Una cosa que trobo
curiosa és que les coses que em van fer patir quan era més jove, les recordo
perfectament, les tinc clavades. (Sobretot les coses referents a la meva
relació amb els altres que, fos per la malaltia, fos per la realitat, em van
fer patir tant). En canvi, des dels trenta anys més o menys que vaig començar
el blog, amb prou feines en recordo res, del blog.
Els posts hi són,
aquí s’ha escrit, però amb prou feines recordo que m’hagin produït cap record
dolorós –tot i que sí algun que altre sobresalt-, però tampoc els recordo
gaire, els sobresalts; no hi ha cap record d’aquells “clavats”, o poquíssims.
Crec que una part
de l’explicació és que per escriure i publicar el blog no em cal sortir de casa
ni relacionar-me amb els altres, que és el què sempre m’ha fet patir més.
* * *
Però és curiós això
de la memòria, com n’arriba a ser de selectiva, com recorda unes coses i
n’obvia d’altres... Qui decideix què recordarem, i què no? Nosaltres?
L’inconscient?
També s’ha de dir
que em penso que quan som més joves ens ho agafem tot més a la valenta, i les
coses ens afecten més i les sentim més. Amb els anys i l’experiència s’aprèn a
relativitzar segons quins dolors, i ja no es recorda tot tant.
* * *
El blog ha estat
una cosa importantíssima per a mi: una via de comunicació, una via de
realització, una via d’expressió... He escrit molt i m’ha agradat molt
escriure-ho, però...
... és un
murmuri...
... un oreig entre
les canyes...
... és com si no
existís a la realitat, encara que de vegades és com si estigués cridant dins el
meu cap...
* * *
No sóc conscient
d’haver-hi dedicat tant temps, ni que això sigui tan principal a la meva vida,
ni res... Normalment, del blog mai en parlo amb ningú “real”...
Recordo el
contingut de molts posts, però no tinc records de la vivència d’haver escrit
cada post en concret...
La memòria dels
posts és com si no existís...
* * *
Escriure el blog és
per mi una mica com la respiració... No ens n’adonem, que respirem... Però
respirem, i això ens manté vius...
El blog hi és...
...però és com una
exhalació...
... és com si no
existís...
... i no
recordo el moment d’haver escrit; simplement es veu que he escrit.
4 comentaris:
potser per que quan escrivim i més si ho fem teclejant i no a mà és com si ens distanciéssim una mica de nosaltres ....no hi ha vivencia com si diguéssim si no hi ha la vivencia la memòria es dilueix ....escriure expressar-se sempre és bo .....veus el blog et fa un gran servei ... i a mi el meu també ....
potser tens raó, Elvira, amb això del teclat...
i tant! l'expressió sempre va bé!
de totes maneres, si un post és una mica complicat, jo faig primer un esborrany a mà
jo molt molt poques vegades ho faig , escric directament al blog ....
Publica un comentari a l'entrada