Complement a la lectura d’un llibre

Me’n recordo encara del llibre El detective en el supermercado, de Michael Pollan. Em va impressionar molt. Doncs bé, ara estic llegint Viaje extraordinario al centro del cerebro, de Jean-Didier Vincent, i al capítol quart, concretament a la secció “focus 4”, hi ha un article de Gérard Slama sobre la diabetis que crec que tothom qui hagi llegit el llibre El detective en el supermecado i li hagi agradat li pot interessar. És un excel·lent complement d’aquell llibre, i una es plateja perquè el senyor Pollan no va tenir accés a aquest article a l’hora d’escriure el seu llibre. Amb això no vull dir que el llibre del senyor Pollan li falti alguna cosa, l’enfocament que dóna és molt bo, però crec que hagués guanyat en rigor científic si hagués sabut això. Tampoc és que aquest article el contradigui per res, sinó que el complementa.

El llibre El detective en el supermercado es centrava sobretot en els aliments, en perquè els aliments venuts per les mutinacionals són d’inferior qualitat i produeixen malalties, i això estava molt bé, molt ben estudiat i explicat, però aquest article parla de les persones, explica que les persones, ara, fem molt menys esforç físic que abans per sobreviure, però encara estem capacitades per menjar el mateix, per menjar el mateix que quan la gent no podia menjar cada dia i saber afartar-se i tenir reserves era un avantatge per a la supervivència. El que diu aquest article es que els humans som animals preparats per gastar molta energia darrera les preses i a no menjar sempre que tenim gana, i en canvi en el món actual per la majoria de la gent és tot el contrari. Això no contradiu en res al llibre que vaig llegir primer, però és una dada interessant que trobo que el complementa molt bé. Es a dir, que no tota la culpa és, com deia el senyor Pollan, de les multinacionals alimentaries, sinó que hi ha altres factors que ens fan emmalaltir; la prosperitat mateixa ens fa emmalaltir. M’hagués agradat que el que diu aquest article m’ho hagués dit el llibre El detective en el supermercado, i que no m’hagués calgut llegir-ho en un altre lloc... Es més, ho veig tan evident que m’hagués agradat que se m’hagués acudit a mi!

Ros cendra

Jo em pensava que era morena, però un dia, fa anys, quan era petita, mirant un catàleg de brins de cabells d’una perruqueria vaig descobrir que en realitat no era morena. Vaig descobrir que el color dels meus cabells era el ros cendra. Ros cendra! O sigui, que no només tenia els cabells foscos, i no del color de la blonda que sembla que es color de les noies més desitjables, riques i curtetes, sinó que, a més, no tenia dret a dir que era una autèntica morena (les noies intel·ligents són morenes). Era una rossa, però tampoc una autèntica rossa: era una rossa no-rossa, una rossa cendra. O sigui, que ni rossa autèntica ni morena autèntica. S’ha escrit molt de les rosses i les morenes, fins i tot s’ha escrit molt de les pel-rojes, però, ja ho diuen, de les rosses cendra no se’n ha escrit res... Crec saber això a una edat tan tendra em va traumatitzar.

D’oca a oca

Segons he sentit a dir, Pla plagiava a Montaigne, i Montaigne plagiava a Plutarc. Per sort per Plutarc, tots aquells als qui va plagiar s’han perdut en les boires del temps... Suposo que per ser gran també es tracta de tenir el bon gust de saber a qui plagiar... Però això s’ha de convinar amb una collita pròpia de qualitat, és clar.

Llegint més sobre el tema

He acabat En el castillo de Argol. Torbadora, no la puc definir pas d’altra manera. He acabat amb el llibre a les mans molt impressionada: res no ha estat el que m’esperava. Això de la novel·la gòtica fa més por del que podria arribar a semblar... Ara, no sé si és només perquè no estic acostumada a llegir novel·les on passin aquestes coses... El cas és que no paro de preguntar-me... quin és el missatge? Bueno, es clar, és que hi ha d’haver un missatge més enllà del gaudi de la mateixa lectura? I aquí el gaudi és extraordinari. Les boires, vull dir l’ambient, són extraordinaries. El pròleg em fa ballar el cap. Recordo que vaig llegir la traducció al castellà del text alemany medieval. Després he llegit això, una traducció al castellà d’un original francès. Podria treure’n algunes conclusions, però em falta una peça, la més evident, i en la que encara que sembli mentida no hi havia pensat: l’òpera. Em pensava que no caldria, jo l’òpera només la tolero a fragments, les grans árees, però em sembla que aquesta òpera s’ha de conèixer si es vol poder dir que es coneix mínimament el mite. O sigui que res, esperaré amb les conclusions apuntalades, fins que en tingui l’oportunitat (d’escoltar-la per la radio, s’entén). Però, davant la possibilitat que m’hagi de menjar amb cullera i forquilla i tovalló al coll una peça d’avorriment (inculta de mi, potser la meva cultura no arriba per saber apreciar una òpera tota sencera, en conjunt, i més si no és en directe), penso... cal?

Lectures de lenta maduració

“Convertint les nenes en dones des de fa dos segles.” Darrera el meu exemplar de Jane Eyre hi ha escrit això. És una novel·la que no he llegit, encara. Potser es per això que em diuen que encara sóc menor d’edat, potser sigui per això que no m’hagi casat, que no tingui fills, que no sigui econòmicament independent... perquè no m’he convertit en una dona: no he llegit Jane Eyre...

(l’altre dia li vaig dir això a una amiga, i va quedar de quadres. Em sembla que no em va entendre ni hi va veure cap gràcia. Això em passava molt quan anava a l’escola: jo dia una cosa i la gent em mirava amb la mateixa cara que mirarien a una extraterrestre. Les meves ocurréncies no tenien èxit. Per sort, ara em desfogo amb el blog, i no veig la cara que fa la gent que les rep; sempre em puc pensar que tinc el lector ideal que m’entén, encara que no ho pugui comprovar físicament. Les “coses rares” que sempre he dit, o sempre m’han fet sentir que deia, i que la gent en una conversa oral no entén o es desconcerta sentint-les, han esdevingut cabdals a l’hora de configurar la meva escriptura. Es podria dir que l’escriptura es el context adequat per aquestes petites estranyeses per les que, a la vida real, costa trobar un oient que estigui contextualitzat. I prendre nota mental de recordar el que puc dir a la vida real, què puc dir a qui, i el que m’haig de guardar per quan escric.)

Um...

Tres de cada tres llibreters enquestats NO ESTAN PREOCUPATS per tot això del llibre electrònic. Si la gent que s’hi dedica no se’n preocupa, per què jo ho hauria de fer? Ara, m’ha semblat que aquesta gent estan una mica “als mundos de yuppi”, no hi veuen cap perill... alguns fins i tot venen l’artilugi en qüestió. Això és ficar-se l’enemic a casa! Però es clar, suposo que es l’únic que poden fer: “si no el pots vèncer, aliati”. En fi, que m’ha impressionat que cap de les persones a qui ho he preguntat que treballen en això estigui preocupada pel tema... potser és allò que diuen, que en un cas de banyes, el marit és la darrera persona que se n’assabenta...

Felicitat casolana

L’altre dia vaig tenir a les mans el comandament a distància de la tele de casa, i em vaig adonar que les lletres de la marca estaven gravades amb un relleu enfonsat. Aquest enfonsat estava ple de brutícia. Vaig agafar un escuradents i em vaig posar a gratar les lletres enfonsades, fins que, rascant, rascant, vaig haver fet fora tota la brutícia. Vosaltres sabeu com vaig fruir rascant aquella brutícia tova de dins aquelles lletres minúscules i de relleu enfonsat! Feia temps que no era tant feliç...

Ai, ai, ai...

"Oferir amistat al que demana amor és com donar pa al que es mor de set."

Ovidi

... i jo afegiria: oferir amor a algú que només vol amistat és com oferir un banquet de porc senglar a algú que es vegetarià...

D’aventures gòtiques

En el castillo de Argol. Julien Gracq. Ara estic llegint una novel·la en la que el protagonista ha arribat ell solet a la conclusió que la “recerca del coneixement” és un plaer superior a estimar. Evidentment, després de constatar això el primer que ha fet és enamorar-se... Però... ja se sap, “la dona és el diable”, i més en aquesta novel·la, que no en va és una novel·la gòtica... La cosa promet.

Ah, l’amistat...

Inicieu una bonica amistat amb algú. Al començament, aquesta amistat és una amistat que dóna pastissets de nata i de crema, gelats de crocanti, borratxos de xocolata... però resulta que aquesta persona volia alguna cosa més. Quan s’adona que no hi haurà res més enllà de la simple amistat, continueu amb la relació, però ara l’amistat es d’aquelles que només donen pa sec. Però continua sent una bonica amistat, es clar. La pregunta és: s’ha d’acceptar això? O encara gràcies pel pa sec?