La balada de la incomunicació

A la cançó que surt a la peli Thelma i Louise La balada de Lucy Jordan, hi ha una frase que diu: “i es va adonar que mai travessaria París al volant d’un cotxe esportiu amb els cabells al vent”, frase que la protagonista pronuncia just abans que se l’enduguin al manicomi a causa de la profunda incomunicació que sent. Què desitjava Lucy Jordan? Ser més jove? Ser més rica? Ser lliure? Potser simplement que algú se l’escoltés. Això és el que m’he quedat amb ganes de dir des que vaig sentir aquest cançó inserida en la peli: això de travessar París al volant d’un cotxe esportiu amb els cabells al vent és una imatge molt poètica, i pot ser un somni romàntic, però em sembla una bestiesa com a objectiu a la vida, un senyal de no tenir les idees gaire clares. És la mena de cosa que desitjaria una persona que s’ha passat la vida llegint revistes del cor i pensant-se que si fos més jove i més rica del que és els seus problemes se solucionarien. Perquè només una noia molt jove i molt rica es pot permetre passejar per París al volant d’un cotxer esportiu amb els cabells al vent. Lucy Jordan no és pobra ni passa necessitats, però confon el seu desig de sentir-se atesa i escoltada (potser pel seu marit, potser pels seus fills) amb la necessitat de fer coses de persona rica.

Pel bombardeig constant dels anuncis a la televisió i el cinema americà, la repetició constant d’arquetips de luxe i sexe inabastables (o il·lusoriament abastables només si compres), de vegades sembla com si tots els problemes es reduíssin a tenir molts calés per poder-se permetre articles luxosos, grans viatges, una vida social a tot tren... Quan pel que s’hauria de lluitar de debò no és per ser ric, sinó per poder viure decentment fent el que t’agrada (cada vegada més, està esdevenint el vertader luxe), i quan també s’hauria de lluitar per tenir algú que t’escolti, cosa que ni els diners ni la bellesa poden comprar.

 

Convivència veïnal

Els veïns són els primers a criticar i els darrers a ajudar... (Per veïns no me refereixo només a aquells qui viuen en els edificis adjacents, sinó a totes les persones que viuen en un mateix barri, fins i tot en un mateix poble.)

Dubtes blocaires

He estat uns quants dies sense publicar el blog. Això no vol dir que hagi estat sense escriure, però trobava a faltar l’adrenalina de “publicar”, aquesta mena de vertigen cada cop que es pitja el botonet i saps que el que has escrit podrà ser llegit per qualsevol persona en qualsevol lloc del món en aquell mateix moment. Sé que el procés d’escriptura demana una reflexió, reposar i madurar els esborranys; en canvi el blog, encara que el text que publiquis estigui pulit, està escrit a raig fet, no es pot pas dir que el que dius en cada post hagi reposat gaire... Això no pot ser gaire bo per l’escriptura, sobretot si es tenen certes pretensions de qualitat literària... Aquest és un tema sobre el que haig de reflexionar més, potser canviar alguna cosa del procés d’escriptura... Però el fet que m’urgeixi publicar cada dia una cosa (publicar el blog és una addició), fa que no pugui veure més enllà de la pastanaga del post del dia. I si tal i com ho faig ja em sento realitzada, per què canviar res? De totes maneres, hi haig de pensar a fons, en això...

La indignació adormida

Avui m’agradaria recomanar un llibre. Probablement els que sou més seguidors d’aquest blog ja el coneixeu, perquè amb el temps he acabat comprovant que els meus lectors estan més assabentats de les millors lectures que jo mateixa (cosa que ja és dir...), i que serieu vosaltres els que m’hauríeu de recomanar llibres a mi i no al revés, o sigui que faré la recomanació però com si ja sabéssiu de què us parlo.

Es tracta del llibre Deseo de ser piel roja, de Miguel Morey, un llibre que penso que és IMPRESCINDIBLE per entendre el món que ens ha tocat viure. Escrit en forma de diari poètic, a través de l’explicació d’unes viscissituds personals per part d’un professor universitari a qui ha abandonat la seva família amb problemes d’alcoholisme i que ha estat ingressat al psiquiàtric, i que comprenem que escriu el llibre per trobar-se a si mateix, se’ns revela la vertadera essència de la nostra societat. Si ja l’heu llegit sabreu que costa una mica agafar el fil, al començament els fragments semblen una amalgama desordenada i incomprensible, però una de les coses més maques que passen en aquest llibre és veure com, en arribar la final, tot fa sentit, i es compren, no només el llibre, sinó també el missatge del llibre. I també sabem que el narrador s’ha trobat a sí mateix, ha ordenat el seu món. Aquest llibre, a través d’una de les imatges poètiques més potents que he llegit mai, la idealització romàntica del indis americans, una autèntica logopeia en tres dimensions, diu una gran veritat i no et pots tornar a mirar ni el món ni l’imperi de la mateixa manera després d’haver-lo llegit. El regust que ens deixa és espaordidor.

Si no l’heu llegit, l’heu de llegir. No podreu dir que compreu la realitat fins que no l’hagueu llegit. I, sí sí, va ser escrit molt abans de la crisi. Es quan va sortir aquest llibre que la gent, indignada, s’hauria d’haver sortit al carrer a manifestar-se. Curiosament, quan les coses anaven bé a tothom, la massa no tenia “inquietuds socials” ni desig d’anar a protestar enlloc... i el sistema era el mateix.

Pausa

Hola a tothom! Per causes alienes a la meva voluntat he fet una pausa d’uns dies, ja em sap greu no haver avisat. Espero poder tornar a publicar ben aviat. Gràcies a tots per la vostra paciència i “a l’atac”!.

Sistema=manera de ser

Jo no sóc anti-sistema, jo sóc CRÍTICA amb el sistema. Són coses diferents.

De totes maneres, també penso que “el sistema”, amb totes les seves coses negatives, és un reflex o un producte sincer o un residu de “la naturalesa humana”, amb totes les seves coses negatives...

O sigui, que els sistema és així de dolent perquè les persones som així d’egoistes...

Decisió

He decidit que d’ara en endavant intentaré no parlar més de futbol. Aquest món de passions desfermades i odis exacerbats m’intimida. Jo que em pensava que parlar de futbol era inofensiu...

Som ovelles per vocació

...quan algú té les orelles tancades, no cal que t’hi escarrassis, no seràs escoltat... (No hi ha pitjor sord que aquell qui no vol sentir.)

... la societat té els orelles tancades a moltes coses...

... els mitjans de comunicació no es dirigeixen a l’individu, es dirigeixen a la massa d’individus... el que pot entendre i mou a la massa d'individus és diferent del que és capaç de capir i pot moure a un individu concret...

La veritat al blog

Al blog, hi dius la veritat?

Si la veritat és una ametlla, el que ofereixo al blog és una ametlla garrapinyada...

Clitxés

Als països llatins, parlar de “moral” és parlar d’una fal·làcia directament: tots sabem que en un país llatí no hi ha moral; en canvi, al món anglosaxó, que són més civilitzats, parlar de moral és parlar de “doble moral”... La diferència és substancial, com es pot veure perfectament... La hipocresia és un grau de civilització, si bé en quan a graus de moral representa si fa no fa el mateix....