Mala peça al teler

L’altre dia vaig dir que no es tractava de ser ric sinó de poder sobreviure fent una feina que t’agradi. Suposo que si teníeu això i per culpa de la crisi us heu quedat sense feina aquestes paraules us sonaran a burla... Malgrat això jo conec casos de gent a qui el quedar-se sense feina per culpa de la crisi els ha donat el valor d’emprendre el que realment volien fer i mai s’hi havien atrevit... Ara, si al crisi us ha deixat sense feina d’una cosa que us agradava teniu mala peça al teler... No sé què dir-vos.

Vulnerabilitat

Abans d’ahir una senyora gran per la radio va dir una cosa interessant: va dir que hi ha gent més vulnerable que d’altres als bombardejos de la televisió, el cinema i la publicitat, i que no podem criticar a la gent que es deixa menjar el coco i es deixa induir a no sentir-se satisfets amb el seu cos, amb el que tenen o amb la vida que duen. El bombardeig per conduir la insatisfacció humana, aquest voler sempre més, que és una característica natural de les persones, cap a un objecte de consum determinat i que ens rasquem la butxaca en allò és exhaustiu i constant. No es pot culpar als que són vulnerables a aquest bombardeig i es deixen conduir cap a gastar els seus diners en estiraments facials, cremes anti-arrugues i iogurts orgàsmics.

No cal que ningú ens pressioni per voler sentir-nos joves i atractius, però cal que se’ns pressioni perquè el nostre desig de sentir-nos joves i atractius sigui conduït cap a comprar aquell producte en concret. Això fa que la pressió des dels mitjans cap a la joventut i l’atractiu sexual, que saben que són coses que venen, sigui, no sorda i constant, sinó sorollosa i incansable.

Estic d’acord que hi ha gent que és més vulnerable que d’altres a aquest bombardeig, i no se’ls pot tractar d’insensats perquè es deixen influir i fan el que fa tothom. Però... però.

Posi un poeta a la seva vida

Avui he sentit per la radio una frase que m’ha impressionat. Algú ha dit: “ens passa com al poeta, ens fem més savis que rics...”. Gran frase, sí senyor. No sabia que el problema principal dels poetes fos que es tornen més savis que rics... Si això fos un problema suposo que es deixarien de versos i es farien economistes, no? Vull dir, si del que es tracta és de fer-se ric. Però el problema no és fer-se ric. El problema és poder guanyar-te la vida fent el que t’agrada. De vegades ens venç la cobdícia i confonem poder sobreviure fent alguna cosa en la que creiem amb nedar en l’abundància. Per mi són dues coses diferents, com és diferent el poder tenir una vida sense privacions de tenir una vida de luxe i malbaratament, o viure amb uns diners guanyats fent alguna cosa que t’agrada que deure a algú uns diners o uns mitjans de vida pels que has hagut de renunciar a una part de tu mateix. Fins i tot ho deia el Quijote a en Sancho, això, no s’ha descobert ara. No dic que els poetes no es facin més savis que rics; això és veritat i no ho discutiré. Només dic que, si aquest fos el seu problema principal... Un poeta és torna més savi que ric, vale, i què? La satisfacció de saber-se poeta no és paga amb diners. I la saber-se un bon poeta i no un versificador més, ja n’hi t’explico. A més, també hi ha un moment de la vida en que t’has de decidir entre ser ric o ser alguna cosa, i saber-te un bon poeta et pot consolar perfectament de no ser milionari. En canvi, per més milionari que siguis no podràs comprar el ser poeta, perquè la poesia és un do. Un do una mica torraperes, però un do al cap i a la fi. A més, encara estic investigant si la poesia dolenta també ho és, un do, o, més concretament, quina explicació té que existeixi la poesia dolenta si la poesia és un do. Sereu informats d’ulteriors descobriments...

L’embriaguesa com a necessitat cultural

Sembla que en la nostra cultura occidental la gent té una gran necessitat d’embriagar-se en ocasions especials. Vull dir, per exemple, els nord-americans, que s’embriaguen per la Super-Bowl, per exemple, o, sense anar més lluny, aquí, on sembla obligatori embriagar-se per Cap d’Any i Sant Joan. Més enllà del factor cultural i del factor de ritual de pas, em sembla curiós que la gent de la nostra cultura necessiti allò que en la meva època en deien “desfassar” periòdicament, i, sobretot, fer-ho quan tothom ho fa, no anés a pensar algú que som uns borratxins... De què ens estem escapant quan fem servir la “vàlvula d’escapament” que representa la borratxera? El curiós del cas és que tota aquesta gent que s’embriaga per festes assenyalades pensa que fer-ho és el seu dret, que fent-ho està fruint al màxim de la vida i li està esprement tot el suc, i que a més si ho fa és contra el poder repressor; es pensen que s’emborratxen perquè tenen els collons i la valentia de fer una cosa que no és permesa, o com a mínim que no està ben vista. Es a dir que els que s’embriaguen són uns enrotllats que no accepten l’ordre establert. Per demostrar que són enrotllats i que van contra el poder s’embriaguen i desfassen només el dia que els es permès per tradició fer-ho.

M’agradaria que la gent que té periòdicament la necessitat d’embriagar-se es preguntés: els executius de les grans multinacionals s’embriaguen periòdicament? Els qui dirigeixen el món, i per descomptat la seva vida, tenen necessitat de “desfassar”? I, sobretot, de desfassar el dia en que els diuen que poden fer-ho? ¿Que tothom s’embriagui per Sant Joan vol dir que és bo per nosaltres embriagar-nos per Sant Joan? Es que, tu no ho deus saber perquè no beus, però, emborratxar-se és divertit... Ah, doncs si és tan divertit fem-ho, fem-ho... Només faltaria deixar de fer una cosa divertida!

No serà que trobes emborratxar-te divertit perquè no tens una vida divertida? Suposo que és més fàcil tenir una vida que no val res i sortir a divertir-te de tan en tan, que lluitar perquè la teva vida valgui la pena cada dia...

Luxe i sexe: PUBLICITAT

Als que llegim ens han de dir de vegades que el món no és com als llibres, o, més concretament, que el món no s’acaba als llibres... Però... i els que no llegeixen llibres i només miren la televisió? Saben que el món no s’acaba a la televisió? A la gent que només mira la televisió els diu algú que el món no és tal i com surt a la tele? Que la gent de la tele no és com la gent del carrer? Els diu algú que el luxe de la tele és de cartró-pedra i que el sexe tan fàcil i satisfactori entre gent que no es coneix és irreal? Els diu algú que luxe i sexe falsos busquen només una cosa d’ells, UNA SOLA COSA? Que us rasqueu la butxaca, sí, sí... Per què la gent corren com desesperats darrera de pastanagues de pórex-pan dient més, en vull més? Hi té alguna cosa a veure aquest mecanisme d’insatisfacció perpetua que és la tele? La capacitat d’apagar la tele és una de les millors coses que m’ha passat a la vida, i m’ho ha donat això tan perillós i que t’allunya tant de la realitat... els llibres... i també la radio.

Sacralitzo els llibres? I no és millor sacralitzar els llibres que el cul de la Carbonero? Com si l’haguéssiu de tocar mai!

I em direu: no mires la tele, però escoltes la radio. No és la radio una mica més del mateix? Com a persona que escolta la radio des de fa anys, només puc dir que no és el mateix que la tele si se sap escoltar, encara que també té els seus perills: la publicitat indiscriminada, sobretot. Si se sap què s’escolta, la radio pot ser una finestra oberta al món, a les persones i a la música d’una manera que la tele, amb les seves imatges falses i amb la il·luminació retocada mai podrà ser. I, encara que no és el mateix la gent que surt a la radio que la gent que et trobes pel carrer, són més propers, més autèntics i diuen coses de més qualitat els que surten per la radio que els que surten per la tele. Fins i tot els programes cutres de la radio són millors que els programes pretesament culturals de la tele. I pensar que la gent només escolta la radio quan per la raó que sigui no pot tenir la tele engegada!

Si se sap escollir, un llibre pot estar més a prop del que li passa pel cap a algú del carrer que qualsevol altre artefacte. I un llibre pot servir per moltes altres coses.

Jo sóc de llibres i de radio. La tele és pels borregos. Per Nadal, ocasió de celebracions familiars i de tele engegada, vaig veure un gos que, només lladrant, conduïa un grapat d’ovelles fins a un cercle de guix marcat a l’herba: una metàfora perfecte de la gent que s’acaba de comprar el nou producte que anuncia la tele. Les ovelles ja han entrat al cercle de guix! Visca! Aplaudim tots, si-us-plau.

I em direu: parles com si la publicitat fos dolenta, quan és el mecanisme que greixa el nostre sistema capitalista i consumista. Si no hi hagués publicitat, no es vendrien els productes fabricats per la nostra indústria (nostra?), es perdrien llocs de treball i molta gent no podria sobreviure. Que és precisament el que passa ara amb la crisi al nostre país, que es perden llocs de treball. Vols agreujar la crisi dient-li a la gent que no ha de fer cas a la publicitat? Si escoltant un anunci i deixant que els convenci estan aixecant l’economia i el país! Bueno, doncs, aplaudim tots...

I encara una altra cosa: el luxe i el sexe són coses molt agradables, quan són reals. No estic dient que el luxe i el sexe no existeixin o que siguin pecat ni res d’això. Només dic que el luxe i el sexe de la televisió són irreals, i que estan destinats a que comprem coses... Parlo en contra del luxe i el sexe únicament com a mecanisme de manipulació. Tothom és ben lliure de posar a la seva vida tot el luxe i tot el sexe REALS de que sigui capaç. I de decidir per si mateix què són aquestes coses per ell, no el que li diu la tele que són.

Pausa

Benvolguts lectors, estimats amics:

Per causes de força major faré una pausa d’uns dies. Gràcies per ser-hi.

Conduir una vida

Sabeu què m’he fixat? Que, les noies de la meva edat que estan casades i emmainadades troben a faltar “alguna cosa” (alguna cosa com ara la “vida nocturna”); senten que s’han perdut alguna cosa, que han renunciat alguna cosa per casar-se i tenir fills. D’altres, potser ja més grans, no és la vida nocturna el que enyoren, sinó que senten que per culpa de tenir cura de la seva família no s’han realitzat. Família, que, tot sigui dit de passada, tenen perquè volen; ningú els ha obligat a tenir una família. Empès potser sí, però obligat, no. En canvi, les noies de la meva edat que no tenen ni marit ni fills senten el pes del rellotge biològic i voldrien precisament no tenir tanta vida nocturna ni tanta realització i més responsabilitats... Les que tenen compromisos voldrien llibertat i les que són lliures voldrien compromisos... Es ben bé que la capacitat de les femelles humanes per estar insatisfetes és una cosa digna de ser estudiada... De totes maneres, no totes les noies de la meva edat que conec estan insatisfetes: les es van parar a pensar al seu moment per si mateixes què volien realment i ho tenen o estan en camí de tenir-ho són molt felices. Però hi ha poca gent que es pari a pensar en el que realment vol i que no es deixi endur per les pressions i per “el que toca”. Així, també tinc noticia de mares satisfetes i solteres realitzades satisfetes... El grau de satisfacció depèn molt de qui porta el timó d’aquella vida, si és la persona mateixa que la viu o són els altres...

Ai, ai, ai...

Sóc conscient que per arriscar-me a escriure un post com el que vaig escriure ahir hauria de saber més coses, del passat, de la literatura, i de tot. L’altre dia vaig dir que les nimfes s’aparellaven amb els tritons i en realitat s’aparellen amb els sàtirs... no sé ben bé si els tritons són la parella de les sirenes... en tot cas, vaig fer un “intercanvi de parelles” mitològic i això sol ja demostra el poc rigor d’aquest blog. Ja em sap greu. En tot cas, un dels atractius del blog podria ser gaudir veient-me fer el ridícul i empatollant-me parlant de coses que només conec de passada... Però, si hagués de parlar del que realment sé, em sembla que aviat s’hauria acabat el blog...

El misteri de la poesia

Em pensava que això que aquí i ara hi hagués més poetes que lectors de poesia era un símptoma de la inestabilitat i la decadència del nostre temps... però, l’altre dia, llegint un dels assaigs de Montaigne, em vaig assabentar que a la seva època i al seu país també passava... que hi havia més gent escrivint poesia que gent llegint poesia... o sigui que deu ser una cosa universal, pròpia de totes les comunitats d’éssers humans, i no un defecte concret que mostra la incultura de la nostra terra... per acabar de confirmar aquesta teoria, puig que sembla que la llei es compleix pel català, el castellà de la península i el francès medieval, mancaria saber si, per exemple, en llengua anglesa també hi ha més poetes que lectors de poesia... i si en altres llengües també passa el mateix: xinès, polonès, algun idioma africà... Hi havia més poetes que lectors de poesia a la Roma clàssica? I a Grècia? Per saber si això és una llei universal caldria saber si es compleix en totes les llengües, totes les cultures i totes les èpoques...

Però, en cas que es confirmés que això que hi hagi més poetes que lectors de poesia és una característica de totes les comunitats humanes i de totes les literatures i que a més ha passat sempre... jo em pregunto... com pot sobreviure una activitat que en termes econòmics hi ha més gent que la produeix que no pas gent que la consumeix? Sempre hem sabut que la poesia és la cosa més anti-econòmica que hi ha, però fins al punt de contradir la llei de la oferta i la demanda? (I la llei del sentit comú.) Com és que no ha desaparegut una activitat que sempre hi ha hagut més gent fent-la que necessitant-la? (O més gent que sempre ha necessitat fer-la que gent que ha necessitat consumir-la...) Si no s’ajusta a la lògica, per què nassos serveix la poesia?

Em sembla que el misteri de la màgia de la poesia és, encara, un tema a explorar pels éssers humans... Sobretot, per la part més cientifista i racionalista dels éssers humans... La supervivència mateixa de la poesia demostra que hi ha “paquets de realitat” que s’escapen a la mesurabilitat i a la raó... I la resposta podria ser en la paraula “necessitat”. Els objectes són útils perquè els necessitem, tot i que la poesia no és un “objecte de consum”, i mesurar-la en termes econòmics és bastant absurd. La poesia la necessitem encara que no sigui “útil”... Inútil per a res pràctic, però insubstituïble per a “l’elevació espiritual”, això que només sembla necessitar un humà entre cada mil humans... I això és el que m’estranya... només per un humà entre cada mil humans ha sobreviscut la poesia? En el nostre món fet de grans xifres, aquest hauria de ser el primer punt de meravella.

L’embriaguesa de l’escriptura

Una cosa que la gent acostuma a oblidar quan pensa en algú que és escriptor o escriptora és la quantitat “d’hores d’escriptori” que aquest algú s’ha de tirar perquè li surti alguna cosa mínima. La gent veu, sent o llegeix “escriptor”, i pensa en entrevistes, fotografies, rodes de premsa i viatges promocionals; en tot menys en escriure; com si fer la promoció fos ser escriptor. I llavors hi ha escriptors que arriben al paroxisme d’afirmar en aquestes mateixes entrevistes que a ells no els agrada escriure, que a ells el que els agrada es “haver escrit” (perdoneu que us ho digui, però, si sou escriptors i us passa això, ja podeu plegar...). Natalie Goldberg deia que escollir amb cura les eines d’escriptura no ens havia de fer passar més temps a la papereria que a l’escriptori. Edith Wharton parla de com és d’important el “treball d’escriptori”... Intens treball d’escriptori perquè et surtin com a molt un parell o tres de pàgines acceptables al dia... Al final, una acaba pensant que seria millor fer-se criadora d’ovelles vegetarianes... com a mínim segur que series esquilada més de tres cops al dia... Asseure’s a l’escriptori i escriure, per molt que no ho sembli i es doni per fet, és important a l’hora de pretendre ser “escriptor”. I passar-se moltes hores sola asseguda a l’escriptori no és una cosa que tingui gaire glamour... de bell antuvi no té el glamour d’un coma etílic, per exemple. He començat el primer dia de l’any com vull passar la resta de dies: amb la meva borratxera particular, escrivint. Sola al meu escriptori, gaudint de la tranquil·litat. Avui, potser gràcies als comes etílics, gairebé no han passat cotxes pel carrer, com el dia de la neu. Hauria de ser així sempre.