llibres.)

La segona: no tinc ningú amb qui anar-hi. (Però potser és que no vull tenir a ningú... Ara, anar sola a un concert és difícil per a una noia... com a mínim és difícil per mi.)

La tercera: no m’agrada anar a llocs on hi hagi gaire gent. (No m’agraden les multituds, i molt menys una multitud exaltada.)

Per tant, malgrat que algunes vegades a la vida –poquetes- hagi viscut la música en directe, ara dono gràcies de poder escoltar la música enllaunada...

Allò important

“No hi ha res més indispensable que les coses inútils.”

(frase dadaista)

Conèixer a algú

El que les persones busquem en un viatge, jo ho trobo als llibres. No diré que és una manera més profunda de conèixer gent, perquè sona molt estrany dit així, però és el que penso. Llegint pots conèixer els resorts de l’ànima de la persona que ha escrit el text, si ho ha fet bé.

Es clar que no hi ha com el contacte directe, i de vegades ni amb això n’hi ha prou. No pots dir a la lleugera que ja conéixes algú. “No pots dir que coneixes a algú fins que no t’hagis menjat un sac de sal al seu costat.”

Qüestió

Estimar a algú, és permetre que s’aprofiti de tu? No, no cal que em contesteu: era una pregunta retòrica... (*NOTA: Observis el to de trista resignació i profund laconisme amb que es fa aquesta pregunta...)

Pla de novel·la

“Pero los novelistas escriben impulsados por un sinfín de motivos diferentes: por dinero, por la fama, por las críticas, por los padres, por los amigos, por los seres queridos; por vanidad, por orgullo, por curiosidad, por diversión; del mismo modo que los buenos ebanistas les gusta hacer muebles, a los borrachos beber, a los jueces juzgar y a los sicilianos disparar por la espalda contra sus enemigos. Podría llenar un libro con los motivos, y todos serían verdaderos, aunque no válidos para todos los novelistas.”

“Sabemos también que un mundo que sea genuinamente creado debe ser independiente de su creador, un mundo que obedezca a un plan (un mundo que revele su planificación) es un mundo muerto.”

“Generalmente, la novela pretende ceñirse a la realidad: el escritor hace subir al ring a los deseos en pugna y luego describe el combate, pero, en realidad, el amaña el combate y da la victoria al deseo que él prefiere. Y juzgamos a los escritores tanto por la habilidad que muestran al amañar el combate (es decir, al convencernos de que no está amañado) como por la categoría del contendiente al que dan la victoria.

Pero la finalidad principal por la que se amaña el combate es demostrar a los lectores lo que uno piensa del mundo que le rodea.”

“Y me dijeron que si un artista no es su juez más severo, no merece ser artista.”

La mujer del teniente francés

John Fowles

El refinament de l’experiència

Un conegut assajista diu en un dels seus llibres que un disc de jazz escoltat cent cops ja no li diu res, en canvi un concert de música clàssica en directe encara li diu alguna cosa. Això ho diu per reforçar la seva tesi que la música clàssica és superior, i també pel fet que a ell ara li agrada més la música clàssica, i parla de la música de les radiofórmules com de “música per a borregos”.

Jo crec que aquí hi ha una petita confusió i que la tria no és entre el jazz i la música clàssica, sinó que la tria és entre el  que és la música gravada i la música en directe.

Si aquest assajista pogués escoltar el jazz que es feia als anys 50 en directe, en els mateixos locals on es feia, i la seva única manera d’accedir-hi no fos escoltar mil cops el mateix disc, estic segura que posaria aquesta mena de jazz com a mínim al mateix nivell de la seva estimada música clàssica. Ell, que es una persona que es mou en ambients de cultura i que ha estat educat, té la possibilitat que molts borregos no tenen d’escoltar sovint i de saber apreciar la música clàssica en directe. No tothom té accés a això.

Aquí el problema no és entre el jazz i la música clàssica, o entre la música clàssica i la resta de músiques, el problema és entre poder escoltar la música en directe o no tenir més remei que escoltar el disc. No tots podem fer venir un quartet de corda o un saxofonista al menjador de casa!

Una vegada vaig sentir dir que les gravacions sonaven més bé que sentint la música en directe, i que hi ha artistes que fan discs pensant en “com els agradaria que sonés”. Em vaig quedar amb els ganes de contestar que potser tècnicament sí, que potser les notes estan més afinades en un disc, però...

Escoltar la música en directe no és escoltar-la només amb les orelles, com seria el cas d’un disc: escoltar la música en directe és escoltar-la amb TOTES LES PARTS DEL COS, amb totes les cèl·lules i les seves membranes. És evident que, per més imperfecte tècnicament que sigui la música (i la dels artistes seriosos no ho acostuma a ser), una gravació no pot fer ombra de cap manera a la música en directe. Entre la gravació i la música en directe hi ha la mateixa diferencia que entre la fotografia de la persona estimada i la presencia de la persona estimada. La música només passa de debò mentre tu hi ets. Si t’ho pots permetre, escolar bona música en directe, qualsevol tipus de bona música que t’agradi, no només la clàssica, és un dels plaers superiors d’aquesta vida. Ara, potser sí que, si el concert en directe a més és de música clàssica, i aquesta és la música que més t’agrada, el refinament de l’experiència escoltadora pot arribar al màxim.