Pastoreig

La tele és el pastor que ens pastura...

La famosa caixa tonta

“La televisió no és la caixa tonta; la televisió és la caixa intel·ligent per a la direcció de tontos...”

Fabián Ortiz

Èpica medieval

Fa cosa d’un parell de mesos vaig acabar de llegir el Cantar de los nibelungos. Es tracta d’un cantar de gesta medieval germànic, un dels més bonics que es conserven i un dels que més es pot fruir llegint-lo avui en dia.

(També s’ha d’aclarir que aquest Cantar de los nibelungos no té res a veure més que en el nom, en el nom d’alguns personatges i algunes escenes anecdòtiques –com la de l’or enfonsat al riu-, amb tota la història que es va inventar Wagner per la seva Tetralogia L’anell del nibelung, i que no queda clar d’on la va treure.)

Doncs vaig començar a llegir el Cantar de los nibelungos perquè em vaig trobar, remenant uns papers per casa, uns apunts de la classe de literatura de segon de BUP, i allí hi havia uns extractes del Cantar de los nibelungos, concretament centrats en el personatge de Krimilda. Quina dona més terrible! Això em va encendre la curiositat i em vaig comprar el llibre i em vaig decidir a llegir-lo tot. No anava tan equivocada amb la primera impressió que m’havia fet la tal Krimilda. Quina dona! Aquell que va escriure que “la dona és el diable” ho va fer pensat en algú com Krimilda?

La història es divideix en dues parts. La primera és el Cantar de Sigfrid, en que es narra com Sigfrid es guanya el dret de casar-se amb Krimilda, com són molt feliços,  i com dues indiscrecions d’ella el porten a trobar-se més aviat del que voldria amb els seu destí. De fet, en tal i com estan descrites les gestes de Sigfrid en la darrera part d’aquesta primera part ja es veu que aquest personatge lleparà. Fa tantes gestes i ho fa tot tan bé que ja es veu a venir que algú tan perfecte no és d’aquest món i aviat aterrarà a l’altre... I com que fa tanta ràbia algú que ho faci tot tan i tan bé, al lector no li sap tan greu que li passi el que li passa. És un curiós exemple de psicologia inversa o compensació premonitòria. (Vull dir que el narrador intenta compensar a Sigfrid d’un destí imperfecte fent-lo perfecte.)

La segona part és la Venjança de Krimilda, en que es narren les vicissituds que passen una Krimilda obsessionada i l’assassí del que ara s’ha convertit en el seu primer marit fins que la primera aconsegueix venjar-se del segon. El tal Hagen passa tota mena d’aventures, ficant-se ell mateix a la gola del llop, cosa que no acabo d’entendre tot i que des d’un punt de vista de vassallatge medieval potser sí que es pot entendre, i es veu immers en un cruent episodi de canibalisme que ja voldrien molts d’aquest llibres de terror gòtic que estan de moda ara. Aquesta és una de les parts del llibre que més m’ha impressionat i la que més fàstic m’ha fet.

Al final, “mi señor Teodorico”, que pel que es veu el narrador és vassall seu, ho ve a solucionar tot. El que no s’entén es que si en Teodorico estava al servei de Sigfrid i Hagen venç a Sigfrid, com pot vèncer Teodorico a Hagen si no havia pogut amb Sigfrid? Això és com si el barça perd davant el valència i el madrid guanya al valència... no es deduiria d’això que el madrid hauria de guanyar al barça? I en canvi el barça guanya. De fet, no acabo d’entendre per què “mi señor Teodorico” es posa la servei de Krimilda, quan sembla que per lògica hauria d’estar agraït a Hagen perquè l’ha alliberat del seu vassallatge a Sigfrid... o és que el vassallatge continua un cop mort Sigfrid? Deu ser cosa de la lògica dels vassallatges medievals, però jo no ho entenc. Tampoc entenc per què un personatge que al començament semblava secundari es fa tan important. Puc entendre el poder que tenia Sigfrid sobre ell, però no per què és fa instrument de la venjança de Krimilda, a no ser que ell també estigui dolgut per la mort de Sigfrid i també es vulgui venjar de Hagen, però això no em lliga pas gaire perquè més aviat semblava que era vassall de Sigfrid a disgust...

Les dues parts, encara que continuïn i es puguin llegir com un tot, tenen estils diferents i semblen escrites per dos vassalls diferents de “mi señor Teodorico”, es a dir, que sembla que hi hagi dos autors diferents, l’un refinat i atent als detalls, les formes socials, les aventures, la pau i l’or, el de la primera part,  i l’altre, bast, bestiota i delectant-se en la batalla i les escenes cruentes, el de la segona, tot i que l’escena amb la ondina no és res de tot això. Haig de dir que jo vaig estar literalment embruixada per la primera part, i que la segona segons com se’m va fer un pèl pesada, tant morts i tanta batalla; al final només continúes llegint per saber com acabarà.

En tot cas, un llibre amb una gran quantitat “d’acció” novel·lesca que recomanaria a tots aquells lectors de llibres d’èpica que passa a móns imaginaris que estan de moda ara. Això és èpica de debò, crua i truculenta, allò altre és aigua de camamilla... Un llibre molt recomanable que no sé si he entès del tot.

Intercanvi

Diu que s’ha d’estimar sense esperar res a canvi... Jo ja estaria d’acord a estimar als altres sense esperar res a canvi... però... per què els altres no m’estimen a mi sense esperar res a canvi? El que he après, en canvi, és que tot té el seu preu, inclòs el que t’estimin; encara que sigui un preu no pecuniari.

Orientació vocacional

Ens hauríem de preguntar: què ens faria llevar de bon matí d’un salt impacients per començar el dia?

La (primitiva) llei de la tribu

O ets normal, i un més a l’hora d’agredir, o ets agredit.

Escoltar bé la música

He acabat el llibre Sobre la bellesa musical, d’Eduard Hanslick. És un llibre que diu que la missió de la música no és transmetre sentiments, sinó que no se’n pot esperar res més que el gaudi estrictament musical. Això és una cosa que jo sempre havia sospitat, encara que no ho hauria verbalitzat mai tan bé.

Per exemple, una vegada per Catalunya Música van posar unes simfonies de Mendelssohn i can dir que representaven “les boires d’Escòcia”. Jo, m’ho mirés com m’ho mirés, en aquella música no aconseguia veure-hi “les boires d’Escòcia”, i em pensava que estava incapacitada per fruir de la música. Aquest llibre em ve a confirmar que jo tenia raó: allò era simplement música, no eren “les boires d’Escòcia”...

Un altre exemple, aquest en la meva escriptura, és en la “novel·la curta” Una veu en la fosca, publicada a l’Herba de paraules, en què faig parlar a la protagonista de la seva manera de sentir música. Curiosament ella descriu la manera d’escoltar música “patològica” (de pathos) de la que tan i tan bé ens parla el llibre de Hanslick, i que és la meva, perquè els meus coneixements musicals no arriben més enllà, però quan vaig escriure això ja era conscient que existia l’altra manera, al bona, d’escolar música.

Un tercer exemple són les paraules que vaig escriure per A love supreme, l’àlbum de Coltrane. Acabava el post dient que allò era simplement música per gaudir-la,  que era incapaç de dir-ne res més, perquè no es pot dir res més de la música. Això em va valer un comentari negatiu del curset d’escriptura de professors universitaris on vaig presentar aquell text. I això que no es pot dir res de la música és precisament la tesi que propugna aquest llibre.

Després d’això arribo a la conclusió algú ja m’havia d’haver parlat del contingut d’aquest llibre, i se m’havia quedat gravat, encara que jo no me’n recordés, i oficialment no sabés que existia. Dubto si fou un professor meu de quan anava a l’institut que estava molt il·lustrat o si en vaig sentir a parlar per Catalunya Música, però el meu inconscient sabia que existia el que diu aquest llibre encara que no sapigués conscientment qui era Eduard Hanslick ni que havia escrit Sobre la bellesa musical. No s’han de buscar missatges programàtics a la música, sobretot a la de més qualitat. La música és música, simplement música i només música. Tan senzill com això.

Un llibre imprescindible si no voleu limitar-vos sentir, i voleu aprendre a escoltar.

(Em quedo amb el dubte de què pensaria Hanslick si visqués ara i poses un dia una ràdio fórmula... Segur que es tornaria a morir de l’espant...)

Només una mostra del bo i millor

A la ràdio sempre acostumen a entrevistar a gent que ha triomfat. Tenien un objectiu i l’han aconseguit. Potser no són milionaris, però sí a gent que es guanyen bé la vida fent el que els agrada. En canvi, molt poques vegades fan una entrevista d’una hora a gent que volien una cosa i s’han hagut de conformar amb una altra, generalment d’inferior qualitat, o gent a qui un fracàs els hagi dut a aconseguit una cosa millor que la que volien en un principi, i que també estan conformats. Normalment tots els que entrevisten extensament volien una cosa i l’han aconseguit a la primera, sense desviar-se del seu objectiu.

Així com diuen que als Estats Units un bon curriculum comença amb  un fracàs, aquí sembla que aquells qui hem fracassat ens hàgim d’amagar, no es valora el fracàs com a impulsor ni el fracàs com a conformador.

Es a dir, que a la ràdio només entrevisten a la minoria que els van bé els coses, però a la gran majoria de gent que “van tirant” no els entrevisten mai, o si ho fan és per fer sensacionalisme amb els seves desgràcies, no es tracta mai d’entrevistes serioses. Trobaria a faltar més entrevistes serioses amb persones del carrer que no són ningú n’hi han fet res d’extraordinari, però que estan conformats amb el seu destí, o que persones a qui fracassar els ha dut aconseguir el seu destí, o el testimoni de gent potser han tingut algú problema greu i no se n’han sortit, però tractant la noticia amb respecte, sense fer espectacle de les seves desgracies. Alguna cosa que representés el batec de la gent real i no només el batec dels triomfadors, y que al mateix temps no es recreés en les desgracies alienes. Així com tots sobreentenem que als savis se’ls ha d’escoltar amb respecte, també m’agradaria que es fes el mateix amb gent que no han tingut oportunitat de saber tant, i que es mostres com són realment les persones, no només les que triomfen intel·lectualment.

I fins i tot entre els que triomfen s’acostumen a limitar als que triomfen fent coses ben vistes. Per exemple, hi ha gran quantitat d’empresaris explotadors al nostre país. Con és que a la ràdio mai han entrevistat a un empresari explotador? Per què no  entrevisten sincerament a un lampista a un professor de secundaria? O a una infermera o a una mestressa de casa? Per què no un d’aquest camells que diu que n'hi ha un a cada illa de cases de la ciutat?

El mon tal i com és quan surts al carrer és una mica diferent de com es presenta a la ràdio, essent com és la ràdio el mitjà de comunicació més proper a la gent i essent com és el nostre país un país radiofònicament avançat.

L’altre dia vaig dir que buscava a la ràdio unes converses cultes que no podia tenir a la vida real i que ara digui que haurien d’entrevistar a gent del carrer que no saben coses pot sembla una contradicció. Encara que ho sembli, no ho és. El principal valor que tenen aquestes converses que tant m’agrada escoltar per la radio (en diversos programes) és que són sinceres, l’entrevistador extreu del convidat la seva veritat, que acostuma a ser intel·lectualment sucosa; però jo crec que si es pogués extreure la veritat d’una persona qualsevol, encara que no fos intel·lectualment brillant, la cosa també podria tenir molt de valor, més encara quan, sense la capa intel·lectual,  es podrien tractar les parts més fosques i generalment amagades del ser humà, les parts que mai brillen enlloc, o potser només als bons llibres...

Confusió

No us passa? Quan vaig al banc em costa recordar que són ells els que treballen per mi, i no jo la que treballo per ells...



La contradicció de la crítica

Un poeta fa una conferència i, al començament, diu molt encertadament que la crítica actual està constituïda només per crítics a sou de les editorials, que serveix uns interessos comercials i que està destinada a ser simple propaganda del llibre criticat. Continua la conferència, i, cap al final, el mateix poeta en la mateixa conferència diu: “la crítica ha dit de la meva poesia...” (?) Com que “la crítica ha dit”? Com quedem? No diu ell mateix que la crítica de llibres és simple propaganda? Des de quan la propaganda té autoritat literària per jutjar de debò un llibre?

En la mateixa conferència el poeta desautoritza la crítica com a propaganda i es mostra dependent del seu veredicte com a font d’autoritat.

Trobo que abans de fer una conferència el poeta s’hauria d’aclarir una mica les idees. Però també m’adono que aquesta és una contradicció que per desgràcia habita al cap de molts escriptors contemporanis... o sigui que essent contradictori està dient una gran veritat sobre el  que és la crítica de llibres avui en dia: una cosa que es bàsicament propaganda al servei d’una interessos que s’acostuma a citar com a font d’autoritat. Ara el que mancaria estudiar és si per aquest sistema els bons llibres aconsegueixen bones crítiques i tot està en el lloc que li correspon per la seva qualitat literària, o no.