Continuarà...

Diu que un expert és algú que ja ha comès tots els errors possibles en un camp d’acció determinat.

He comès tants errors a la vida... i en canvi no noto pas que hagi esdevingut una experta en viure... més aviat he esdevingut una experta en continuar cometent tots els errors possibles. Potser ser expert en viure consisteix precisament en això: en saber continuar malgrat tots els errors comesos.

També he comès molts errors en la meva escriptura. I continuo escrivint, no perquè no en sigui conscient, sinó perquè soc conscient que no els puc arreglar plegant d’escriure. Però, si tingués vergonya i un mínim de decència i sentit comú, no escriuria més. O com a mínim no publicaria més el blog. Sé que continuar fent-se il·lusions que no són no porta enlloc, que mai no seré lo bona escriptora que voldria. Escriure em costa moltíssim, encara que també m’agrada moltíssim, però em costa, i pensar que el que escric no té valor em fa caure l’ànima als peus. Tinc molt d’orgull i molta arrogància, i de vegades confonc la meva manca d’autoestima amb una humilitat que no tinc de cap de les maneres. Ser humil és el privilegi dels grans, mentre que sentir que ningú t’estima és només una malaltia.

A escriure se n’aprèn llegint i escrivint, i veig possible aprendre'n, però a viure no se n’acaba d’aprendre mai... Jo no n’acabo d’aprendre. Potser és que no he viscut prou, no ho sé. Potser viure s’ha de combinar amb altres coses, o potser jo ho he combinat massa amb altres coses, precisament. Massa llegir i massa escriure i massa poc viure. Per això no n’acabo d’aprendre mai. Potser és que, malgrat l’historial d’equivocacions que porto, encara no he comès tots els errors possibles... ( I això sí que sembla el “continuarà” d’una peli de monstres... – I això de monstre ho dic per mi, que ningú se senti al·ludit...-)

Frase

“Este natural nuestro, tan ganoso de cosas sabrosas, que lo prueba todo...”

Santa Teresa de Jesús

No sufrir compañía

(!)

Antropologia recreativa

Teoria de la música

La música sorgeix de l’esclavitud. La música els fou necessària als primers segadors de camps per suportar la monotonia del treball obligat, quan els van esclavitzar i els primer humans van deixar de ser un poble lliure, nòmada i caçador i es van veure forçats a ser sedentaris i a practicar l’agricultura.

Teoria de la xocolata

La xocolata ens agrada tant als humans perquè el crec crec de la xocolata a la boca té la mateixa textura que tenia la tija d’una planta que espigolaven els primers homínids quan encara eren als arbres.

En el fons, encara som primitius, i encara estem esclavitzats, per això ens agrada la xocolata, per això necessitem la música.

Allò important de debò

Sabeu de què m’he adonat? Doncs que sí tots els “lectors de qualitat” que té Espanya, (aquest 70.000) anéssim al camp del barça... sobrarien seients! No m’estranya que això políticament sigui una república bananera amb una economia en crisi i una cultureta de carpa de circ. Hi ha més gent cada quinze dies al camp del barça que gent amb un mínim de gust literari en tot el país. Això sí, tenim el millor equip de futbol del món... Què més volem?

Paranoies elèctriques

Sabeu què em preocupa realment del llibre electrònic? Doncs que és com un petit ordinador, i com a tal pot estar monitoritzat. Sí, sí, com a bona paranoica si tingués un llibre electrònic tindria por que s’estiguessin arxivant les dades del que llegeixo i dels llibres que tinc acumulats.

Pel que es veu, l’empresa líder en sistemes operatius al nostre país fa servir el servei de seguretat dels seus ordinadors per enviar una senyal a la central dels programes que cada usuari té instal·lats en aquell ordinador: això no és una fantasia de paranoica, això és real i s’ha dit i repetit. Qui diu que amb els llibres electrònics no es pogués fer el mateix?

Amb un llibre de debò ningú sap si l’estàs llegint o si el tens a la lleixa sense obrir, ni l’estona que t’hi passes ni les pàgines que et saltes. El procés de lectura i de descobriment queda entre tu i el llibre. Per què ha de venir un ordinador a xafardejar-lo?

Si es recapta informació estadística sobre les lectures de la gent que es compra els llibres electrònics, el primer que faran serà fer servir aquesta informació per vendre’ls productes. Cada cop que rebo un correu electrònic d'algú amb un e-mail estranger el meu servei de correu m’anuncia vols barats a aquell país...

No dic que als lectors de best-sellers, és a dir, a la gran massa lectora, no els pugui ser fins i tot útil que obtinguin el seu perfil com a lectors, i fins i tot això pot ser útil a la indústria del best-seller, però... i aquest 70.000 “lectors de qualitat” que diu que hi ha al nostre país? Una de les característiques de ser un lector de qualitat al nostre país és la capacitat d’anar contracorrent. Els “happy few” no només son la gent més preparada sinó també poca de la gent que té idees pròpies sobre el que s’ha de llegir. Si s’aconsegueix recaptar informació d’aquest pocs lectors de qualitat, poden deixar d’anar per lliure i de tenir idees pròpies sobre el que han de llegir... i comprar. No crec que sigui bo per aquesta feliç minoria que algú pugui accedir a la informació sobre els seus gustos literaris i pugui així intentar condicionar-los... Se sap que els atrauen els llibres de qualitat, però... ¿què més se sap? I algú em pot dir que aquesta gent són tan pocs que la quantitat de llibres que comprin és irrellevant i que tenir informació sobre ells no té cap mena d’importància, quan són els que realment estan disposats a gastar en llibres. Jo estic convençuda que si el llibre electrònic no té èxit entre ells, no triomfarà... (i jo espero que no triomfi).

Jo em considero una lectora diferent, i no m’agradaria que ningú fiques el nas en el que llegeixo sense el meu permís. Mentre pugui llegir anònimament amb un llibre a la mà, em miraré els llibres electrònics amb desconfiança. Me’n malfio.

Identitat

“La identitat es construeix a partir de la diferència.”

(concepte psicoanalític)

Protagonisme

De vegades, no es tracta de ser protagonista de la Història, així en majúscules... de vegades només es tracta de ser el o la protagonista de de la teva pròpia vida... de la teva pròpia pel·lícula... la teva pròpia història...

Cremar l’espelma

Ahir sentia per la radio que un artista a qui jo admiro molt –i que ara ja és mort- va començar a prendre substàncies estupefaents per ajudar-se a poder actuar en més de tres-cents concerts a l’any. El primer que em ve al cap és: perquè nassos necessitava fer tants concerts a l’any? Era alguna cosa més que la seva ambició el que li empenyia? Segurament no necessitava fer tants concerts a l’any per sobreviure... Es clar que la cosa canvia quan, en comptes de parlar d’ambició, parlem d’exigència artística, i del nivell que ell volia donar com a artista, que pot venir donat per una necessitat interior d’autoexigència i pot no tenir res a veure amb els guanys de cada concert. És evident que els discos que tinc d’ell i que tant m’agraden potser no serien el mateix si ell no hagués fet tres-cents concerts l’any (tot i que sóc conscient de la possibilitat de trucar els discos, però sé que ell no sonava gaire diferent). Em sembla legítim que un artista –o qualsevol persona en la seva feina- aspiri al màxim de l’auto-exigència. Però de vegades estem tan ocupats en voler sempre més que no ens adonem que hem començat a cremar l’espelma pels dos cantons. I de vegades ho fem per coses que, en realitat, no necessitem, o que podríem passar amb menys... No dic que no s’hagi de tenir ambició o exigència cap a la pròpia feina o el propi art; només dic que s’ha de saber veure quan al canó dels objectius la bala que hi cremem som nosaltres mateixos...

Bany i massatge

Sembla que si ja no sóc anònima hauré de mirar de quedar bé... Us en recordeu d’un dia en què vaig dir que al Jordi Basté li faltava cultura per conduir un programa con el que condueix? Bé, doncs me l’he escoltat amb més atenció i és veritat que ell té les seves limitacions, però els convidats que té al programa (no tinc raons per pensar que no els hagi escollit ell), doncs aquest convidats complementen molt bé les seves llacunes. Quan ell diu alguna cosa de la que no sap gaire res o no hi ha reflexionat prou –cosa que passa sovint- hi ha sempre el convidat que el posa al seu lloc i diu el que s’ha de dir des de la perspectiva d’algú que en sap. Que es deixi posar al seu lloc per persones que en saben més que ell té molt de mèrit, un altre aprofitaria que dirigeix el programa per tenir sempre raó i per convidar gent que li donessin la raó. Llavors potser sí que faltaria cultura, al programa, però mentre convidi a gent que en sap més que ell, aquesta carència no és un defecte, i en Basté adopta molt encertadament el paper de nen curiós que pregunta i que li escau tan bé. O sigui que d’acord, la cultura d’en Basté té les seves limitacions, però amb la gent que convida al programa les sap llimar molt bé, aquestes limitacions.

Una altra cosa són les ganes que té de presentar el programa. A la radio, quan algú fa un programa sense ganes, es nota de seguida; el que passa és que normalment tots els que surten per la radio matarien per sortir a la radio, i com que gairebé tots els programes es fan amb entusiasme no sembla que l’entusiasme a l’hora de fer un programa sigui una característica a destacar perquè es dóna per feta. Doncs bé, quan el Basté agafa el micròfon la radio vibra. Té moltíssimes ganes de parlar i sortir per la radio, i això transmet alegria i bon rotllo i fa que el seu programa tingui un ritme que fa de bon escoltar.

Es a dir que vaig dir que al Basté li faltava cultura per dirigir un programa com el que dirigeix... i potser sí que és així, però s’ho sap suplir molt bé. Tenia raó la comentarista que em va dir que era un gran comunicador. Potser no és un gran savi, però és un gran comunicador.

Per cert... un dia van dir que en Basté escolta els programes esportius d’ona fm a la tarda quan no treballa. Basté! Recargolins! Què és això d’escoltar programes esportius? A les tardes hauries d’estar llegint als clàssics grecollatins!

Disculpen si albergo sombras

«Voy de asombro en asombro. Leo el pasado sábado en El País a Manuel Rodríguez Rivero que cuenta cómo la editorial Harper Collins ha introducido en sus contratos una "cláusula moral" por la que la compañía se reserva el derecho a rescindir contratos "si la conducta del autor evidencia una falta de la debida consideración hacia las convenciones públicas y morales... (sic)". (...)

Y pienso: "Quizá me esté equivocando al sobresaltarme, y obligando al hombre a ser bueno se logrará la sociedad libre que anhelaba Rousseau..."

No lo creo. No creo que ni el ojo avizor de las editoriales ni la espada justiciera de los medios de comunicación nos hagan mejores, quizá sí más cínicos, menos espontáneos y más amargados; lo hemos visto antes en otras represiones, como la caza de brujas de McCarthy, donde no hubo ni muertos ni exiliados pero sí grandes círculos intelectuales que se autocensuraban para no ser reprendidos.

Enjuiciar moralmente a alguien es siempre una mala costumbre que quizá no podamos dejar de hacer en nuestros círculos reducidos, pero cuando el enjuiciamiento pasa a ser popular deberíamos saber que desaparece la razón y el mando lo toman las emociones, y éstas son capaces de apedrear al primero que ofenda.

Con moderaciones de estilo Gran Hermano, que obligan a comportarnos de una manera homogénea, lo que está en juego es la libertad individual y de expresión de todas las personas públicas en sus espacios personales (sean públicos o privados), así como también la diversidad de opiniones.

En mi ingenuidad, creía que la actividad de crear no tenía que ir unida a la moral; que, por ejemplo, un escritor podía escribir una gran obra y ser a la vez un sinvergüenza, un chivato, un indeseable. Quizá al cerrar el libro no pensara como Holden Caulfield que "ojalá el autor fuera amigo mío y pudiera llamarlo por teléfono cuando quisiera", pero, sin duda, lo seguiría leyendo y seguiría queriendo saber sus opiniones, aunque fuera para disentir.

Siempre he pensado que estaba viviendo la época más libre jamás habida en la existencia humana, la única en la que yo me veo capaz de sobrevivir (en las anteriores me hubieran quemado en la hoguera, o echado a los leones, estoy convencida), pero con estas nuevas tendencias de correctismo político no estoy segura de salir incólume; ya no es posible albergar sombras».

06-2-2011
Beatriz Celaya
(de la revista digital dosdoce.com)