divendres, 18 de març del 2011

Il·lusions humanes

«La gent no desitja res amb més fervor que una amistat desinteresada. La gent la desitja amb fervor, però sense esperança.»– L’última trobada – Sándor Marai

No us ho heu preguntat mai? Si tots busquem el mateix... per què acostumem a no trobar el que busquem?

dijous, 17 de març del 2011

La minoria més important

I vostres em direu... per què consideres tan important que algú pugui intentar condicionar les lectures dels happy few? Quina importància té això? El que diré ara no és una resposta racional i científica a aquesta pregunta, més aviat és una intuïció fruit d’anys de treure el nas pel món dels llibres: els happy few són els qui decideixen quins llibres són els clàssics. Un professor universitari va dir: els clàssics ho són perquè els professors universitaris de literatura decideixen quins llibres són els bons, decideixen el cànon. Això té una part de veritat, però no del tot: és al revés. El que fa que Madame Bobary sigui encara llegit avui en dia no és que un professor universitari digui que és un clàssic i que s’ha de llegir. El que fa de Madame Bobary un llibre llegit avui en dia és que el que diu aquest llibre encara té interès per una minoria de gent, una minoria que s’ho van dient els uns als altres. (Així, els consells de Harold Bloom sobre què hem de llegir tindrien valor, no perquè és professor universitari, sinó perquè és un membre insigne dels happy few parlant als altres amants de la lectura.) Aquest mateix professor del que he parlat abans deia: “es desesperant, d’exemplars de Madame Bobary només se’n van vendre tres en tot l’any passat.” Jo dic: no cal vendre’n més exemplars en un any perquè Madame Bobary sigui un clàssic. Són tres exemplars en un any, potser sí... però són tres exemplars cada any durant dos-cents anys... així es construeix un clàssic, amb un degoteig d’interès petit i constant. El Quijote, Guerra i Pau, A la recerca del temps perdut... són clàssics perquè encara hi ha una minoria disposada a llegir-los i a gaudir-ne com una cosa viva (entre ells alguns professors universitaris de literatura) i aquesta cosa viva encara té validesa per ser llegida avui en dia, i si el professor universitari diu que el llibre és bo és perquè passa això, i no que el llibre és bo perquè ho diu un professor universitari. Potser aquest llibres només aconseguiran tres lectors cada any, però això passarà durant cent anys seguits, o dos-cents, o tres-cents anys. (O més...)

Són els happy few, aquesta feliç minoria de lectors selectes – minoria molt minoritària però molt i molt feliç-, qui, amb el seu interès espontani i apasionat per aquests llibres, dient-s’ho els uns als altres, perquè aquest llibres els diuen alguna cosa ara, els que fan que aquest llibres encara siguin llegits: no dic momificats dins el cànon dels professors, dic llegits realment com una cosa amb un interès actual. Y això passa encara que aquest interès actual que tenen aquest llibres només sigui capaç d’apreciar-lo poquíssima gent en un any... però, si tota aquesta poquíssima gent s’hi interessa constantment durant molts anys... així apareix el clàssic.

dilluns, 14 de març del 2011

Aniversari escripturaire

Si no recordo malament i les dates no em ballen, la temporada 1989-1990 vaig acabar l’educació primària (els que llavors s’anomenava EGB), i la temporada 1990-1991 vaig començar a fer primer de BUP a l’institut. Aquell any vaig començar a dur un diari, el meu famós quadern (famós només a la meva vida, evidentment). Així que aquesta temporada 2010-2011 fa vint anys que escric pel meu compte (abans només havia fet redaccions escolars). Vint anys!

diumenge, 13 de març del 2011

La trampeta del tiquet descompte

Hi ha una coneguda llibreria-jugueteria-papereria on, si ets soci, per cada llibre que compres, et donen un tiquet descompte que t’és permès de fer servir la propera vegada que vagis a comprar-hi. En principi això és molt llaminer: un tiquet de descompte! La mestressa de casa estalviadora que tots portem dins se’n llepa els dits. Però... això va ser fins que va començar a haver-hi problemes d’aparcament als voltants d’aquesta llibreria-jugeteria-papereria i vaig decidir que no hi aniria més malgrat el descompte perquè aparcar se’m feia massa feixuc. Ah... però tenia un tiquet descompte... Sóc incapaç de no aprofitar un tiquet descompte. Hi vaig haver de tornar malgrat la dificultat que representa l’aparcament i que no tenia intenció de fer-ho: tenia un tiquet descompte! I, què va passar? Vaig comprar un llibre i em van donar... una altre tiquet descompte! No tenia intenció de tornar-hi, aparcar era massa complicat, però tenia el tiquet descompte, i això s’ha d’aprofitar, sempre! Hi vaig tornar. Vaig comprar un llibre... i em van tornar a donar un altre tiquet descompte. No hi volia tornar, aparcar era massa complicat, però alguna cosa dins meu m’obligava a aprofitar el tiquet descompte, només faltaria! Al final, vaig decidir anar-hi i comprar una cosa en la que s’eixugués el tiquet de descompte i per la que no me’n donessin un de nou, es a dir, comprar una cosa de la papereria i no cap llibre. I ja va estar. Per fi havia aconseguit sortir de la llibreria-jugueteria-paperia sense cap tiquet descompte i sense la obligació d’haver-hi de tornar i de passar tràfecs per aparcar. Ja sé que un tiquet descompte és pot llençar a la paperera i no passa res; jo sóc incapaç de fer-ho: si el tinc, l’haig d’aprofitar. Al final, havent aconseguit comprar una cosa per la que no em donessin un nou tiquet vaig aconseguir alliberar-me del cercle viciós. M’havia costat prou...

Em vaig adonar que, potser sí que et fan descompte, però... ho fan de manera que tu com a client sempre tinguis un tiquet descompte. Amb el descompte també et capturen: al descompte l’acompanya la obligació de tornar-hi. Qui fa el negoci aquí, jo estalviant –poc-, o ells, que sempre saben que hi tornaré? En tot cas, el que estalviava amb el tiquet descompte també ho havia de pagar d’aparcament, o sigui que...

Ara vaig a altres llibreries. Potser no me fan descompte, però tampoc em prenen el pèl.

dissabte, 12 de març del 2011

Terratrèmols al Pacífic

Aquí només plou. Allà l’aigua s’ho emporta tot...

La mateixa aigua. La mateixa Terra.

divendres, 11 de març del 2011

Continuarà...

Diu que un expert és algú que ja ha comès tots els errors possibles en un camp d’acció determinat.

He comès tants errors a la vida... i en canvi no noto pas que hagi esdevingut una experta en viure... més aviat he esdevingut una experta en continuar cometent tots els errors possibles. Potser ser expert en viure consisteix precisament en això: en saber continuar malgrat tots els errors comesos.

També he comès molts errors en la meva escriptura. I continuo escrivint, no perquè no en sigui conscient, sinó perquè soc conscient que no els puc arreglar plegant d’escriure. Però, si tingués vergonya i un mínim de decència i sentit comú, no escriuria més. O com a mínim no publicaria més el blog. Sé que continuar fent-se il·lusions que no són no porta enlloc, que mai no seré lo bona escriptora que voldria. Escriure em costa moltíssim, encara que també m’agrada moltíssim, però em costa, i pensar que el que escric no té valor em fa caure l’ànima als peus. Tinc molt d’orgull i molta arrogància, i de vegades confonc la meva manca d’autoestima amb una humilitat que no tinc de cap de les maneres. Ser humil és el privilegi dels grans, mentre que sentir que ningú t’estima és només una malaltia.

A escriure se n’aprèn llegint i escrivint, i veig possible aprendre'n, però a viure no se n’acaba d’aprendre mai... Jo no n’acabo d’aprendre. Potser és que no he viscut prou, no ho sé. Potser viure s’ha de combinar amb altres coses, o potser jo ho he combinat massa amb altres coses, precisament. Massa llegir i massa escriure i massa poc viure. Per això no n’acabo d’aprendre mai. Potser és que, malgrat l’historial d’equivocacions que porto, encara no he comès tots els errors possibles... ( I això sí que sembla el “continuarà” d’una peli de monstres... – I això de monstre ho dic per mi, que ningú se senti al·ludit...-)

diumenge, 6 de març del 2011

Frase


“Este natural nuestro, tan ganoso de cosas sabrosas, que lo prueba todo...”

Santa Teresa de Jesús
No sufrir compañía
(!)

divendres, 4 de març del 2011

Antropologia recreativa

Teoria de la música

La música sorgeix de l’esclavitud. La música els fou necessària als primers segadors de camps per suportar la monotonia del treball obligat, quan els van esclavitzar i els primer humans van deixar de ser un poble lliure, nòmada i caçador i es van veure forçats a ser sedentaris i a practicar l’agricultura.

Teoria de la xocolata

La xocolata ens agrada tant als humans perquè el crec crec de la xocolata a la boca té la mateixa textura que tenia la tija d’una planta que espigolaven els primers homínids quan encara eren als arbres.

En el fons, encara som primitius, i encara estem esclavitzats, per això ens agrada la xocolata, per això necessitem la música.

dijous, 3 de març del 2011

Allò important de debò

Sabeu de què m’he adonat? Doncs que sí tots els “lectors de qualitat” que té Espanya, (aquest 70.000) anéssim al camp del barça... sobrarien seients! No m’estranya que això políticament sigui una república bananera amb una economia en crisi i una cultureta de carpa de circ. Hi ha més gent cada quinze dies al camp del barça que gent amb un mínim de gust literari en tot el país. Això sí, tenim el millor equip de futbol del món... Què més volem?

dimecres, 2 de març del 2011

Paranoies elèctriques

Sabeu què em preocupa realment del llibre electrònic? Doncs que és com un petit ordinador, i com a tal pot estar monitoritzat. Sí, sí, com a bona paranoica si tingués un llibre electrònic tindria por que s’estiguessin arxivant les dades del que llegeixo i dels llibres que tinc acumulats.

Pel que es veu, l’empresa líder en sistemes operatius al nostre país fa servir el servei de seguretat dels seus ordinadors per enviar una senyal a la central dels programes que cada usuari té instal·lats en aquell ordinador: això no és una fantasia de paranoica, això és real i s’ha dit i repetit. Qui diu que amb els llibres electrònics no es pogués fer el mateix?

Amb un llibre de debò ningú sap si l’estàs llegint o si el tens a la lleixa sense obrir, ni l’estona que t’hi passes ni les pàgines que et saltes. El procés de lectura i de descobriment queda entre tu i el llibre. Per què ha de venir un ordinador a xafardejar-lo?

Si es recapta informació estadística sobre les lectures de la gent que es compra els llibres electrònics, el primer que faran serà fer servir aquesta informació per vendre’ls productes. Cada cop que rebo un correu electrònic d'algú amb un e-mail estranger el meu servei de correu m’anuncia vols barats a aquell país...

No dic que als lectors de best-sellers, és a dir, a la gran massa lectora, no els pugui ser fins i tot útil que obtinguin el seu perfil com a lectors, i fins i tot això pot ser útil a la indústria del best-seller, però... i aquest 70.000 “lectors de qualitat” que diu que hi ha al nostre país? Una de les característiques de ser un lector de qualitat al nostre país és la capacitat d’anar contracorrent. Els “happy few” no només son la gent més preparada sinó també poca de la gent que té idees pròpies sobre el que s’ha de llegir. Si s’aconsegueix recaptar informació d’aquest pocs lectors de qualitat, poden deixar d’anar per lliure i de tenir idees pròpies sobre el que han de llegir... i comprar. No crec que sigui bo per aquesta feliç minoria que algú pugui accedir a la informació sobre els seus gustos literaris i pugui així intentar condicionar-los... Se sap que els atrauen els llibres de qualitat, però... ¿què més se sap? I algú em pot dir que aquesta gent són tan pocs que la quantitat de llibres que comprin és irrellevant i que tenir informació sobre ells no té cap mena d’importància, quan són els que realment estan disposats a gastar en llibres. Jo estic convençuda que si el llibre electrònic no té èxit entre ells, no triomfarà... (i jo espero que no triomfi).

Jo em considero una lectora diferent, i no m’agradaria que ningú fiques el nas en el que llegeixo sense el meu permís. Mentre pugui llegir anònimament amb un llibre a la mà, em miraré els llibres electrònics amb desconfiança. Me’n malfio.