...després d’haver
escrit no és el millor moment per a preguntar-se pel sentit de l’existència, o
pel sentit de l’escriptura...
...després d’haver
escrit estic mentalment molt cansada, psíquicament espremuda, i en aquest
moments posar-se gaire transcendental és contraproduent...
...després d’haver
escrit, m’ho remiro, ho sospeso, tot el que he escrit a la meva vida fins
llavors i tot el que acabo d’escriure, i tot em sembla insignificant, horrible,
ho llançaria tot per la borda, miraria d’esborrar-ho tot, que tot
desaparegués...
...en moments així
va bé no fer-se gaires preguntes, entretenir-se amb alguna cosa lleugera (el
futbol!), i esperar...
... l’optimisme
(l’equilibri), sempre torna...
...i jo sempre he
escrit perquè vull que el que he escrit romangui...
* * *
... diu que
Flaubert escrivia durant set o vuit hores cada dia...
... i al vespre es
relaxava escrivint cartes (més escriptura!), cartes en les que ho estripava
tot...
... jo escric
durant un parell d’horetes... i la meva ment ja queda baldada...
... és molt difícil crear-se un hàbit
d’escriptura sostingut...
3 comentaris:
sembla que algú t'obligui a escriure i no hauria de ser així, escriu perquè tens ganes i ja està, per exemple, justament avui fa 10 anys que escric en el meu blog perquè en tinc ganes :D
Escriure sovint és un plaer i un dolor, però ha de predominar el primer.
La posteritat...? No existeix.
Felicitats Pons! El desé aniversari és un grau! Ah, i l'Scarlet està estupenda! Jo també tinc moltes ganes d'escriure, però de vegades tinc por de no escriure prou bé, o de fer mal a algú amb allò que he escrit, oh... és més la inseguretat que l'obligació.
Hola Miquel! Això que la posteritat no existeix... hi hauria molt a discutir!
Publica un comentari a l'entrada