Ordenar

Al llibre Simplifique su vida, l’Elaine St James diu que em de llençar les rampoines que desordenen la nostra vida, i que així la simplificarem. Jo personalment, abans de llençar res, recomano ORDENAR-HO. Hi ha objectes que potser si estan ordenats sabrem millor si els volem conservar o no, si els necessitem o no, encara que sigui només espiritualment. I no ho dic només perquè m’encanti ordenar els meus objectes o perquè sigui compulsivament ordenada... Tenir el lloc on vivim raonablement ordenat, encara que tinguem molts trastos, pot contribuir significativament a simplificar la nostra vida. A més, en el moment que ens posem a ordenar ens adonarem que hi ha moltes coses que sí que podem llençar... Ara, començar a llençar a tord i a dret sense haver-hi fet una ullada abans tampoc em sembla el més recomanable... Hi ha objectes que, potser, si estiguessin ordenats voldríem conservar.

Tinc una autèntica passió per ordenar les coses, qualsevol mena de cosa, passió que arriba al seu màxim refinament en la possibilitat que em dóna l’escriptura d’ordenar les paraules, els paràgrafs i les meves idees. I precisament si no surto gaire de casa és perquè trobo que el món està ordenat d’una manera que no m’acaba de fer el pes, començant per la ordenació territorial (em refereixo a l’urbanisme) i acabant per les ments de les persones que hi ha al món, que moltes vegades pensen i actuen amb una lògica que no comprenc, i que no em sembla gens ordenada.

Al meu poble (concretament al meu barri) hi ha carrers amb plaçes on s’hi han fet cases a dins la plaça, i ja no dic res dels pobles de la costa, on s’han fet autèntics atemptats urbanístics. No m’agrada com estan posats els carrers, estan distribuïts d’una manera que moltes vegades provoca agorafòbia. El creixement urbanístic descontrolat a molts llocs ha fet perdre la mesura de l’agradabilitat humana i l’harmonia amb el paisatge. No són llocs “bells” per viure-hi, o com a mínim per passejar-hi... (i amb això no vull dir que siguin barris marginals, al contrari...)

Pel que fa a la gent... bueno, això ja ho analitzaré un altre dia. Però, què és l’urbanisme desordenat sinó un reflex de la cobdícia humana i els apetits desordenats?

Però tant les persones com l’urbanisme s’han d’aprendre a acceptar tal i com son, perquè no és pas a les meves mans canviar res més enllà de la meva pròpia vida. Aquí la passió per ordenar ha de conviure amb la capacitat d’acceptació d’una realitat desordenada, que de fet podria ser-ho molt més, i que esperem que no esdevingui pitjor ara amb la crisi. (Hi ha coses que, potser, si estiguessin ordenades voldríem conservar...)

Aparences

“Vivim en una societat on el que guanya sembla que tingui raó...”

Josep Guardiola

Eclipsi poètic

Escolto la ràdio des de l’any 1987. (Vaig començar amb els 40 principals...) Ara som al 2011. Fa... 24 anys que escolto la ràdio.

En aquest 24 anys, MAI, absolutament mai, havia sentit a parlar de poesia  a la ràdio. Com a molt havia sentit recitar algun poema o havia sortit la paraula “poesia”, o algú havia dit alguna cosa poètica... però mai havia sentit una tertúlia de poetes parlant de poesia.

Ahir, 31 d’agost de 2011, com en un eclipsi que es dóna un cop cada x anys...: al migdia, a Catalunya Ràdio, parlen de poesia durant una hora. Al vespre, a Rac 1, parlen de poesia durant 20 minuts. Ambdós programes són tertúlies on un o més poetes parlen de poesia amb el presentador o presentadors, com si la poesia fos una cosa... existent!

Després de 24 anys... dues racions el mateix dia! Es tracta d’una coincidència? Deu ser la crisi? Què ens està passant? Els antics maies es pensaven que els eclipsis volien dir alguna cosa... Vosaltres creieu que és un senyal diví?

La cultura del click

Ahir vaig sentir per la ràdio (al programa d’en Jordi Beltran No hi som per festes, gran programa!), un que deia que des que té internet li costa molt més concentrar-se en fer una sola cosa a la vegada i que, davant la gran quantitat d’estímuls que li arriben de la xarxa, la seva atenció està  molt més dispersa...

D’això em sembla que ja n’havia parlat alguna vegada. Estem acostumats a fer “click” quan fa gaire estona que estem per una cosa, i a saltar directament a una altra, i després a una altra... Sense que ens arribem a adonar que em perdut el fil del primer raonament saltem al següent sense ordre ni concert i no parem gaire atenció en cap dels salts que fem.

Conec una “pàjara” que deia que no li agradaven les postes de sol perquè no es podia fer “click” per fer que el moviment de l’astre anés més ràpid...

Personalment, m’he observat i m’he adonat que la “cultura del click” que tinc quan estic a l’ordinador es trasllada als meus hàbits de lectura fora de l’ordinador, i només puc llegir cada llibre una estona curta i necessito passar a una altra cosa... Es el meu famós picoteig que ja vaig explicar. I pensar que Pla es podia passar quatre hores seguides concentrat llegint el mateix llibre!

Doncs, conclusió: ferm propòsit per la tornada a col·legi! Em proposo ser capaç de concentrar-me més estona en la mateixa cosa, entenguis el mateix llibre, propòsit que es fonamental si es vol llegir amb una mica de profunditat.

Ara, la cosa és que ara, a pessics, m’hi dedico una estona llarga cada dia. Potser, si deixo els pessics i miro de fer per força un esforç més prolongat, acabaré rebutjant l’activitat de llegir...  Es preferible fer poc però anar fent, o voler fer molt i no acabar fent res? A més, és que això del picoteig s’adapta molt a la meva manera de ser i a com treballa el meu cap... sense que jo em consideri una persona dispersa. Al cap i a la fi jo sempre dic que ens hem d’acceptar tal i com som, també en les nostres parts negatives. Val la pena intentar modificar els meus hàbits, o haig de saber aprofitar amb alegria els avantatges dels que ja tinc?

Per què... quin és l’objectiu? Ser una bona escriptora, oi?

Hi pensaré...

Èpica

“Subgènere dins de la poesia que compren aquells poemes que expliquen històries, y entre ells en especial els d’extensió considerable. Els poemes èpics, també coneguts simplement com èpiques, tenen com a tema successos històrics o mitològics importants en la fundació o el destí d’un poble, i acostumen a commemorar els fets d’una figura llegendària, presentant, a través seu, models ideals de comportament.

Les històries que inspiren algunes de les grans èpiques de la Humanitat han estat transmeses oralment a través dels segles, abans de ser escrites y associades al nom d’un autor. Per això fan servir recursos i fórmules que apunten a captivar l’atenció del públic i a facilitar la memorització dels versos i la identificació dels personatges. Fan servir un llenguatge simple i directe, de descripcions vívides i metàfores impactants, i entre els esdeveniments que narren destaquen les batalles, els viatges i els encontres amb éssers sobrenaturals.”

Les obres èpiques

“Es considera la èpica mesopotàmica del Gilgamesh com la més antiga entre les que s’han pogut conèixer. A Occident, aquest tipus de poesia l’inauguren la Il·líada i la Odissea d’Homer (s IX-VIII a.C.) i continua amb Hesiode, les obres del qual son més exactament poemes didàctics. A Grècia, les èpiques eren recitades i normalment modificades per els rapsodes, i servien com a models per l’estudi de la dicció i la gramàtica.

La Eneida, del llatí Virgili, es considerada una èpica secundaria, per no ser el fruit directe d’una tradició heroica sinó una adaptació composta per l’autor, amb finalitats específicament artístiques. A l’Edat Mitjana es van escriure famoses èpiques primàries, com el Cantar del mío Cid a Espanya, la Cançó de Roland a França, Els Nibelungs a Alemanya i el Beowulf a Anglaterra. El Renaixement va produir èpiques secundaries de gran qualitat com El paradís perdut, de John Milton, i Orland furiós, d’Ariosto.

Les escasses composicions èpiques posteriors a aquest període s’ha apartat de les convencions i els propòsits originals de la poesia èpica.”

Somni

L’altre dia vaig somniar que l’Aniset guardava el seu móvil al meu armari... Vosaltres creieu que això és un somni eròtic?

Tristesa

Estic trista per això que els està passant a les ràdios. Em sembla una vergonya que els clubs de futbol exigeixin quantitats milionàries a les ràdios per fer la seva feina, quan és evident que la ràdio no treu espectadors a la tele ni disminueix a la gent que va als estadis. M’estranya que exigeixin unes quantitats que la mateixa activitat radiofónica no genera, em sembla una decisió económicament absurda, i demostra que els dirigents esportius d’aquest país són uns molt mals gestors, uns pesseterus només disposats a arreplegar... I demostra també que la seva mala gestió els fa estar desesperats. Espero que se solucioni.

Ironitzant la caritat

"_ Si tinguessis tres mil cases, me’n donaries una?

_ Es clar que sí!

_ I si tinguessis dues camises, me’n donaries una?

_ No. (Les dues camises les tinc de debò!)"

(Gomaespuma)

* * *

Amb els anys que fa que la classe mitjana del primer món dóna pel tercer món... no creieu que ja s’haurien de començar a veure resultats? O el resultat és precisament que no aixequin el cap?



Alguna cosa més

“La seva lluita contra el materialisme, la pobresa espiritual, la mercantilització de tot, l’egoisme miserable (oposat a l’amor propi) continua sent tan necessària com sempre.”

“...quan sembla que es vol reduir l’home a consumidor, votant i espectador de futbol, criatura que té com a única responsabilitat treballar i com a única llibertat comprar...”

“Avui que més que mai es confon la saviesa amb el coneixement i el coneixement amb la informació, és necessària la profunditat.”

Joan Solé

Romàntics anglesos. Poesia, veritat i vida.

L’espiritualitat dels objectes

L’altre dia escoltava una entrevista per la ràdio en que l’entrevistat va dir un cosa molt encertada en que ja hi havia pensat així per sobre algunes vegades. Va dir que els usuaris d’internet de vegades acumulem arxius i informació als nostres ordinadors com aquell que té la síndrome de diògenes. (La síndrome de diógnes és aquella malaltia que pateixen els que remenen els cubells de les escombraries buscant objectes.) Els que tenen la síndrome de diògenes no poden evitar acumular objectes, encara que siguin objectes que per a ningú altre tinguin cap mena de valor, i són incapaços de llençar mai res. La síndrome de diògenes té el seu refinament en el col·leccionisme, suposo, en que ja no s’acumulen objectes a l’atzar sinó aquells objectes relacionats amb la col·lecció que es fa i que interessen particularment. No cal ser molt espavilat per deduir que els que acumulem llibres compulsivament patim una versió cultural de la síndrome de diògenes, o d’aquesta necessitat d’acumular coses que per els altres no tenen cap mena de valor.

Però jo parlava dels materials que acumulem als nostres ordinadors: pel·lícules, música, fotografies... i que podem trobar fàcilment remenant en aquest cubell inacabable que és internet. Si tens un piset petit en què no hi caben gaires coses, pots omplir disc durs i pen-drives d’objectes virtuals i sadollar així la teva necessitat d’acumulació. Paradoxal és el cas de l’adolescent que té al seu ipod 5000 cançons de Caetano Veloso i que llavors només escolta realment a la Shakira... De les coses que ens baixem d’internet, quantes les fem servir realment i quantes les tenim només pel nostre afany d’acumular? (Aquesta pregunta també es podria aplicar als objectes del món real que acumulem al nostre voltant.) Les coses que acumulem però no necessitem realment, pel fet de ser-hi i “pesar” a les nostres vides, representen un llast? Omplen el nostre “horror vacui” però ens impedeix veure l’essencial? O simplement els objectes que ens envolten i que són “nostres”, encara que no els necessitem, ens acompanyen en el nostre camí per aquest món ple de solituds humanes? En el nostre món de producció en sèrie on la vida dels objectes està regida per l’obsoletisme s’ha perdut la relació espiritual amb cada objecte únic i personal que determinaria el caràcter distintiu de la nostra individualitat. Només les persones amb molts recursos i que tinguin molt bon gust es poden permetre acumular objectes realment valuosos, únics o de gran bellesa estètica, fets per durar. A la resta se’ns permet el plàstic i la tecnologia.

L’ésser humà és el gran acaparador, i a mi m’ha costat molt aprendre a no ser compulsiva en les meves recerques per la xarxa, aprendre a no acumular dades per acumular-les, i llavors no tenir mai temps per llegir-m’ho bé. (També amb els llibres, aprendre a no comprar llibres a la babalà.) Però saber que al final gairebé tot el que tinc acumulat està relacionat amb la consecució del meu objectiu a la vida em dona una mena d’ordre interior. Ja que no puc evitar sucumbir a la meva necessitat de tenir coses, miro d’acumular-les seguint una lògica, lògica que procuro que no estigui dictada pels mitjans de comunicació ni per la necessitat de fer grans despeses. Diu que no s’ha de tenir, s’ha de ser. Per això procuro que el valor de les coses que tinc no s’acabi en el plaer de posseir-les, en satisfer l’afany d’acumulació, sinó posseir coses que també m’ajudin a ser, que sadollin el meu esperit i no només el meu instint. D’aquí a fer-se col·leccionista de llibres, hi ha un pas molt petit...