Admonició

M’ho dic a mi mateixa: trobar-ho tot malament no és el mateix que tenir “esperit crític”...

Autors poc comercials

Vaig començar a fer el blog el desembre del 2005, per tant podríem considerar que el primer any de fer el blog fou el 2006. Doncs el segon any de fer-lo, el 2007, els blogs es van posar de moda i durant ben bé un parell d’anys (2007-2008) van rebre moltíssimes visites de gent que no eren pròpiament del món dels blogs, gent que ara són al llibre de cares o a les piulades, que és el que està de moda ara. El meu blog mai no ha tornat a rebre tantes visites com aleshores... (Des que els blogs ja no estan de moda en això de les visites sembla que el meu blog hagi caigut en un forat negre...) Poquetes, però molt fidels, això sí. Quan es rebien tantes visites jo no era conscient que allò era per la moda dels blogs, no pel blog en sí, però al final la realitat que el meu blog no interessa a gairebé ningú s’ha imposat... Ai... (Tampoc voldria ploriquejar... estic molt contenta amb els lectors que tinc, però és evident que a algú que escriu li agrada ser llegit pel màxim nombre de persones possible.)

Doncs, me’n recordo que en aquella època jo tenia un comptador on podia veure la gràfica de la gent que m’entrava. I me’n recordo que em vaig fixar que a partir d’un dia en concret la gràfica queia en picat... Es a dir, que a partir d’un dia en concret les visites es reduïen a la meitat. No cal dir que vaig anar de seguida a veure quin era aquest post que em reduïda les visites a la meitat... I sabeu quin era? El 2006, al començament, jo m’havia fet el propòsit de llegir una llista d’escriptors, i en el post en que baixaven les visites, que ja devia ser del 2007 o del 2008,  feia precisament un repàs de com estava la cosa, com havia evolucionat en el meu camí de llegir-los, els llibres que ja havia llegit i el que em mancava llegir... Sabeu quin eren aquest escriptors? Auden, Brodsky, Akhmàtova, Ashbery, Zagajewski, Torga, Sarduy i Mandelxstam. Es a dir, que quan vaig dir que continuava llegint a aquest escriptors vaig “espantar” a la meitat dels seguidors del blog, que van fugir com un estol d’orenetes a la tardor... Quina desil·lusió.

En fi, que jo voldria ser llegida, però em sembla que per tenir una audiència majoritària s’han de fer algunes concessions i parlar del que es parla a la tele, cosa que de moment no vull pas fer. O sigui que si no parlo de temes més comercials no és perquè no sàpiga així una mica per sobre què és comercial i amb què tindria més visites, sinó perquè a mi m’interessa parlar de lo meu. I de moment així continuarem. A més, si aquest escriptors a qui vull assemblar-me no són comercials, per què ho haig de voler ser jo?

Això ja és vici

Bueno, ja està. No us preocupeu, no n’hi haurà més. No en publicaré 17 de cop com vaig fer aquella vegada! Els que us en recordeu ja devíeu estar patint...

Avui he fet aquesta publicació de posts breus perquè escric més del que publicar un post per dia pot abarcar, i faig un esforç per publicar només un post al dia per respecte als meus lectors, però em van quedant posts acumulats als que he de donar sortida d’una manera o altra. Ja sé que si es pretén ser una escriptora llegida no es pot abusar de la paciència del personal, i ja m’han dit alguna vegada que escric massa, però en principi això només ha estat una cosa puntual que ha passat avui, i demà el blog tornarà a la normalitat.

O sigui que això ha estat una publicació-escombra per donar sortida a tot de posts que se m’havien anat quedat acumulats. Gràcies per la paciència.

Recerca de respostes

“La religió és per la majoria; la filosofia continua siguen per a uns pocs. Però són la mateixa recerca de respostes.”

De los modos de decir en silencio

No sufrir compañía

Ramón Andrés

Antídot

Si has viscut una vida plena, no et fa por morir-te. (Per vida plena no vull dir la vida d’una persona rica, però si d’algú amb les necessitats bàsiques cobertes, amb algú a qui estimar, que s’hagi realitzat i amb més d’una lectura elevada...)

Puntualització

Jo no dic que Kafka estigués boig. Jo només dic que les seves obres poder ser interpretades, també, com a metàfora de la bogeria, en concret de la que pren la forma de mania persecutòria. Ara, ningú em convencerà que com a persona de carn i ossos Kafka devia ser gaire normal...

Kafka va aconseguir allò més difícil: va aconseguir posar la bogeria en l’escriptura, i passar per una persona normal.

Explicar la veritat

La gent demana als escriptors el mateix que necessita dels seus amics: que els diguin la veritat... Ara, de vegades “la veritat” canvia segons els ulls amb què ens la mirem...

Donant informació

Abans de fer una recerca per internet, ens hem de preguntar... vull que els del cercador sàpiguen això de mi?

Blog clausurat per yuyu

Davant els temes tètrics, angoixants i més aviat espessots tocats darrerament per aquest blog, la direcció ha decidit clausurar-lo per un dia, per donar un merescut descans als escassíssims lectors (no m’estranya) que una vegada més fan gala de la seva paciència inesgotable (i inenarrable). Donarem permís per tornar a publicar el blog de seguida un cop se’ns asseguri que només es parlarà del barça, de la Shakira i de lo ben plantat que és en Piqué. Queda dit.

El problema de la mort

Un dels problemes amb la nostra pròpia mort, excepte en el cas de desig de suïcidi, és que ens ho agafem com a una cosa personal; en el moment d’enfrontar-nos-hi, ens sembla que és una cosa que només ens passa a nosaltres; com que és una cosa que hem de fer sols indefectiblement, ens sembla que és injust que ens passi precisament a nosaltres precisament en aquell moment: “vull morir-me, però encara no...”

Però, una cosa per la que ha passat i passarà TOTHOM fins a la fi dels temps... pot ser tan difícil? Vull dir que hi ha tantes persones que han mort abans que nosaltres... Tothom, de fet. Això sol ja hauria de ser com una mena de coixí contra la por, no hi pot haver res més natural. (Tot i que la por animal envers la mort també és perfectament natural.) Imagineu-vos el càstig que representaria una vida eterna carregada de xacres... Si hem pogut fer el que havíem vingut a fer en aquesta vida, si hem tingut una vida en la que hem estimat i ens han estimat, si som capaços de sentir que hem aprofitat el temps i que hem viscut de debò i que el nostre temps s’ha complert, una cosa per la que passa tothom no pot ser tan difícil...

La gent no té por de morir-se: la gent té por de no haver viscut. I el bombardeig dels mitjans de comunicació no ens ajuda gaire a viure de debò i a acceptar que algun dia el nostre temps s’acabarà com a una cosa natural. Arribarà l’hora de morir-nos i ens adonarem que se’ns ha escolat mitja vida pel desguàs mirant la tele... Els mitjans de comunicació de masses estan d’esquena  a les veritats de la vida, tot i que ens manipulen segons aquestes veritats. Mirar la tele no et prepara per afrontar la mort amb serenitat, en canvi llegir, conversar, somniar... dedicar temps a la vida interior sí que ho fa.

Tothom mor. Morir-se no pot ser tan difícil.