Dues ocurrències

Veïna xafardera: que sou molt creients a casa teu, nena? Ahir al vespre sentia música de missa...

Clarissa: era Bach, senyora...

Veïna xafardera: què vol dir Bach? Vols dir un parent d’en Josep Maria Bachs? No sabia que tingués un parent capellà...

* * *

Estic esperant amb candeletes que vingui en Cesc i tota aquesta pesta de periodistes esportius tinguin un orgasme col·lectiu en directe i per antena... Serà digne de veure’s.

Clàssics accessibles

Què vull dir amb això que Hemingway i Scott Fitzgerald són “accessibles”. Doncs simplement que si algú que no està acostumat a llegir gaire intenta posar-s’hi amb una obra seva, té més possibilitats que li agradi que amb altres autors també considerats clàssics, però que potser són més espessos per algú que no estigui acostumat a llegir habitualment. Vol dir això que aquest autors són menors? No, perquè també tenen un nivell de lectura que pot agradar a algú que llegeixi habitualment i busqui alguna cosa més en la lectura, a part del nivell més accessible (de seguir la trama) que pot atraure a un lector no tan preparat.

Aquesta capacitat de funcionar a diversos nivells de lectura es veu molt bé en Kafka, per exemple, on hi ha lectors que es queden en la simple trama del protagonista rebutjat i les seves viscicituds i en canvi altres aconsegueixen bucejar fins a la metàfora terrible de l’experiència humana que representa.

El Vell i el mar és un llibre que pot semblar fins i tot senzill, en que tot es redueix a una simple trama graciosa, i això pot atreure a una mena de lectors que ho entenen de seguida, però en canvi pot ser llegit com un text mític i fins i tot místic... O El gran Gatsby, que té un tercer nivell de lectura molt refinat sobre com ens veiem els uns als altres i en canvi hi ha qui es queda en l’incident del crim, o, ja a un nivell més elevat, amb la idealització de la derrota que representa.

També hi ha una altra manera de llegir aquest llibres, que es com a escriptor, sent conscient dels recursos estilístics que utilitzen els seus autors, de l’estructura i de les metàfores que fan servir, de la netedat de les seves frases, i que permet admirar-los realment.

Ara, estic segura que si aquest dos escriptors són utilitzats com a exemple en el llibre de què parlava al post anterior és perquè d’alguna manera representen allò que sembla que tot bon escriptor actual hauria de ser capaç de fer d’una manera senzilla... Encara que a la realitat no sigui així, i escriure amb la senzillesa que ho fan aquest autors sigui molt difícil.

A més, també són de les “darreres incorporacions” a la llista dels clàssics i això els fa més propers i fàcils de llegir per un lector d’avui en dia (vull dir que en comparació amb els clàssics medievals o decimonónics pot semblar que són una altra mena de clàssics, uns clàssics que s’entenen, i com que s’entenen hi ha qui li pot semblar que no són tan clàssics com els llibres ferragosos i difícils que no s’entenen sinó és amb molt més esforç...). Els entenem més bé perquè són d’una època més actual i el món de que parlen ens és més proper.

O sigui que el que volia dir amb això que són “accessibles” és que els llibres d’aquest autors (o alguns dels llibres d’aquest autors) fan de bon llegir per un lector actual que no estigui acostumat a llegir gaire, però que també agradaran a lectors més exigents.

Adéu a la qualitat (o no)

El professor Jordi Llovet, al seu llibre Adéu a la universitat, critica els blogs dient que entre la literatura blocaire no hi ha cap clàssic com els clàssics del segle XX, per exemple. Ell cita a Hemingway i a Scott Fitzgerald, com a exemples de literatura de qualitat (però "accessible") al nivell de la que no aconseguirien arribar avui en dia els blogs. (Jo només li preguntaria quants dels llibres que es publiquen en el nostre temps, que publiquen professionals de la literatura, arriben a aquest nivell.)

Jo crec que aquesta no és la manera bona de mirar-s’ho. Quan Hemingway i Scott Fitzgerald escrivien, potser se sabia que eren bons, però no se sabia que serien clàssics del segle XX. I estic segura que al seu temps hi havia autors de tan o més prestigi literari que ells dels que ara no se’n parla. També hi havia molts autors dolents dels no se’n parlava llavors ni se’n parla ara. (D'escriptors dolents n'hi hagut sempre.) Doncs actualment és el mateix: els autors bons d’ara, ja sigui en blog o en llibres publicats, no se sabran fins d’aquí a 50 anys. Llavors se sabrà què ha perdurat. Per tant dir que la literatura blocaire no té nivell basant-nos en que no s’ha produït cap clàssic per aquest mètode és una bestiesa, perquè la cosa no fa prou temps que rutlla i no és possible cap mena de perspectiva històrica. Si d’aquí 50 anys resulta que no perdura res de res, absolutament res, -per perdurar vull dir que es pugui llegir i que tingui sentit, que digui alguna cosa-, doncs si no perdura res del que escrivim els que escrivim blogs ara, llavors li donaré la raó al senyor Llovet en això que no hi ha nivell. Es clar que d'aquí 50 anys tots calbs...

Jo hi veig molta qualitat, als blogs. Com a mínim textos que m’interessen. Es clar que la qualitat és més en el gènere de no-ficció diarístic, de gent que explica sincerament les seves vivències amb tota la força del seu moment històric i interessos actuals, que no pas en grans obres de ficció o assajos molt pensats, però tot arribarà... Però per això encara tenim els llibres.

L’hora de la xocolata

Resulta que ens agrada molt la xocolata, no ens en podem estar, i de tan en tan ens n’enviem una tauleta sencera coll avall i llavors ens sentim culpables...

Solució: crear a la nostra vida “l’hora de la xocolata”, aquell moment especial del dia en que, sols o en companyia, ho parem tot un moment per gaudir de dues preses de xocolata –no en calen més-; fent-ho cada dia a la mateixa hora, un moment especial que ens haguem reservat, evitarem caure en temptacions “majors” i sentir-nos culpables indiscriminadament. I gaudirem autènticament de la xocolata.

Encara que jo mai m’he sentit culpable per menjar-me una tauleta tota sencera, i sentir-se culpable per menjar xocolata em sembla una bestiesa.

Aixecar el vesper

“Una vegada, algú que moderava un grup de correu internacional em va dir, que, per Internet, si no es volien tenir polèmiques, sobretot entre gent de països diferents, hi havia tres temes que s’havien d’evitar: el futbol, la política i la religió.”

Això ho vaig escriure jo el 24 de gener de 2009. Pressumptuosament m’atrevia a dir que de política i de religió no m’interessava parlar-ne, però que de futbol en continuaria parlant perquè em semblava un tema inofensiu.

L’altre dia vaig sentir això per la ràdio:

“En el món del futbol hi veig uns odis que no veig en altres àmbits aparentment més importants; uns odis que no veig ni en la política, ni en les finances, per exemple.”

(tertulià radiofònic)

Ostres... i si la persona que em va dir això d’aquests tres temes “prohibits” (futbol inclòs) tenia raó?

Vacances forçades

Buenu, tants dies sense poder publicar el blog... Ja em sap greu, tenia un problema tècnic, no és pas que estigués de vacances ni res d'això. Ara, sé que molts de vosaltres sí que ho sou, de vacances...

Aquest cinc dies ha estat com si algú amb qui hagués estat parlant cada dia m’hagués abandonat. Ja m’ha passat diverses vegades a la meva vida, això, al final he après a trampejar-ho, però em pensava que el blog precisament mai m’abandonaria. (I el cas és que he patit més en sentir-me “abandonada” pel blog, que per algunes persones de carn i ós... No sé si això diu gaire a favor meu... Ara, sempre sap greu, això...) I és que m’adono que el blog, més que per ser una part de la meva obra literària, és important per mi com tenir algú amb qui xerrar... o fins i tot més important que això... (O sigui que si alguna vegada dic alguna bestiesa, és perquè per mi això és com una conversa informal amb una persona amiga, no res solemne o important o que em pugui conduir a assumir responsabilitats.) Fins i tot sóc conscient que al blog he dit coses que potser no les diria a gaire gent del meu voltant...

Quan no existia això dels blogs podia dir perfectament que escrivia per mi mateixa, que no era necessari que algú s’ho llegís (tot i que havia intentat que algú s’ho llegís, algunes vegades). Però un cop he provat això del blog, això de la publicació instantània... Seria dir una mentida dir que podria tornar a quan això no existia i ningú podia llegir els meus escrits... Publicar intantàniament m’ha enganxat moltíssim, i si hi hagués de renunciar hi patiria, he patit aquests dies...

Buenu, doncs res, “a l’atac” altra vegada!

Sense la llengua fora

Aquest Tour va passar dues vegades: el ciclista arriba dalt del port després d’un ascensió èpica guanyant l’etapa i deixant-los tots amb la llengua fora rera seu, i quan arriba dalt està fresc com una rosa, ple d’energia i d’eufòria per haver guanyat, tant que sembla capaç de començar a pujar una altra muntanya en aquell mateix moment. Això, en comptes d’arrossegar-se pels terres de cansament després de l’esforç d’haver guanyat l’etapa, que és el que seria lògic. Després del que han fet els ciclistes haurien d’estar esgotats, y en canvi en aquests dos casos va ser evident que els sobrava energia... Aviam, senyors ciclistes, facin el favor de fer cara de cansats quan guanyen épicament una etapa, que ja prou convida el ciclisme per si mateix a pensar malament, com perquè vostès es dediquin a fer saltets després d’una prova tant dura...

La hurmiga

Sé que hi ha a qui La humiga, aquest personatge que em deixa comentaris atrevits, no li cau bé. Fins i tot hi ha qui està gelós de l’atenció que li dedico i dels diàlegs tan sucosos que tenim. Només voldria dir que, abans de criticar a La hurmiga i ficar-vos de peus a la galleda, vosaltres que sabeu informàtica i podeu mirar adreces ip i tot això, us assebenteu bé de qui és la hurmiga. No voldria que ningú en sortís disgustat, de la meva relació amb La hurmiga...

Pesta de periodistes esportius

Aquest periodistes esportius són la pesta. Quan tenen un jugador que ve de fora, no paren de dir que és un mercenari, que no sent els colors, que juga pels diners... En canvi, quan tenen un jugador que es de casa que sent els colors, mai és prou bo per jugar al barça...

Això ha passat en el cas d’en Bojan, per exemple. Tenen un jugador de casa que és boníssim, que sent els colors de debò, pel que no s’ha hagut de pagar res, i què fan? Defenestrar-lo frívolament.

Me’n recordo quan en Ronaldinho tenia problemes. Mentre la cosa va estar d’actualitat, mai van dir quins eren aquest problemes. En canvi, quan ja feia tres anys que era fora i la cosa ja no interessava a ningú, a un periodista, en el fervor d’una tertúlia, se li va escapar que en Ronaldinho tenia problemes amb la beguda. A mi m’hagués agradat saber-ho quan tocava, això, no tres anys després, quan ja ni me’n recordava d’en Ronaldinho. Perquè, tot i que molta gent ho sabia, mai ho van dir oficialment per la ràdio. Aquest periodistes es saben molt de guardar-se la informació. En canvi quan convé saben ser lo bocamolls que calgui.

Ara resulta que en Bojan ha tingut un problema amb en Guardiola, però no hi ha manera de que diguin quin ha estat aquest problema, tot i que fora de micro hi deu haver molta gent que ho sap. Espero que d’aquí cinc o sis anys, quan ja no interessi a ningú, se li escaparà a algun periodista per antena i els simples mortals ens n’assabentarem. Cosa que em fa molta ràbia, perquè, els periodistes, hi són per informar en general o només per dir el que convé quan a algú li convé?

De totes maneres, jo tinc el pressentiment que en Bojan tornarà per triomfar al barça, amb en Guardiola d’entrenador...

La sort del normal la desitja el subnormal

L’altre dia em vaig trobar un company d’institut que em va dir “estic llegint el llibre tal”, cosa que em va estranyar molt, i em va fer la impressió que m’ho deia per impressionar-me, perquè sap que a mi m’agrada molt llegir. El cas és que vaig tenir la impressió que el llibre no li agradava, que només el llegia per poder dir que l’estava llegint, no a mi en concret, sinó  a la gent del seu voltant (que estic segura que es pensen que és un pedant). A mi aquesta actitud em sembla una bestiesa. Si pots passar per “normal” i tenir amics i relacions normals amb els altres, (i aquesta normalitat relacional i tot el que té amb comú la normalitat vindrà de que nous trenqueu el cap amb els llibres, precisament), és una bestiesa pretendre “llegir”, sobretot pretendre llegir llibres “difícils”. Si es llegeixen segons quina mena de llibres, es millor amagar-ho... Si es pot passar per normal, no cal llegir. O com a mínim, intenteu explicar que llegiu només best-sellers i llibres d’autoajuda, per no desentonar i tenir tema de conversa amb els altres normals, i deixar els llibres “elevats” pels que estem sols i no tenim més remei que passar la vida amb “pocos y doctos libros” perquè la gent normal no ens compren i no els agrada parlar amb nosaltres de temes elevats. O sigui, el meu consell: si podeu passar per “normals” que no llegeixen o que llegeixen només llibres per gent que no llegeix, no us trenqueu el cap per intentar cap lectura més ambiciosa, que en aquesta vida no hi ha res com ser normal o passar per normal... A més, segurament tampoc us agradaria llegir segons què, que segons quina mena de llibres son un rotllo patatero, i per fer les coses a disgust val més no fer-les.