Criticant el twitter

Estic farta de sentir per la ràdio com, amb gran esvalotament, diuen: “Això ha estat trending topic!”, com si fos qui sap què, quan en realitat, existeixen els trendings topics patrocinats, i qualsevol que vulgui i es retrati pot aconseguir que el tema que vulgui sigui trending topic... (o sigui que la llista de trending topics del twitter és tan autèntica com els quaranta principals o la llista dels més venuts per Sant Jordi...). Jo no he vist mai el twitter per dintre, però no sé perquè m’afiguro que no es deu poder distingir el trending topic patrocinat del que ho és per mèrits propis... i en canvi tots aquí emocionats per si una cosa és trending topic com si fos qui sap què... tan idiotes som tots plegats?

A favor de la pedicura casolana

Avui toca un post frívol i intrascendent, que no sigui dit...

Us heu fixa’t en la revista, aquesta setmana? Heu vist les cares inflades i hiper-botoxades de la Nicole Kidman i la Barbra Streisand? Fan mitja por! Quin horror! Qui enreda a aquestes actrius perquè es deixin fer això? I elles es deuen pensar que els queda bé... Jo no dic que no els hagin marxat les arrugues... però no es veuen més joves. Es veuen sense arrugues, però no joves i guapes... Quin horror acabar així i per postres pensar-te que estàs estupenda! (Perquè a elles tothom els deu dir que queden estupendes, sobretot els de la clínica on s’ho han fet...) I en realitat han quedat com monstruitus. I tot per no saber acceptar l’edat que tenen i no saber retirar-se dels flaixos.

També m’he fixa’t que, la Kidman, com que en el fons deu saber que de cara ja no llueix, li ha agafat per ensenyar les cames i els peus, que al contrari que altres actrius més atropellades, té estupendus.

O sigui que quan la cara ja no llueix sempre et pot quedar ensenyar els peus...

Cosa que em porta a prendre una decisió transcendental a la meva vida: a partir d’aquest estiu, em començaré a posar crema als peus!

Que bonic que seria morir-se...

Que bonic seria morir-se...

Que bonic seria morir-se un diumenge a la tarda, a l’hora de la migdiada, després d’haver-te regalat un bon arròs del diumenge...

Que bonic seria deixar-se morir mentre dormiteges, i sentir que mai més, mai més sentiràs a ningú que el critica, mai més sentiràs a ningú que et manipula, mai més et sentiràs exclosa del vincle que uneix als altres entre ells...

Que bonic seria morir-se i sentir que mai més ningú el farà patir...

Que bonic seria sentir que el patiment s’ha acabat per sempre...

... però... i si no s’acaba tot amb la mort? I si la mort no és la fi del patiment? Això sí que seria una mala jugada!

Preocupació

A mi no em preocupa anar a l’infern quan em mori. El que realment em preocuparia és anar a parar a un lloc ple de gent...



Possibilitats

Si una cosa està permesa i tothom la fa... si tu no la fas... vol dir que tens algun problema? Necessàriament?

(Beure, tenir parella, viatjar...)

Picors

Cada cop que em veu és com si (ella) tingués puces. Ara, ben segur que té xicot. Aquesta mena de noies sempre tenen xicot. És un “bé” material, un xicot, una inversió. I no es tracta d’engegar a rodar una carrera matrimonial prometedora per unes puces de no-res...

Símptoma del nostre temps

“Aquesta necessitat de viure aixordat és un dels símptomes reveladors de la por.”

De los modos de decir en silencio

No sufrir compañía

Ramón Andrés

Algú que mani

És trist dir això, però, en un territori, perquè s’hi visqui bé i les màfies no s’hi instal·lin, el govern ha de ser la màfia més poderosa. (I per govern no vull dir cap dels partits que es reparteixen el poder). El dia que això no passa la impermeabilitat a les màfies corruptes comença a fer aigües per tot arreu. S’ha de tenir una màfia principal forta. Perdó, volia dir un govern fort. És així de trist.

... és una idea fatxa, aquesta? I la realitat? És que la realitat no és "fatxa"?

Context adeqüat

Quan, als 20 anys, vaig començar a pensar en ensenyar el que escrivia, em vaig trobar amb un problema que llavors em va semblar irresoluble.

Estava acostumada que quan parlava de vegades deia frases espontànies que feien riure a la gent, que xocaven en un context molt planer i popular. I em feia por que, aquesta mena de frases, traslladades a l’escriptura, també fessin riure.

El problema que tenia era com crear un context per poder dir coses profundes sense que quedessin fora de context ni semblessin pedants ni fessin riure.

En el motlle d’una novel·la això no era capaç d’encabir-ho (vaig provar d’escriure’n una), i vaig passar molts anys pensant que el problema no tenia solució. Ara, amb el blog, i després de molt temps de no pensar-hi, sembla que la cosa s’ha resolt una mica, tot i que no tinc clar que moltes de les coses que escric no facin riure, sobretot a aquesta gent tan “normals” i tan segurs d’ells mateixos. Es a dir, no tinc clar que el meu blog no faci riure a la “sabiesa popular”. Però com a mínim sento que tinc el context adequat per dir tot el que vull dir, encara que sigui una mica... no diré profund, perquè tampoc puc pretendre grans volades intel·lectuals en un simple blog, però bé, vull dir encara que sigui la mena de cosa que no pugui interessar a ningú.

O sigui que aquest context del blog és una gran troballa per la meva escriptura.

Com els Rollings

Sabeu que hi ha un Rolling Stone, -no sé exactament quin-, que va pel món dient que si no hagués estat músic li hagués agradat ser bibliotecari i te a casa seva una biblioteca enorme, que és una de les biblioteques amb més llibres sobre el rock’n’roll que hi ha al planeta Terra? Ostres, que en saben aquest ricatxos de viure bé!

(Si jo dic que col·leccionar llibres és un plaer superior a drogar-se, els meus lectors poden pensar que ho diu algú que no ha sortit mai de casa, que no ha sortir de l’ou, i que no té experiència del món i que què sap... ara, si un diu un Rolling Stone, ningú no es pensarà que ell no té “experiència en el món”... – Encara que no sé perquè em sembla que aquest Rollings combinen exel·lentment bé tots els plaers possibles...-)