Guia de lectura

Per llegir i comprendre el meu blog, sobretot els posts més depriments, s’haurien de tenir en compte tres coses:

1 que tinc tendència dramatitzar.

2 que, abans de jutjar res, s’hauria de poder sentir la versió de l’altra part.

3 que, per la mateixa naturalesa de la meva malaltia, tinc tendència a pensar-me que ningú m’estima de debò. Cosa que jo crec que és veritat, però que segons els metges no és així (ja sabeu com són els metges).

És a dir, que sempre veig les coses més negres del que són, i que una persona que hagués patit el mateix amb unes reaccions normals no viuria el mateix mal ni amb la meitat de patiment amb que jo el visc. Si fos “normal” i em pogués expressar normalment, els altres no em farien pas patir tant, fent-me el mateix. O sigui que la culpa del meu patiment no és dels altres, sinó que és meva per no ser normal i ser massa vulnerable.

Vivint la vida d’algú altre

Durant anys he tingut la sensació que les altres persones vivien vides que hauria d’haver estat vivint jo, tenien feines que jo volia tenir, vivien a llocs on jo volia viure, fruïen d’amors dels que jo volia fruir... només he estat contemplant el món des de fora, i no sabia perquè això era així, no sabia perquè jo tenia aquesta goma imaginaria que m’enredava els peus i m’impedia viure la meva vida. Ser conscient de l’autosabotatge m’ha fet adonar de moltes coses. Però és curiós perquè l’autosabotatge només ha actuat en el que es podria considerar “la vida real”, la part de guanyar-me les garrofes i de tenir amistats i amors, en canvi no ha actuat en “la vida interior”: la lectura, l’escriptura i l’escoltar música, i les altres coses que faig quan estic sola. De fet, potser perquè m’autosabotejaba en els altres àmbits, tot el meu ésser ha estat girat cap a aquesta vida interior, i si he après a escriure ha estat com a com conseqüència de no tenir res més a la vida. No he tingut res més ni a ningú més, a part de les persones que m’han estat manipulant durant tots aquest anys, que també han estat una companyia, i que per cert poden venir a disculpar-se quan vulguin. I és que algunes persones semblaven haver trobat en la meva incapcitat de reaccionar facialment si em fan mal la terra de fer pipes. Sempre havia estat una persona molt introvertida i que vivia la necessitat de relacionar-se amb el món exterior com una ferida constant, i el que em va passar i va provocar l’autosabotatge només va multiplicar immensament la meva incomoditat amb el món. Vaig anar covant el malestar dins meu.

Avui fa deu anys, vaig decidir fugir de casa.

Al cap d’una setmana ingressava al psiquiàtric. Ara que es compleixen deu anys d’allò m’adono que no he aconseguit fugir físicament, però que psicològicament he aclarit moltes coses. Però ha estat un llarg procés. I que en el fons, sí que he estat vivint la meva vida, perquè no he permès que, per molt que em fessin patir, ningú m’arrabassès el fonamental. I ha passat el temps i no tinc ni feina ni xicot ni amics, però tinc la meva vida interior, que és més del que tindran mai alguns –i algunes- immersos en carreres d’alt voltatge i saltant d’una relació a l’altra, esclaus del voler sempre més i sempre insatisfets. I orgullosos de poder fer mal als altres quan saben que ningú els ho podrà retreure. Si alguna cosa he après durant aquest temps és que, si algú em pot fer mal i sap segur que no serà descobert i que no ho haurà de pagar, me’l farà.

El món no m’agrada. La gent em fa por. Si sabés que tinc una malaltia mortal i que em queda poc temps de vida, me n’alegraria. Tot i així em pregunto amb alegria com me’n sortiré de la propera putada que em faran, con si fos un repte. O sigui que, res de plorar, agafem la torxa i calem foc al desastre... i resorgim de les cendres.

Allò que anomenem llibertat

“L’home no pot ser lliure si no sap que està subjecte a la necessitat.”

La condició humana

Hannah Arendt

Manca de reflexos

Quan estudiava em va passar una cosa de la que vaig aprendre una lliçó. Un dia, tornant amb el tren, em vaig trobar un veí del carrer una mica més gran que jo que només coneixia de vista (tot i així sabia que era una persona de fiar, al cap i al fi era del meu carrer) que em va convidar  a anar al Virgin, a aquella botiga de discos que hi va haver durant un temps al centre de la ciutat. Jo sabia que la tancarien aviat (la van tancar al cap de poc) i em moria de ganes d’anar-hi, però mai se m’hagués acudit d’anar-hi sola. I vet aquí que algú que coneixia, encara que només fos de vista, i en qui podia confiar m’hi convidava. Tot primer li vaig dir que no, perquè era una invitació un pèl precipitada, però al final les ganes d’anar a la botiga de discos van poder amb mi i li  vaig dir que sí.

I hi vam anar. I vaig veure la botiga de discos, que era fantàstica i t’hi podies passar hores i hores mirant i escoltant coses, encara que no compressis res (i nosaltres aquell dia no vam comprar res). Però t’ho passaves bé encara que no compressis res. O sigui que quan vam arribar a la botiga, i com que tampoc ens coneixíem gaire, vam anar cadascú pel seu cantó a mirar la música i vam quedar per trobar-nos més tard.

Quan vam marxar aquell noi estava enfadat, molt enfadat. Primer no entenia què li passava, però al final ho vaig entendre, que no era tan difícil: ell no m’havia convidat a anar allà per veure la botiga de discos, ell el que volia era compartir una estona amb mi. I com que havia estat evident que jo havia anat a la botiga per les ganes d’anar a la botiga mateixa i no per compartir-ho amb ell, es va enfadar.

Aquell dia vaig aprendre que el més important no és el lloc on vas, sinó la persona amb qui hi vas, i si vols compartir una estona amb aquella persona o no. Ell m’havia convidat a anar a la botiga de discos i jo havia acceptat d’anar a la botiga de discos, que en tenia moltes ganes, mai em va passar pel cap que volgués res més; evidentment si se m’hagués acudit no hauria acceptat ni li hauria fet passar una mala estona, cosa que em va saber molt greu. M’hagués agradat que acabéssim amics, encara que no hagués de passar res entre nosaltres, però des d’aquell dia no m’ha tornat a dirigir la paraula. I suposo que és per culpa meva. Mai hauria d’haver acceptat només per l’egoisme d’anar allà acompanyada, encara que ho haguessin de tancar al cap de poc. Tal i com jo sospitava, aquella seria la darrera vegada que hi anès. I aquell lloc m’agradava moltíssim. Tot i així, em va fallar els reflexos.

O sigui que vaig aprendre la lliçó que no es tracta d’anar als llocs en si, ni les enormes ganes que puguis tenir d’anar-hi, sinó que el més important és amb qui hi vas i què porta a la persona amb qui hi vas a anar-hi amb tu, i si tu vols el mateix o no.

No s'ha d'anar als llocs, s'ha d'anar amb les persones.

El futbol no té memòria

Una cosa que em sembla evident des que escolto tant la radio és que les notícies no tenen memòria. Jo tinc  bona memòria: no me’n recordo de tot, però el que m’interessa em queda gravat. (Tot i que, a mesura que em faig gran, noto que la capacitat de memoritzar que tenia ha disminuït una mica... o potser és que hi ha coses que ja no m’interessen.)

Recordo que fa un parell o tres d’anys van dir que el jugador Raul del madrid tenia a casa seva una cambra hiperbàrica, un espai tancat on hi havia poc oxígen i on podia fer entrenament en alçada: com si se n’anés a escalar els Alps. Els periodistes van discutir molt si això era o no era doping, i sobretot, estaven interessats en “si es podia practicar sexe” dins la cambra hiperbàrica (no en va a majoria d’aquesta peste de periodistes esportius són homes). Doncs bé: fa cosa de tres o quatre dies, en un conegut programa esportiu, van fer venir a un metge expressament per preguntar-li com era que la carrera esportiva d’aquest jugador, en Raul del madrid, que ara juga en un equip alemany i li van molt bé les coses, ha estat tan i tan llarga. El metge va fer una explicació llargíssima, però ni ell ni els periodistes que hi havia a la conversa es recordaven de la cambra hiperbàrica. No és evident que si la carrera de Raul ha durat tant és perquè fa aquest entrenament en alçada? En comptes de preguntar-se si es pot practicar sexe o no es pot practicar sexe en una cambra hiperbàrica, el que haurien de fer és recordar-se que existeix! Ostres, és que ho van dir ells mateixos, i me’n recordo perfectament de la conyeta marinera que van fer! Doncs ja no se’n recorden, i busquen explicacions peregrines per un misteri pel que ells mateixos fa dos anys van donar la resposta.

I em direu: i com és que tu te’n recordaves d’això? Bueno, no ho digueu a ningú, però jo aquest jugadors dels madrid els trobo molt sexys, un home que sigui del madrid el trobo molt sexy. Per exemple, en Figo, cada any a l’estiu surt amb banyador a la revista: quan era del barça no m’hi fixava gaire, però des que es va passar al madrid m’agrada molt més mirar-me’l.... està boníssim. A en Raul del madrid sempre l’havia trobat molt sexy, i a més és de la meva edat. Per dir-ho d’una manera vulgar, podríem dir que un home que sigui del madrid “em posa”. Com el ja anomenat Figo. O Luis Enrique, per exemple. O la veu del periodista Antonio Romero. I jo sóc més del barça, eh? Que consti... En tot cas, no ho expliqueu gaire, que em passa això amb els homes que són del madrid, no fos cas que algun barcelonista se m’ofengués... ¡que al meu poble tots són del barça! (De totes maneres, qualsevol futbolista de qualsevol equip és un tros d’home en el sentit animal del terme, i això malgrat que jo crec que l’atractiu d’un home atractiu no es redueix a la seva “part animal”.)

Però aquesta ha estat l’anècdota picant que m’ha desviat una mica del que de debò volia dir. Això que les noticies no es recorden del que ells mateixos han dit i del que ells mateixos hi han donat importància en el passat no només passa amb la premsa esportiva, tan poc prestigiosa, i on al cap i la fi si passa tampoc té cap mena d’importància: el que és més greu és que això també passa en els temes que es consideren “seriosos”: la política, l’economia, la cultura... I és que les noticies no tenen memòria, i que si ells mateixos (vull dir els que fan les noticies) s’escoltessin i es recordessin el que han dit, no ja fa dos anys, sinó fins i tot la setmana passada, seriem tots molt més savis, i el nostre món aniria d’una altra manera...

El mal que fa la premsa rosa

A la revista, una famosa cortesana deixa anar que “el luxe” és posar-se a dormir entre llençols perfumats... Per què omplen el cap a la gent senzilla amb extravagàncies que no són al seu abast? El luxe és poder posar-se a dormir cada nit amb llençols nets! (Que haguem canviat un cop la setmana o un cop cada quinze dies si som una mica hippies...) Amb això n’hi hauria d’haver ben bé prou. Estic segura que hi ha més comoditat i benestar autèntics a la llar d’una persona “pobre” que ho té tot net i ordenat que en tots els niuets d’amor encoixinats i perfumats de la cortesana més ostentosa. La gent no s’hauria de deixar rentar el cervell amb aquestes bestieses.

Pors blocaires

Fent una recerca casual, vaig trobar que un dels meus blogs havia estat “nomenat” “wiki” blog. Això em va preocupar una mica. Tots sabem com ha acabat el senyor wiki... (Aquesta gent no m’ha demanat permís per fer servir els meus blogs per les seves cosetes.) Aviam si per dir les veritats em fotrè en problemes... Ja us aviso que jo no vaig d’heroïna ni de defensora de res: si per dir alguna veritat incòmoda et fiques en problemes, jo m’estimo més no dir-la. Tots sabem que la llibertat d’expressió és una fal·làcia que només ampara de debò a la gent que la fa servir per defensar el seu dret a difamar als altres amb noms i cognoms.

Estic una mica preocupada. Hi ha veritats sobre el nostre món que qualsevol pot deduir, conclusions a les que s’arriba per força si s’estira una mica el fil. Tothom qui pensi una mica pot arribar a les mateixes evidències que jo. Però potser la gent vertaderament intel·ligent –que mai es faran escriptors- ja sap per instint que no s’han de dir en públic segons què ni s’ha de fer ostentació d’haver-te adonat de segons quines coses. Quan Czeslaw Milosz va publicar La ment captiva, la rata sàvia d’en Sartre li va retreure que el ho haver estat prou “sagaç” de callar-s’ho. Però La ment captiva és un llibre que era necessari que algú l’escrivís, i que s’està tornat perillosament actual altra vegada.

Es clar que com a escriptora m’agradaria ser recordada per haver dit les veritats tal i com jo les veig (que tampoc vol dir que aquestes veritats hagin de ser les mateixes per una altra persona), però, si ho he fet fins ara potser una mica imprudentment ha estat perquè no era conscient d’estar trepitjat l’ull de poll  “al poder”. No sóc prou valenta per ficar-me conscientment en segons quins problemes. Tot i que tampoc tinc la percepció d’haver dit res de l’altre món i que no es pugui dir, o que no sigui evident...

Em sembla que miraré de ser més prudent a partir d’ara, i de guardar-me algunes veritats per mi mateixa... no fos cas. Ara, us diré una cosa: potser dir el que penses és una mica arriscat, però et quedes taaan descansada...

La porqueria humana

Tot sovint penso en la frase de la Sharon Stone. Ella també era d’un poble petit: “En un poble de menys de 20.000 habitants, l’única cosa decent que pots fer és marxar.” (Si no fos perquè sé que la porqueria humana és igual a tot arreu...)

Si algú vol treure la conclusió que m’estimo tant i tant els llibres perquè les persones m’han fallat, ho pot fer, perquè serà la conclusió encertada.

Els cinc minuts de glòria

Ser famós no vol dir que tothom t’estimi. Ser famós vol dir que tothom es pensa que té dret a deixar anar de manera pública mentides o opinions negatives sobre tu, que tothom es pensa que està investit del dret legítim de criticar-te.

 



El rei del picoteig

He acabat el llibre Pensaments, de Joseph Joubert (Proa). Me’l vaig comprar perquè Pla recomanava molt a aquest autor. Ha estat un gran descobriment. Totes les seves opinions m’han fet pensar i he fruit molt llegint-les. És un llibre que guanya quan més hi avances, em va costar una mica agafar-li el ritme, però la final m’ha sabut greu acabar-lo i tot. Sobretot m’han interessat les opinions sobre poesia i el fet d’escriure, i sobre filosofia i el fet de llegir. Ja havia llegit una altre llibre de Joubert, un Pensamientos (Edhasa) recopilat per un altre editor, en castellà, -el vaig agafar de la biblioteca-  i la recopilació resultava més punxant si això és possible (i curta), però aquest llibre també m’ha agradat molt. (N’hi ha altres edicions en castellà que si puc també em llegiré). Es tracta d’un autor molt interessant si qui el recopila ha fet bé la seva feina, perquè, com que va escriure tant i tan i tan fragmentàriament, es veu que no tot té interès avui en dia. Pla se’l devia llegir en francès, i no sé exactament quines de les seves sentencies devia llegir ell, si ho va llegit tot o va llegir alguna recopilació encertada, com són aquestes dues traduccions; Pla tenia una gran capacitat de lectura. En tot cas, un bon autor per gaudir de la lectura picotejadora i pensar una mica amb un pèl més de profunditat que un picoteig.